domingo, 11 de febrero de 2018

El color Púrpura, Alice Walker (llibre)

El color Púrpura (The Purple Color), Alice Walker, 304 pàgines. Any de publicació: 1982.

No sé molt bé que dir-vos d'aquest llibre. Si començo pel principi us hauria de dir que el vaig llegir per culpa d'un grup de lectura que han fet dues booktubers si no recordo malament en el que només es llegeixen llibres escrits per dones per ajudar a donar visibilitat. La qüestió és que aquest llibre va ser el primer que van decidir llegir i han coincidit diverses ressenyes positives que m'han fet entrar ganes de llegir-lo. No us ho negaré, la part lèsbica també m'atreia molt perquè cada cop tinc més ganes de llegir relacions d'aquest tipus a més de ser una lectura força curta (i lleugera) que era el que necessitava després d'haver llegit un assaig com El segon sexe (no us el ressenyo per pura vagància i perquè convenientment he decidit no ressenyar res que no sigui ficció al blog i així em trec feina del damunt), així que res anava bastant predisposada a que m'agradés i, vaja, encara no sé si m'ha agradat o no. Diria que ha estat bé, que ha estat una lectura de fàcil lectura i interessant però tampoc ha estat tant com esperava o m'ha impactat tant com voldria. Suposo que esperava més, que no he acabat d'encaixar amb l'escriptura del llibre o simplement que personalment no m'ha acabat d'arribar. En fi, és complicat, com tot a la vida suposo.

Anem per parts vaig començar llegint el llibre en anglès, desesperant-me, passant-me momentàniament al castellà, veure que en castellà era més o menys el mateix tipus d'escriptura i que la meva edició no era gaire bona però si que tenia el mateix text i vaig continuar en anglès. Em vaig desesperar en anglès perquè s'usa un anglès apropiat a la condició de la protagonista que és qui escriu les cartes que estem llegint, amb això vull dir que com és una dona que l'han obligat a deixar d'anar a escola des de molt petita té el nivell de cultura que té i a més de modismes propis del moment, zona i cultura. I el cert és que en un principi estava un pel perduda però a mesura que he anat passant pàgines una s'acostuma força ràpid i no és especialment complex d'entendre. Ara bé, jo tenia els meus dubtes al principi de l'edició per com cert personatge no té nom en un principi i només apareix com senyor interrogant, però no, vaig comprovar que l'edició traduïda posava el mateix i no era un problema de la meva. En qualsevol el que vull dir amb tot això a part de relatar-vos la meva experiència amb el llibre és que el llenguatge i la manera en la que està escrit el llibre és molt bàsica, a moments arriba a ser incòmoda de llegir precisament per com és tan simple amb oracions tan curtes i tan directes. He de reconèixer que no m'agrada com està escrit però alhora no puc evitar pensar que és intencionat que té sentit en relació a la protagonista que és qui llegim i com o bé perquè et vas acostumant a com estar escrit o bé perquè sí hi ha una evolució en la forma en la que escriu la protagonista veiem una evolucó. En teoria això últim ho vaig llegir abans de llegir el llibre (o escoltar) i el cas és que encara no sé si he estat incitada per intentar trobar aquest canvi o si de debò l'he vist, de debò, encara no ho sé. En fi, la qüestió és que tot i que m'he anat acostumant a la forma en el que està escrit i té sentit que estigui escrit així personalment va crear una barrera amb mi i la protagonista i va fer que no acabés de gaudir el llibre. La qual cosa em fa sentir força malament, o almenys amb sentiments no gaire agradables ja que em fa pensar que sóc una elitista de merda que per emocionar-se o empatitzar amb algú necessita un llibre escrit amb consciència lingüística o almenys amb voltes sobre el llenguatge i reflexió sobre el mateix. No us fa pensar que sóc una pedant estúpida? Perquè a mi sí, molt bèstia, però vaja, puc viure amb això, i sigui això el motiu pel qual no he gaudit del llibre o simplement perquè hi ha formes d'escriure que no encaixen amb mi el cert és que no he acabat d'entrar en el llibre. Potser també tingui força a veure el descontrol temporal i la manera en que passa el temps sense gairebé que te n'adonis, recordo que això ho vaig escoltar també en una ressenya i jo mentre llegia el llibre no trobava tan problemàtic però quan de sobta en una carta es diu que havien passat no sé si trenta anys des que s'havien vist (la meva memòria falla així que ignoreu els anys concrets) vaig flipar molt bèstia. Vull dir, sens dubte, perquè les coses quadressin havien de passar molts anys però el llibre flueix amb suficient naturalitat perquè et pensis que d'una carta a una altra no pot haver passat gaire temps. De fet, l'evolució de la protagonista fa molt sentit en el contex i és força natural per la qual cosa el pas del temps encara és fa més estrany ja que, almenys per mi, tot i que puc entendre la sensació de quotidianitat pot fer que les coses no canviïn tant, i entre alguna carta potser sí que notaves força canvi en la situació dels personatges, en general no veia tanta diferència per la suposada quantitat de temps que podia haver passat entre totes les cartes. En aquest sentit suposo que tot això col·labora a aquesta sensació estranya que ha fet que no m'acabés d'agradar el llibre tot i que alhora l'he gaudit força i entenc perquè pot agradar.

En fi, passant a altres qüestions l'argument és drama rere drama fins que la cosa comença a millorar. D'acord, ho reconec acabo d'escriure una de les xorrades més grans que podria haver escrit i a sobre es podria considerar spoiler però simplement el que volia dir amb això és que, en fi, això que la vida de la protagonista és dramàtica fins a punts extrems, com també he sentit i llegit en diversos llocs la gràcia del llibre és que no tenim algú que es lamenta constantment de la seva desgràcia ni un recrear-se constantment en la desgràcia, més aviat el contrari. De fet, en un principi està tan acostumada a tot el que li passa que ho veu gairebé a moments com la seva realitat quotidiana, i per això és força interessant veure com evoluciona i va prenent consciència de la seva dignitat com individu i com no té perquè aguantar certes coses ni res que no vulgui. En aquest sentit és molt gratificant veure-la créixer com a persona i conèixer a si mateixa. Un dels moments que em va transmetre més tendresa i que va ser dels pocs on vaig connectar plenament amb el que succeïa és quan la Shug li parla de la seva sexualitat i de com és verge en cert sentit. Sincerament, en aquest sentit la novel·la em sembla molt interessant tant per com va descobrint la seva sexualitat la protagonista com per la manera en que mostra les relacions de “parella” entre els personatges. Em sembla molt interessant que els personatges no són simplement víctimes o assetjadors, ho són, però en relació a un moment i a una persona, no en general i per sempre, i és interessant perquè el llibre no condemna completament a ningú i permet una fluïdesa en les relacions que no estic gaire acostumada a veure. Vull dir amb fluïdesa que no necessàriament per estimar algú has de voler-lo per tu sol o no respectar els seus desitjos o simplement estar sempre amb aquesta persona, i de debò, tant de bo em trobés més sovint amb aquesta obertura en les relacions de parella que es veuen en certes obres.

Abans d'acabar suposo que us hauria de parlar de personatges i estic molt gandula però crec que la Shug val la pena mencionar. Vull dir, a vegades penso que és massa l'estereotip de dona lliure i que l'importa una merda al món, però no puc evitar entendre l'admiració i enamorament de la protagonista. En general el cert és que hi ha prou personatges interessants per com és de curta la novel·la. També recordo que tot i que se'm va fer interessant i té sentit que aparegui tota la història de la germana em va semblar gairebé com un pegat que pintava més aviat poc en tota la història. Potser exageri i té sentit que aparegui en certa manera però alhora no puc evitar pensar que diversa l'atenció i per mi no tenia gaire sentit, però vaja no em queixo perquè sí que em va semblar interessant el que explicava, almenys era una versió poc idealitzada del missioner així que no estava malament, però el cert és que no em quadrava del tot.

Resumint no tinc gaire a dir amb aquest llibre, té coses interessants, em sembla una història que està bé, que pots llegir fàcilment i que vaja, és interessant ni que sigui per veure el sofriment tan real i com aprofita per denunciar la situació de la dona negra en particular, i de la dona i la gent negra en general. I és interessant dir això perquè malauradament fins i tot dins del feminisme hi ha massa feminisme blanc que ignora completament altres realitats que no siguin les seves (i això afegir-li de classe alta, heterosexual, cisgènere i tal...) així que ni que sigui per això crec que és interessant llegir aquesta història. I des que he conegut el feminisme preocupat per la intersecció d'identitats per tal de no ser un feminisme que oprimeixi altres identitats no privilegiades no puc evitar intentar qüestionar-me contínuament sobre com ni ens adonem de la quantitat d'idees que ens venen imposades culturalment, de debò que fa por i que és bo per la salut intentar ser sempre crític sobre el que consumim, pensem i fem etc. Però en fi, me'n vaig de la ressenya, en aquest sentit em sembla interessant la novel·la ni que sigui perquè sí, sens dubte, la protagonista sembla a vegades que tot el sofriment del món li vingui a ella, però com dic, no és drama exagerat és un drama molt creïble i per això val la pena llegir-lo. I en fi, m'embolico i no vaig a cap lloc ha estat bé però... En fi, aquest però, és el problema suposo.

Fins aquí el meu avorriment.

lunes, 5 de febrero de 2018

Life is strange, Dotnod Entertainment (videojoc)

Life is strange, Dotnod Entertaintment. Año de publicación: 2015 (a lo largo del año el 2015). Perquè us feu una idea de la duració us dic que jo vaig tardar 17 hores en acabar-lo.


Tinc molts sentiments confosos amb aquest videojoc. No puc odiar-lo del tot perquè l'experiència de joc en general crec que no ha estat negativa del tot, crec que ha estat entretingut i ha estat molt a prop d'agradar-me però al final no puc evitar veure com tot en ell apel·la a coses que no em diuen gaire i que en general em sembla una història força buida d'institut. Correcta, amb personatges que és fàcil que acabis tenint cert afecte, fins i tot diria que amb idees interessants però que a l'hora de desenvolupar-les fracassa estrepitosament, sobretot quan arribem al final i a certa decisió on, en altres circumstàncies seria fàcil emocionar al jugador i és probable que en alguns ho hagi aconseguit però a mi en arribar aquest moment no vaig poder evitar pensar que si aquesta era la història que volien explicar-nos, si era aquesta reflexió a la que volien arribar podien haver fet moltes més coses per fer-la més efectiva. D'altra banda, en general tinc la sensació de que tot el que fa Life is strange és fàcil, vist moltes vegades i en general no aconsegueix aprofundir en res del que planteja. I sí, en part intenta apel·lar a certa cultura popular o generacional i a cert sector de la població i viure si no de referències almenys de reminiscències, però a mi no m'ha acabat de conquistar. De nou, no està malament jo l'he gaudit “jugant” però crec que es podria haver fet tantes coses molt millor del que es fan, que no puc evitar sentir-me decebuda.

Comencem pel principi amb la xorrada més gran que haig de dir sobre aquest videojoc. Sóc l'única que el nom li sembla un pel ridícul? Vull dir, sí, és un joc d'adolescents amb problemes de l'edat i d'altres de sobrenaturals, encara d'altres molt més complexos, però em segueix sonant ridícul, en un intent de fer quelcom profund i quedar-se a mitges. No sé, no crec que valgui la pena pensar-hi gaire, però suposo que seria fàcil fer una analogia entre títol i joc i dir que més o menys és la mateixa sensació, que intenta ser molt més del que és. I m'estic anant perillosament de tema però això em recorda certa escena del final en la que trenca amb el realisme, per dir-ho d'alguna manera i se'n va per un to experimental i, sincerament, per a mi fracassa estrepitosament. Primera per un problema de jugabilitat i derivat d'això les poques ganes que em van donar d'experimentar aquesta mena de realitat distorsionada i les seves implicacions, que val a dir que en la majoria d'escenaris eren molt evidents. Entenc que tot aquest passeig estrany vol fer-te recordar tot el que has viscut al joc per preparar-te i implicar-te més en la “difícil” decisió del final, però em va resultar força pobre l'intent d'implicar-te en aquesta mena d'exploració psicològica de certs assumptes. I precisament el que deia abans, em sembla una bona idea crec que podria haver funcionat fer una escena simbòlica d'aquest tipus i em sembla interessant el moment en el que es centra més en la Chloe i et revisa la seva conducta en el joc com la d'una noia egoista i en cert punt controladora, i ei, és una manera vàlida de veure el personatge, però és molt fàcil que et vinguin ganes de contradir l'escena i posicionar-te a favor de la Chloe. Però vaja, també us parla una jugadora que ha fet una partida molt enfocada a aquesta noia així que suposo que altres experiències no es sentiran tan properes al personatge. Però com deia, tot i que és interessant aquesta mena de repàs en un context no realista i més simbòlic per mi no aconsegueix esdevenir una escena impactant o almenys no tan com podria i com us he mencionat abans el tema de la jugabilitat serà millor que comencem per aquí.

La jugabilitat del joc és gairebé inexistent i sincerament, tant de bo ho fos del tot en alguns moments. Ens trobem amb un model de joc que tothom compara al de la companyia Telltalegame però que jo a falta d'haver jugat a cap joc de la companyia (ho tinc pendent) em recorda a les poques aventures gràfiques que vaig jugar abans de descobrir les novel·les visuals. Però en fi, aquesta és una història que ja us explicaré algun altre dia (spoiler: mai). El que vull dir amb això de que preferia que la jugabilitat es limités és que a moments em semblava molt forçada, no em molesta haver de caminar per l'escenari per familiaritzar-me amb els personatges i l'entorn i participar-hi d'alguna manera però en general hi ha moments que una es pregunta què coi has de fer i l'experiència es torna més aviat frustrant. Dic això perquè al joc l'importa ben poc la mena de “puzzles” que has de resoldre o les situacions que has d'idear i en general a la mínima que tardava en trobar la solució em sentia més frustrada que una altra cosa. Amb això vull dir que sent un joc on gairebé sembla més que passegem per una sèrie, a la mínima que li toca ser més videojoc la cosa no acaba de funcionar del tot. En el tros d'abans que parlava que era menys realista hi ha un moment en el que toca fer un recorregut on has de sortejar els vigilants, amb ajuda del teu poder i enmig d'un escenari força fosc, que sincerament, em sobrava molt. Entenc que pot ser interessant explorar la indefensió de les dues adolescents que s'estan enfrontant a coses que són molt més gran que elles i entre adults dels quals és difícil refiar-se però fer-ho en aquest tipus de jugabilitat és frustrant, no aporta res i fins i tot no permet ni tan sols fixar-te en qui t'està perseguint, apareixen diferents personatges i és impossible fixar-te si el que vols és passar de pantalla ja que el tipus de joc que t'exigeix és aquest. I això em recorda el problema que veig en molts videojocs de no incitar-te a explorar el territori. Amb això em refereixo a que en molts casos et diuen frases tipus “ràpid anem-nos-en d'aquí” o “has d'anar a tal lloc” i la tendència és fer cas i ignorar el camí, però el cert és que normalment hi ha coses a fer pel camí, i a vegades són rellevants així que no estaria de més incitar a explorar, però vaja, seré jo que em sento massa condicionada per les ordres dels videojocs. A més això em fa pensar en com sempre he pensat que en els videojocs que et deixen explorar massa i tenen història sempre hi ha la possibilitat de saltar-te parts de la història i de fet aquí passa, no coses importants però no deixa de ser frustrant deixar-se alguna cosa sense fer o saber per pur desconeixement (sobretot quan veus al recompte de decisions al final que hi ha una acció que no has fet per pur desconeixement).
I després tenim el tema de les decisions i el de tornar enrere en el temps que tampoc m'acaben de convèncer. Primer de tot la idea de fer un joc on no para de dir que les decisions són molt importants quan pots canviar en gairebé tots els moments la teva decisió per experimentar l'altra, encara que no sigui a llarg termini, no m'acaba de convèncer. És cert que en un principi sí que vaig sentir la tensió de fer qualsevol cosa i en el moment de veure la papallona i el “aquesta decisió tindrà conseqüències” era fàcil sentir la paranoia però a mesura que vas avançant en el joc és fàcil adonar-se que en el fons la pretesa llibertat del jugador és molt minsa i que en moltes ocasions són més decisions afectives que una altra cosa. Amb això vull dir que la decisió té més importància en la teva relació amb el joc que no pas en el joc en sí que no variarà tant però que te'l farà sentir més personal. No em sembla un mal enfocament, però haver de llegir el missatge d'advertència arriba a ser una mica ridícul, sobretot quan es tracta de coses com regar una planta. Però vaja, sí, se'm va morir la planta, conseqüències va tenir, sens dubte. En qualsevol cas, la qüestió és que el poder de rebobinar fa que tot plegat no tingui gaire importància o no sembli tenir-la i treu tensió. D'altra banda, he de reconèixer que a vegades si rebobinava forces vegades, el joc de tant en tant feia coses rares i em tocava tornar a l'anterior punt guardat així que era més frustrant que una altre cosa. A favor del poder cal dir que de tant en tant té alguna solució a problemes que és força interessant i que a vegades crea “puzzles” interessants, per exemple, va haver un en el que et tenies que quedar dintre d'una habitació rebobinar i així podies obrir-la des de dins que no vaig caure (és a dir vaig acabar usant una guia) però em va resultar curiós i en aquest sentit crec que aquest poder podria haver-se explotat per més coses que jo que sé, salvar a l'Alyssa (crec que es deia així) de que li tiressin coses.
Una altra cosa que em sembla rellevant comentar sobre la jugabilitat, i que en part em sembla problemàtica, és la xafarderia constant de la que t'obliga ser partícip aquest joc. Cal dir que almenys és conscient i a moments no para de dir de la protagonista que es fica on no la demanen però em segueix semblant problemàtic que la manera de conèixer els personatges sigui investigant les seves habitacions i pertinències. Em va semblar particularment exagerat amb la situació de la Kate i amb la Dana (crec que es deia), a la segona almenys tenen la decència de fer que s'enfadi amb tu si li mires certa cosa i et toqui rebobinar (la qual cosa no arregla la base de l'assumpte en el fons...), però el cas de la Kate em sembla encara més rellevant perquè que puguis o no evitar certa acció dependrà exclusivament de que hagis estat xafarder. I, sincerament, aquesta idea del joc que interessar-se en algú consisteixi en registrar la seva habitació no deixa de ser força problemàtica o si més no pensada des de les convencions del videojoc.

Però en fi, serà millor que passi d'una vegada a la història de la Max... En fi, se'm fa difícil començar per alguna banda però crec que serà millor començar pel que a mi personalment més m'ha interessat d'aquest joc i que en teoria el joc semblaria que estar més interessat també: la relació entre la Max i la Chloe. Tant si l'interpretes com un romanç i decideixes opcions que s'enfoquen a aquesta opció com si prefereixes veure-la com a amistat només el cas és que el videojoc s'esforça molt en crear complicitat entre les noies, en veure com superen la distància i com intenten ajudar-se en tot moment i el cas és que he estat molt a punt de creure'm la seva relació però el cas és que no he pogut del tot. I creieu-me que en el meu cas sóc la primera en emparellar-les i des del principi vaig tenir certes simpaties per la Chloe per la seva manera de ser que tot i que és força problemàtica (egoista, s'enfada per no res, impulsiva...) és fàcil comprendre-la, però no em va ser suficient perquè el joc tenia un ritme estrany. Amb això em refereixo que en un principi semblaria que vol fer un exercici de plasmar la quotidianitat del institut però mai s'hi queden prou estona i el que els interessa és sempre la part més de “suspens” i la sobrenatural. I em sona fins i tot que vaig llegir en algun lloc que els creadors definien que eren històries de suspens sobrenatural el que volien fer i aquí és on definitivament em perden. Sincerament, a mi tant els poders de la Max com sobretot el “suspens” del joc m'interessaven molt poc, i el que volia més, i que de nou, semblaria ser important en el joc però alhora no li deixa suficient espai són les relacions humanes. Com deia abans, el final només té sentit si ho pensem així, si ens creiem que l'important en aquest videojoc era recuperar la relació amb la teva millor amiga i gaudir al màxim el temps juntes, tenim diferents escenes al llarg del joc que volen ser simplement això i per a mi funcionen, ara bé, tota la intriga del joc i el fer funcions de quelcom semblant a un “detectiu” no para de desviar-te l'atenció cap a altres coses i quan arribes al final, almenys a mi, no podia evitar pensar que si volien fer quelcom tan obvi i típic per solucionar el poder de la Max (no em direu que no és típica la idea de l'abús de poders, veritat?) podien haver-ho enfocat des del principi a això i no a trobar el gran “dolent” de la història. Però d'això deixeu-me parlar després que encara tinc que tornar a la decisió final i els meus problemes amb aquesta.
La decisió final és terriblement manipuladora perquè ho fa tot perquè no puguis escollir, vull dir, sí, jo vaig escollir la opció que el joc considera com a dolenta però de seguida vaig veure que passava si escollia l'altra que és la que el joc vol que escolleixis i s'esforça en fer-la acabar amb sentit. I, sincerament, ja no és qüestió de sentir-se frustrada per la injustícia que és el que pretén el joc que també, sinó que si volien fer això, volien que el joc acabés sent això em sobren moltes coses i podrien haver fet una experiència molt més basada en la relació entre les dues i en l'acceptació d'allò inevitable que sembla que volien fer amb aquest final... No sé, em sembla que tal i com està plantejada la decisió final surt del no-res tot i que tingui sentit. Però en fi dono voltes sobre el final.
Tornem al tema del “dolent” i de buscar qui és el culpable de totes les desgràcies del joc (excepte les alteracions de la natura...). Des del final del capítol 2 vaig saber qui seria el dolent, no vaig triar en conseqüència i tinc molta curiositat per saber que passa si ho fas però no crec que sigui gaire diferent (ho acabo de confirmar i no, no ho és). Però el cas és que és molt evident per no voler ser-ho així que en aquest sentit va ser fàcil que em sentís decebuda i satisfeta amb la resolució. No sé si us passa però quan imagino el “dolent” i encerto sento una mena de contradicció interna en la qual estic contenta d'haver encertat i decebuda de que fos tan fàcil i no m'hagin sorprès. Seré rara, però en el meu cas em passa i en aquest cas en particular les motivacions del dolent són diguem-ne que de dolent extravagant típic si té sentit. El cas és que en general amb tot el joc tinc la mateixa sensació, tots els personatges són estereotips amb potes però almenys tenen la decència de donar-lis una volta encara que sigui la volta més esperada i per tant segueixin sent estereotips però almenys amb certa “profunditat”. Moltes cometes a aquesta paraula perquè tenim casos molt obvis com el de la Victoria on tenim el cas típic de la popular que en el fons és bona gent o el del padastre de la Chloe on també ens trobem amb el típic intransigent i obsessionat amb la seguretat i amb una capa més al personatge que, de nou, l'hem vist milions de vegades. I suposo que en aquest sentit és on Life is Strange no ha aconseguit conquistar-me que en tot moment es basa en estereotips de personalitats i en personatges que gairebé semblen formats d'idees preconcebudes en altres llocs, i sí, almenys tenim aquest “grau de profundització” que fa que no siguin personatges d'una capa però això només els fa de dues i no els converteix en personatges gaire complexos. Ara bé, com deia abans tot i que sóc incapaç d'ignorar el que a mi em semblen errors imperdonables no puc evitar haver sentit cert afecte per aquests personatges que alhora em semblen mal desenvolupats. Com el cas de la Kate, que és un dels altres personatges amb els quals no vaig poder evitar sentir cert afecte i tenia la necessitat de que no li passés res dolent i tal, però alhora no puc evitar això, pensar que com a personatge no és la gran cosa, es toca molt per sobre tota la seva situació i bé, almenys el joc té la decència de no oblidar-ho immediatament i després tot i que no sigui tan rellevant segueix tenint certa importància.
Un altre punt a comentar sobre el videojoc suposo que és la música. En aquest aspecte si estic força satisfeta hi ha diverses cançons que em semblen prou bones i sobretot la cançó del principi que em sembla que crea un bon ambient per la resta del joc, sobretot amb les imatges de la noia escoltant música enmig de l'institut, és la que més gravada se m'ha quedat. D'altres també m'han agradat força i les he tornades a escoltar després de jugar però no us sabria dir en quina escena sonen. Sobre les peces instrumentals he de dir que la melodia de guitarra de la pantalla d'inici és de les que conviden a jugar cosa que sempre agraeixo, o almenys a mi em sembla força atractiva. I recordo que de tant en tant el joc tenia alguna peça que col·laborava a posar-te tens en certes situacions, la més obvia suposo que la de les decisions. Sobre el disseny dels personatges he de dir que a vegades es veia un pel estrany o només sóc jo la que li ha semblat? No sé, en general està bé i no em queixo però de tant en tant hi havia algun personatge que es veia estrany o aquesta era la meva sensació, potser siguin només sensacions meves, el més probable.

En fi, estic segura que m'he deixat moltes coses que havia pensat en dir però poc més se m'ocorre ara mateix així que millor acabo aquí que m'enrotllo massa com de costum. Com he dit al principi no he quedat del tot contenta amb Life is Strange i en general he tingut la sensació de que podria haver estat quelcom més interessant si s'hagués enfocat més en els personatges i no s'haguessin construït a base d'arquetips però el cert és que no puc negar que m'ho he passat força bé jugant al joc i que alhora, tot i que tinc problemes amb els personatges, alguns m'han caigut bé la qual cosa no té sentit, però sí, he sentit simpaties per certs personatges així que alguna cosa ha aconseguit. Així que no, no trobo que aquest joc sigui la gran meravella que alguns pensen però no m'importaria jugar a la seva preqüela que sortirà a finals d'agost el seu primer episodi (potser quan publiqui això ja ha sortit, qui sap) i vaja si us crida l'atenció us animo a jugar al primer episodi d'aquesta que us ressenyo està gratuït a steam i si us interessa sempre podeu comprar la resta (a les rebaixes de steam ha baixat força de preu així que ja sabeu). En qualsevol cas, no m'ha convençut però té coses interessants i m'ha entretingut. A més de que la parella Max – Chloe li guardo cert afecte.

Fins aquí el meu avorriment.


jueves, 1 de febrero de 2018

Mystic Messenger, Cheritz (novel·la visual)

Mystic Messenger, Cheritz. Any de publicació 2016. Duració aproximada segons vndb.org – Molt llarga més de 50 hores (11 dies reals per ruta, cinc rutes més extres).

Aquest joc és diabòlic, no el comenceu o morireu entre terribles sofriments! D'acord, exagero, deixeu-me explicar i enrotllar-me. Vaig conèixer aquesta novel·la visual per la companyia que l'ha produït, és una companyia que produeix jocs per dones (es declaren així en la seva presentació, i sí, em sembla problemàtic però otome ve a ser el mateix...) a Corea del sud i que tradueix a l'anglès tots els seus jocs. Els tenia en el punt de mira des fa temps ja que portava anys amb ganes de començar amb els otomes ja que fins fa poc les traduccions en anglès eren gairebé inexistents així que veure que aquesta companyia traduïa els jocs a l'anglès la feia una ferma candidata per començar amb el gènere. En aquest sentit vaig trobar fa temps que sortiria aquest joc però vaig oblidar-me completament d'ell. El que no m'esperava és que de sobte tothom comencés a parlar del joc, fins i tot gent que no tenia ni idea de què són les novel·les visuals o els otomes en particular així que òbviament m'havia de descarregar el joc. El problema va ser que en un principi no tenia on poder jugar-lo ja que la meva tablet del moment era un ipad molt vell que el pobre no tenia capacitats per fer funcionar el joc així que vaig intentar jugar amb un emulador d'android des l'ordinador i tot i que al principi semblava que funcionava se'm va bloquejar al final de la ruta del Zen així que fins que no he aconseguit una nova tablet no hi hagut manera.... En fi, xorrades a part el que vull dir amb tot això és que ha estat un camí llarg i dolorós per poder jugar aquest joc i el joc va a temps real així que acabar les cinc rutes principals més els extres també ha estat llarg (per acabar les rutes necessites 55 dies, però a més per aconseguir de forma gratuïta els rellotges de sorra pels DLC i after story de tothom diguem-ne que pots trigar uns quants dies més...). Abans de començar la ressenya en sí cal que us digui que estic escrivint això a l'agost (perquè veieu que passen coses entre que escric una ressenya i la publico) i que està a punt de sortir una “ruta” o història del V que llegiré així que suposo que afegiré un nou paràgraf quan l'acabi a la ressenya, no sé si això passarà abans o després de publicar-la, veure'm. Així que dit tot això comencem. Bé, abans de començar, el cert és que és graciós però ara està a punt de sortir la ruta del Ray així que vaja, suposo que la jugaré tot i que no tingui grans ganes i potser, si em recordo afegiré un paràgraf sobre aquesta.

El més característic d'aquest joc és, curiosament, tot i ser una novel·la visual, la jugabilitat. El joc funciona a temps real a no ser que vulguis gastar diners en el joc, la qual cosa si no teniu paciència suposo que és una opció però en el meu cas us parla una jugadora que no ha gastat ni un cèntim i ha llegit tot el contingut que l'interessava (excepte algun intent que vaig fer d'aconseguir algun final dolent i en el qual vaig fracassar estrepitosament). Tanmateix també us dic que vaig jugar amb guia, quelcom que és completament innecessari ja que és força senzill acabar en el final bo de tots els personatges, però que pot ser útil per conèixer alguns dels detalls del joc. En aquest sentit em refereixo per exemple al consell d' obtenir el final normal i el bo en una mateixa “partida” guardant al final sense haver confirmat als convidats l'últim missatge o les respostes dels convidats de la festa que a vegades són un pel complicades d'encertar sense guia (exemple un gat que només que et deixen escollir entre nyanay o unyanya.), a més de saber coses com que per aconseguir un final bo necessites un mínim de 10 convidats o que el joc és bastant permissiu i si entres al 50% més o menys de les conversacions cada dia és fàcil que arribis al final bo.
Però en fi, crec que encara no he parlat del més bàsic. El joc té probablement una de les jugabilitat més encertades o lògiques en el context de la història ja que la protagonista es troba un mòbil amb una aplicació instal·lada que és una mena d'aplicació de xat per la qual cosa la manera que té de parlar amb els personatges és únicament a través d'aquest xat que és mitjançant el qual podrem jugar la història. I sí en aquest cas ens trobem amb un joc on constantment tindrem que decidir entre diferents diàlegs que pugui dir la protagonista que només parlarà segons el que decidim nosaltres ja que no té cap tipus de personalitat ni tan sols de cara. Tanmateix, cal dir que tot i que normalment odio les protagonistes en les que se suposa que has d'inserir-te com a jugadora, en aquest joc funciona bastant bé per com hi ha força interacció a cada conversació. Però vaja encara no he comentat el que ha fet famós aquest joc en termes de jugabilitat i el que em sembla més “nou” i fins a cert punt esclau del joc: el temps real. Com us deia el joc té 11 dies per ruta en els quals cada dos o tres hores més o menys, a vegades cada hora, (en un horari de 7:00 A.M a 3 A.M amb alguna variació) es van obrint conversacions que resten obertes fins que s'obre la següent. Amb aquest sistema com podeu imaginar cal estar força pendent del joc i exigeix cert horari que pot incomodar a diversos jugadors i treure bastant de polleguera. Tanmateix, he de dir que la meva experiència no ha estat tan horrible com la d'altres jugadors, hi hagut dies on he estat tot el matí dormint i no hi ha hagut problema en arribar al final que desitjava i en general el joc és força permissiu i et deixa llegir les conversacions passades tot i que no hi puguis participar la qual cosa fa que no sigui gaire problemàtic haver-te perdut alguna conversació. Si és cert que quan no estàs en una ruta has d'estar més o menys pendent de participar en les conversacions en les que està el personatge amb qui vols relacionar-te per intentar aconseguir el màxim possible de cors però, de nou, els personatges apareixen a horaris molt variats així que és relativament fàcil aconseguir els cors necessaris (els cors s'aconsegueixen per interaccions favorables als personatges que vols aconseguir). En aquest sentit no trobo que sigui necessari gastar rellotges de sorra per recuperar conversacions si no creieu que necessiteu urgentment cors pel personatges o us fa especialment gràcia participar en alguna conversació. Tanmateix, em sembla una exageració gastar rellotges de sorra per totes les conversacions perdudes i recomano que aconseguiu els 70-80 (no ho recordo ara amb exactitud, perdoneu) per les rutes secretes Jumin i 707 i que us arribi per al secret ending 1 i 2 que és on es descobreix tot els misteris de la RFA i tot i que personalment em sembla molt qüestionables les coses que succeeixen si voleu jugar al joc de forma completa és imprescindible conèixer tot això i si no recordo malament després d'haver fet totes les rutes vaig tenir suficients rellotges de sorra per llegir totes les parts que són 14 i crec que valien 10 rellotges de sorra cadascuna. Pels rellotges de sorra recordeu que a la pantalla de convidats després d'haver aconseguit convidar-los a la festa en algun final us donen un rellotge de sorra per cadascun si els cliqueu i llegiu el comentari d'algun dels personatges del joc en relació al convidat i que cada 100 cors que aconseguiu us donen un rellotge de sorra. He llegit gent queixant-se força del sistema però si no gasteu de forma desmesurada us arribarà per fer-ho tot. Cal dir també que jo no he utilitzat les opcions de trucada així que entenc que hi hagi gent que li hagi resultat més complicat aconseguir tots els rellotges de sorra pels extres. De fet, si no recordo malament també vaig aconseguir suficients rellotges de sorra pels after story de tots els personatges que no és quelcom que sigui gaire necessari i que tampoc els recomano gaire a excepció de si us interessa molt algun personatge (a excepció del de la Jaehee que per molt que us caigui simpàtica, que a mi m'agrada força el personatge, em sembla una estafa, però vaja...). En aquest sentit els especial de Valentí van ser més interessants i el DLC de Nadal és força entretingut també així que si teniu temps lliure podeu intentar seguir aconseguint rellotges de sorra per aconseguir-los tots. El April's Fool em sembla una de les coses més absurdes-divertides del joc així que també el recomano si us va l'humor, ara bé, és una xorrada molt gran, jo aviso. Però en fi, descrita la jugabilitat que és probablement com he dit una de les coses que més criden l'atenció del joc i que en general jo l'he trobat còmoda (sobretot saber quan acabaran les rutes és una de les coses que més agraeixo ja que estic molt farta de novel·les visuals on mai saps quan et queda per acabar una ruta) i entretinguda crec que hauria de parlar-vos de com tot i que Mystic Messenger m'ha entretingut durant uns dos o tres mesos és en general, al meu parer, problemàtic en molts sentits i mediocre com a història. Ara bé, també cal dir que gràcies a la “convivència” forçosa amb el joc és fàcil acabar tenint certa simpatia pel joc, tot i que no pugui evitar odiar profundament moltes de les coses que succeeixen i personatges. En fi, toca començar suposo...

Bé, abans de començar amb la història i personatges dir que fa molt de temps des que vaig començar a jugar com haureu pogut deduir i que en fi, que si hi ha una cosa que sí que m'ha molestat la jugabilitat en general és la repetició. Amb això em refereixo a que per una banda tenim conversacions idèntiques que hem de llegir tres vegades si volem aconseguir tots els finals de les rutes normals i per l'altra tenim temes de conversacions que no evolucionen, que sempre donen voltes sobre el mateix i interaccions entre personatges que són sempre les mateixes. Vull dir, vull entendre que és pel sistema de conversació per com és un xat i no dóna gaire peu a la narració i llavors han de recrear-se en qualsevol cosa que passa i si un personatge no ha participat en l'anterior xat ha de comentar el que ha passat, ho entenc i dóna realisme però arriba un punt en algunes rutes que si el personatge no et cau bé o com em va passar a mi amb la del Zen que ja l'havia llegida fins a la meitat entres en un bucle de repeticions on les coses no avancen i només llegeixes les conversacions per aconseguir els cors. Vaig tenir aquesta sensació tant en la del Zen pel que ja he comentat com la del Yoosung més que en les altres per com els personatges no em cauen gaire simpàtics (tot i que no són els que més odio, ja us en parlaré, ja del meu odi per cert personatge) però fins a cert punt era una sensació a totes les rutes. D'altra banda, i tot i que sembli contradictori el viure en temps real l'evolució dels personatges en certa manera fa forçada la relació romàntica que s'estableix entre la protagonista i el personatge, sobretot perquè a partir del dia en que ja entres en les rutes hi ha algunes on la cosa va massa de pressa i ja sembla que el personatge està perdudament enamorat de tu, però vaja val a dir que hi ha alguns personatges de la RFA que estan obsessionats per tenir parella...
D'altra banda, i abans d'anar ruta per ruta comentant el personatge i els aspectes de la història en si, val a dir que hi ha una altra cosa força positiva del joc que és l'humor i les referències a la cultura popular. L'humor sobretot a càrrec del Seven em feia molta gràcia (i per això és el meu husbando preferit lol... no he escrit això) i crec que és de les coses que em va fer sentir més propera al que estava explicant, tot i que no sempre funciona, crec que hi ha moments que es perd per la traducció que tot i que si bé crec que van millorant té moments que fins i tot jo, algú que té un anglès instrumental és a dir que l'entenc llegit però em puc perdre subtileses i dobles sentits notava que la cosa no funcionava, i en l'especial de Nadal és molt exagerat i sincerament, tot i que en teoria havien arreglat certes coses el cert és que hi havia problemes greus. I sí, almenys tenen la sort que en el format de xat permet els errors en l'escriptura i fins i tot a vegades són intencionats i els personatges els comenten però no deixa de ser problemàtic que la traducció no sigui del tot correcta. A més, em fa patir si algun cop jugo algun altre joc de la companyia amb quin tipus de traducció em trobaré. Però tornant al que deia l'humor és el que dóna un bon ambient als xats i fa més o menys entretingudes les interaccions que arribes a moments on tot dóna voltes sobre els quatre conceptes que representen a cada personatge i avorreixen. I les paròdies amb coses de la realitat, de nou, també aconsegueixen que el joc es sentir proper al jugador i que tinguis la sensació de versemblança i de que realment estàs convivint amb aquests personatges ficticis, com en l'escena que tot i que és probable que hagi llegit més de cinc cops no em deixa de fer gràcia en la qual el Zen té un somni on tots els personatges són robots que estan programats per dir coses. I sí, en els moments en els que el joc és metanarratiu i és conscient del que fa he de reconèixer que em fa moltíssima gràcia i no puc evitar tenir cert afecte per això però la resta ja... En fi, inseriu un sospir molt llarg i comencem a parlar de rutes que això es farà llarg.

Abans de parlar de les rutes en sí deixeu-me dir-vos que us les deixo en l'ordre que la gent recomana per llegir i com les he llegies jo, jo no sé si ho trobo gaire necessari en aquesta novel·la visual però si que us recomanaria deixar-vos les rutes secretes pel final i la del Seven l'última. Entenc que pot ser exasperant si odieu algun dels personatges i si no voleu llegir totes les rutes suposo que és igual, entenc que hi ha molta gent que no completa les novel·les visuals i només llegeix les rutes que els hi interessen, però si us agrada deixar-vos el millor i el que fa més sentit pel final, deixeu-vos la del Seven pel final.

-Zen. L'insuportable egocèntric amb al·lèrgia als gats. I amb aquest gran títol us ho resumeixo tot, així que millor no us parlo dels seus aires de drama queen i les frases estúpides tipus, déu va cometre un error deixant que tal bellesa com jo existeixi en aquest món o m'he espantat de la bellesa que mostra el mirall quan em reflecteix i les mil xorrades semblants. De debò, i el pitjor de tot és que si vols seguir la seva ruta el joc t'obliga a seguir-li la beta i dir-li que sí, que és l'home més bell en tota la terra i mil xorrades més. I bé, a part de la personalitat del noi que crec que en la primera vegada que vaig intentar seguir la seva ruta no em va semblar tan horrible però que en la segona que és quan la vaig completar em va resultar insofrible, suposo que us hauria de parlar tant dels seus problemes familiars que no em van importar el menys mínim i del personatge de l'Echo Girl que es la que aporta el conflicte a la trama però sincerament m'era absolutament igual tot el drama i entenc que pugui tenir el seu interès i té sentit en el context i la resolució té el seu grau d'interès però se'm fa difícil que em caigui simpàtic un personatge com el Zen que té frases quan està completament enamorat de la protagonista que fan força vergonya per cursis i que després té el tema de la bèstia... Odio profundament aquest tòpic, i mira que l'he vist en milers de jocs otome/shojo/josei però no l'aguanto, em refereixo òbviament la idea de que els homes tenen una bèstia interior i que si la protagonista femenina fa alguna cosa que l'inciti a pensar sexualment li diuen que pari ja que sinó no podrà controlar la seva bèstia interior, de la mateixa manera que si es queden sols en una mateixa habitació no podran evitar llançar-se-li al damunt. Cal que expliqui com és horrible el tòpic o s'entén per si mateix? Vull dir, em sembla un model de masculinitat molt problemàtic ja que implica la sèrie d'estereotips de l'home que només pensa en sexe i a sobre que no té control sobre si mateix però que això es consideri moe (o adorable) i que sigui consumit com a fantasia és també problemàtic perquè d'aquí a considerar una escena sense consentiment com a desitjable hi va molt poc. A més, si no recordo malament també crec que el Zen en algun moment de la seva ruta o extres deia l'altre típic tòpic que odio profundament que és el de la roba, el “no vull que cap home et vegi excepte jo perquè ets maquísima” que és el mateix que dir, et vesteixes com jo ordeno que per alguna cosa sóc la teva parella adornat. De nou, no cal que expliqui perquè em sembla problemàtic, veritat? Suposo que és evident. En fi, crec que és un personatge que a la gent li agrada força i tampoc és que sigui a qui més odio però en general em va semblar poc suportable, així que era divertit trolejar-lo per l'especial de l'1 d'abril.

-Yoosung. Amb aquest personatge tenia les meves expectatives, normalment tinc certa simpatia pels personatges amables i que sembla que no tenen gaire èxit entre les noies i que tenen cert aire infantil. Ara bé, com sol passar en massa otome si hi ha un husbando amable de bones a primeres hi ha un 50% de possibilitats o més que tingui algun moment en el que es torni yandere. I sí, el Yoosung en algun final el té i odio els yandere com a personatges que et pots lligar. D'altra banda cal dir que normalment no és així i ens passem mitja ruta del noi veient com vol trobar en la protagonista una substituta de la Rika la qual cosa es fa pesada de llegir i et deixa amb poques ganes d'estar per ell. A més, això cal afegir-li que l'altre tema present a la seva ruta és el de “convertir-se en un home de debò” per poder ser digne de la protagonista, ser responsable, poder-la protegir i deixar de ser un viciat als videojocs. No sé, si la meva memòria em juga males passades amb això de ser tot un home, però sé que les línies anaven per aquí i que el verb protegir, com tot otome en aquest món (quants cops hauré pensat en diversos otomes de beure'm un xupito per cada cop que algun dels personatges digués que volia protegir a la protagonista? Llàstima que no m'agradi l'alcohol, que si no...) no fos cas que la protagonista fos independent, no fos cas. D'altra banda, està el tema de que cal que el noi deixi de ser un viciat a un videojoc ja que això no és atractiu. Perdona? Una cosa és que entenc que està addicte al videojoc i que per culpa d'això pugui tenir males notes i tingui problemes amb altres aspectes de la seva vida personal la qual cosa em sembla correcte intenta canviar, i fins i tot que t'ajudi algú altre, ara bé, canviar completament per algú que has conegut i aquesta visió tan negativa del que ha estat part de la seva vida que fins i tot ens ho posem com una mena de sortida al trauma de que se li morís la Rika? De debò era necessari? Em sembla molt qüestionable en general tot aquest enfocament cap als videojocs i com el Yoosung ha de canviar de manera radical, però en fi...

-Jaehee. Un dels personatges que més m'ha agradat d'aquest joc però com no podia ser d'una altra manera el joc no ha fet altra cosa que indignar-me. El queerbait és el mal i no hauria d'existir. De debò, que costava fer una relació lèsbica, de debò, no crec que ningú s'hagués espantat, si no t'interessa simplement no jugues la ruta, ningú t'obliga però d'aquesta manera juguem a un rol confús entre millor amiga de l'ànima i intentar animar-la en la seva relació amb el Zen. No té sentit perquè en tot moment sembla jugar a dues bandes i no acaba de decidir-se si vol enfocar-ho cap a la relació lèsbica que no s'atreveix a fer explícita o a fer una parella amb el Zen cosa que tampoc s'atreveix a fer per com és un personatge que alguns dels jugadors voldran per a si mateixos per tant no volen donar-li una altra relació. En fi, em fot molt i tot i que a l'after ending ens trobem una merda d'escena curta que, de nou, si no recordo malament, durava segons, almenys en l'especial de sant valentí tenim una escena prou dolça (no hi ha joc de paraules ni res) tot i que òbviament, no podien fer res explícit i fins i tot utilitzen el típic truc de tallar la conversació quan semblava que anava a haver-hi una mena de confessió amorosa o alguna cosa semblant, sempre ens quedarà el dubte ja que ho deixen en ambigu i em molesta, em fot i em donen ganes de matar algú. De nou, repeteixo, la ruta de la Jaehee és una de les que he trobat més entretingudes i amb la que més he simpatitzat, m'era fàcil indentificar-me amb el rol d'amiga i d'intentar convèncer-la que el millor que podia fer era deixar la feina amb el Jumin, tot i que sigui complex deixar un bon sou i una estabilitat com aquesta, precisament per això em dol tant que la relació amb ella no pugui ser romàntica. No costava res, de debò.

Jumin. El meu personatge més odiat i que anava predisposada a odiar. Primera cosa a tenir en compte és que he vist vàries comparacions de la seva ruta amb la de Toma d'Amnesia només que en una versió més light, i sí, les comparteixo, i si no voleu anar a la meva ressenya de l'altre otome us resumeixo que vaig odiar completament aquella ruta i que aquesta m'ha passat quelcom semblant. L'altra comparació que he llegit en diversos llocs és la del Christian Grey, i de nou, hi ha semblances, i per tant, un altre motiu per odiar amb profunditat. Odio els controladors, possessius, bojos, yandere i que volen protegir la protagonista independentment de si això significa coartar la seva llibertat completament o fins i tot la seva dignitat com a ésser humà. Així que res, tancar a la gent a llocs és divertit tan de dia com de nit. De debò, vull respectar completament els gustos de la gent, però segueixo sense entendre com pot ser que aquest personatge hagi quedat segon en una enquesta de popularitat. En teoria, i no ho tinc comprovat crec que és menys popular a occident que a Corea, vull pensar-ho o almenys és la sensació que tinc, però sigui com sigui que aquest model de relació tan semblant a 50 ombres de Grey on la noia no fa absolutament res amb la seva vida i es deixa cuidar pel ric que pot complir tots els seus capritxos i fantasies sigui desitjable no deixa de resultar-me inquietant. De debò que es quedi amb la gata i que deixi tranquils als demés. Ja em resultava un pel pesat el personatge amb la seva gata però almenys em semblava divertit quan parlava amb el Zen i els hi veia bona química (sí, com els dos personatges no m'eren simpàtics, els emparellava, així és la vida...), però és entrar en la seva ruta i voler-ne sortir corrents. En fi, d'altra banda també cal comentar que una de les bromes continues amb el Jumin és que pot ser homosexual per com mai se li ha conegut vida romàntica i sincerament, és horrible haver de patir bromes al respecte de la seva orientació sexual perquè com no podia ser graciós que algú fos homosexual? Hahaha, em parteixo. I sí, amb aquest tipus de comentari és fàcil veure perquè la relació entre la Jaehee i la protagonista no podia ser lèsbica... En fi, ara em direu que Corea del sud no és el país més progressista del món ideològicament i sincerament si Japó només el conec per l'anime/manga de Corea en ser encara menys així que no tinc ni idea, però la gent diu que sí que en aquest tipus de qüestions no està gaire obert, però tant és, em segueix semblant problemàtic i sigui en el context que sigui es caure en estereotips i tòpics que són fàcils de trencar. De nou, era molt fàcil no fer motiu de conya la possible orientació sexual d'un personatge.

-707. I aquí ens trobem amb el personatge amb el que més he gaudit del joc. En general per com s'ho pren tot a conya en les altres rutes se'm feia molt simpàtic ja que qualsevol personatge que faci bromes continuament i que no es prengui seriosament res em cau simpàtic. Ara bé, la cosa es posa bastant seriosa a la seva ruta i tenim el DRAMA de tota la història que personalment em va fer riure. No tant pel personatge del que us parlo que segueix sent el meu preferit del joc i que durant la seva ruta és bonic veure com hi ha certa reticència per part seva en certes qüestions, sobretot comparat amb altres personatges, sinó per tota la resta. El seu drama particular, tret del context que el fa possible em va semblar fins a cert punt creïble i que s'hi podia empatitzar. El problema és tot el que l'envolta que descobrim en els serets ending que segueixo pensant que és una solució de pel·lícula de sèrie B o C o D si existeixen. Però això és en els finals secrets així que suposo que hauria de parlar-vos més del Seven. Segueixo pensant que també com a personatge és problemàtic en alguns moments i crec que també tenim al verb preferit dels otomes en aquesta ruta (protegir, per si algú encara no ho sap) però en general em va resultar força simpàtica l'evolució del personatge. Tanmateix en els intents de fer interaccions romàntiques entre ell i la protagonista no sé si el joc s'ensurt gaire bé. Recordo l'últim que he llegit, l'especial de Sant valentí que tenia dos finals i sincerament el final on es volia un 707 més agressiu per mi trencava amb el personatge i era pur fanservice i per mi funcionarien millor els moments en que es sent més incòmode amb la protagonista o sense saber gaire que fer en una relació d'aquest tipus. De nou, crec recordar que com he dit a la ruta del Zen quan els nois es posen afectuosos amb la protagonista arriben a nivells molt cursis, i no ho he comentat a la del Yoosung on també passava i era exagerat i algunes de les interaccions donaven molta vergonya de llegir, vull dir, de debò, et veuré en somnis? Qui coi diu aquest tipus de frases? I en el Jumin eren simplement terrorífiques, no crec que oblidi mai el moment en el que en una trucada diu, a vegades penso que m'agradaria tancar-te en una gàbia com a la gata. No tarda en afegir que és broma, però qui coi troba graciós això? De debò, qui? En fi... En el cas del Seven sigui per predilecció o perquè tarda en arribar les vaig tolerar més però també crec recordar algun moment un pel més cursi. Però passem als finals secrets.

(pot haver-hi algun spoiler en el proper paràgraf, aviso). A MÉS, comento la ruta del V.
Les sectes pseudo-religioses i la bogeria com a solució de tot i per justificar-ho tot em semblen una excusa completament patètica per fer una història interessant, ho sento. De fet, vaig fer-me spoiler abans d'arribar-hi per mi mateixa i em va semblar ridícul, però llegir-ho em va semblar encara més. De fet, em vaig assabentar de tot això perquè vaig trobar un article on explicava de forma molt interessant com era molt problemàtic la visió de les persones amb malalties mentals que dóna el joc. Però és que ja no és qüestió de mala representació que pot ser ofensiva pel col·lectiu, és simplement ridícula, ningú es pot creure el que està passant, i se suposa que ho volen fer passar per versemblant, em sembla una verdadera barbaritat i una manera molt pobre per no dir nefasta d'explicar certes coses de la RFA i de perquè la protagonista aconsegueix entrar-hi. Sincerament, per fer aquest final amb la relació de la Rika i el V inclosa, no calia, de debò no calia. I em fa molta por veure la suposada història o ruta del V perquè no sé que coi faran però tant si és una mena d'història precedent a l'original on vivim com la relació entre els dos esdevé una relació tòxica o fan una història nova dubto que aconsegueixin fer-ho bé, més que res perquè tota la història que ja sabem de com acaba la Rika em segueix semblant de les coses més imbècils que he llegit en temps. Ja no només per la suposada ideologia que hi ha al darrere que no té cap mena de sentit, sinó simplement perquè algú se li hagi ocorregut que era bona idea posar això. De debò, quina puta merda és tot això? Sóc l'única que pensa que posar organitzacions sectàries de per mig sempre (o gairebé sempre) acaba sent una mala idea? I que aquest joc en concret ho porta fatal? En fi, no direm res més.

Ja que comento això us vaig parlar una mica del que recordo de la ruta de V. La primera sensació és que tot era molt llarg, les converses em semblaven molt més llargues que l'original i les històries en mode de novel·la visual molt més freqüents. L'altre assumpte és que des del principi era molt fàcil veure que hi hauria ruta del Ray per com està organitzat tot. I sobre l'organització de la ruta l'única cosa que m'ha agradat és el nivell meta que li posa el Ray quan li diu a la protagonista que està jugant a un joc i que són robots. A part d'això, el final en el que et pots anar a menjar pollastre fregit i no jugar és meravellós. Vull dir, la broma de com la protagonista és gilipolles no, el següent, en les rutes originals per agafar un mòbil i anar a una adreça desconeguda sense problemes és una cosa que tots hem pensat i veure que aquí tenim la possibilitat mola bastant. En qualsevol cas, sobre la ruta en si tenim tot el drama del V i no se m'ha pogut fer més carregós, “no, és que jo no puc dir-ho perquè em sento molt malament i perquè no puc involucrar a ningú, he de portar jo tota la càrrega”. En fi, el paper de màrtir em matava, fi. No és que fos massa fan de V però tela... I amb el Ray, bé, diguem que sentiria compassió per ell sinó fos perquè tot el que està passant em sembla ridícul. Després hi ha l'assumpte que tal com està la ruta podrien fer una ruta de Rika però amb l'odi que té la pobra suposo que no passarà i encara que passés, ja està bé d'esprémer a gallina, no? Aquesta ruta i la propera del Ray estan per pur fanservice, perquè la gent vol rutes de tots els seus personatges (quan la de Vanderwood ja que estem...) i no aporten res de nou...

Passant a altres temes haig de dir-vos que l'opening és de les coses que més se m'ha enganxat durant els mesos que he estat jugant i que fins i tot el tenim en versió instrumental quan vas a la pantalla d'inici per la qual cosa sembla que et persegueixi. D'altra banda, els gràfics en general no estan malament en les CGS però a mi hi havia algunes que no m'acabaven de fer el pes i no sé gaire ben bé perquè. D'altra banda, és cert que en el dlc de Nadal hi ha una baixada de qualitat o canvi d'estil en els dibuixos que vaja, entenc que pot ser molesta però tampoc és que m'hagi molestat especialment. A més el joc està parcialment doblat i les trucades, això si, tenen veu. Em sembla molt divertit que tot i que ja ho havia vist en altres jocs deixin un espai perquè els dobladors puguin parlar que opinen del joc o de certes qüestions i em sembla curiós que hagin deixat un espai d'aquest tipus en l'especial de Nadal o de les bromes. Potser em faltaria, ja posats a demanar i sent una cosa que he vist en altres jocs un comentari d'altres posicions com l'escriptor o els dibuixants, però vaja a mi personalment són coses que em fan gràcia suposo que hi haurà gent que no l'importarà gens si estan o no i ni les llegirà.

En fi, acabem ja aquesta llarga ressenya i deixeu-me dir-vos que el joc m'ha entretingut i ha conviscut amb la meva vida diària durant uns quants mesos així que no puc odiar-lo del tot. També és cert que té dos personatges que em cauen força bé, però és que fa tantes coses malament té una història tan estúpida en el final i en general té unes idees tan ridícules i problemàtiques que, sincerament, és fàcil que acabi pensant que l'experiència ha estat en certa manera més negativa que positiva. I no és cert del tot pel que dic, perquè valoro positivament que m'hagi fet passar estones mortes i perquè la jugabilitat li fa guanyar punts però les pegues que té són grosses...

Fins aquí el meu avorriment.

Has dinat ja? Recorda que dinar és molt bo per la salut, has de menjar sempre, eh? No et saltis cap àpat, d'acord? - Mystic Messenger en un principi volia ser una aplicació per controlar el que menges i el que no però van decidir posar-hi una història i uns quants husbandos... En fi, és conya però no deixa de ser curiosa l'obsessió del joc per preguntar-te si has menjat i la diferència amb Corea del sud de l'hora en la que es fan els àpats, fent que et preguntin a les cinc de la tarda si ja has sopat... En fi, una no podia evitar riure en aquests casos.

lunes, 29 de enero de 2018

Steins;Gate 0, 5pb games (novel·la visual).

Abans de res comento que la ressenya té spoilers de l'anterior entrega de la franquicia, així que si encara no l'heu vist/llegit millor passeu de llegir res d'aquesta obra, ni aquí ni en general, però això ja es cosa vostra.

Steins; Gate 0. 5pb Games (2015). Llarga 30-50 hores segons vndb.org.
Steins;Gate 0 és una novel·la visual que funciona alhora com a preqüela, interqüela i seqüela depenent del moment en el que estiguis de l’obra i que reconec que esperava amb certes ganes i tenia certes expectatives. El cert és que la seva primera entrega em va agradar força i en guardo bon record, també cal dir que amb el temps li he vist forces coses que no em convencen i sens dubte he canviat en gustos perquè si bé en general aquesta obra em sembla inferior i sobretot innecessària (tots sabem i hauríem d’acceptar que hi ha coses que han acabat bé i no cal estendre-les), el cert és que crec que el problema he estat jo, que m’he sentit completament allunyada dels personatges d’aquesta obra i com temia abans de llegir-la l’Okabe seriós durant tota l’obra se m’ha fet completament pesat i un protagonista força avorrit en general.

Anem per parts, a veure si la meva memòria funciona correctament i puc dir-vos alguna cosa coherent. No he llegit la novel·la visual en les millors condicions, vaig començar-la amb certes ganes però per temes de que anava molt estressada i que no em va enganxar gens, de fet em va repel·lir amb els seus personatges, però això ja és un altre tema, vaig abandonar-la durant mesos fins que a principis d'estiu em vaig posar a llegir-la seriosament des d'on l'havia deixada, gairebé després d'haver completat gairebé una ruta sencera. Per tot això dic que les condicions no eren les adequades, la vaig continuar amb poques ganes i tot i que no m'ha avorrit mortalment i, fins a cert punt té qüestions entretingudes, en general no em vaig poder treure de sobre la idea que estava llegint quelcom que no m'interessava, que sabia com acabava i que no podia obtenir un final que fos satisfactori completament ja que anul·laria l'essència del joc anterior. Vull dir en tot moment em semblava una mala idea des de l'inici triar fer una mena d'ampliació sobre el que seria el final de la Mayuri del primer joc, si no recordo malament, per tal de fer quadrar com s'arriba a la línia temporal final on per fi no mort ningú. I aquí es on a mi em donava la sensació que tots els finals donaven voltes i més voltes sobre com s'havia desenvolupat aquesta línia temporal que recordem que perquè l'Okabe de l'original arribi a l'Steins Gate havia d'enganyar-se a si mateix i com ha funcionat i s'ha deixat completament traumatitzat pel que ha fet. En fi, no sé perquè escric això però suposo que és per destacar com d'inútil és ampliar un segment d'una història anterior que ja hem llegit per fer-ne una seqüela falsa o interqüela on veiem com els guionistes estan completament limitats per totes bandes per fer que quadrin les coses i és fàcil pensar que han embolicat més la troca del necessari i que segur que han afegit alguna cosa sense sentit a una trama que, en el seu moment, em va semblar que era força senzilla però efectiva i amb una resolució que ara em sembla molt convenient vista amb distància. Però en fi, el que deia, vaig començar llegint la novel·la visual recordant més aviat poc de l'original però a mesura que anava recordant detalls llegint només aconseguia reforçar la sensació de que per llegir una història que ja sé com acaba no calia tot aquesta parafernàlia. Sobretot perquè tot i que tenim força personatges nous, amb trames completament alienes a l'original que està clar que les han posat per tal de donar quelcom nou al joc ja que, de nou, si no ens trobaríem amb una ampliació d'un fragment de l'original, el cert és que els personatges m'han decebut moltíssim i han estat gran part de que no hagi gaudit gens d'aquesta obra (bé, potser millor seria dir que m'ha decebut, en rescato alguna cosa).
Però no passem encara als personatges hauria de parlar-vos de les rutes però el cert és que el meu cap, no fa tant que he llegit la història però ja les està barrejant completament entre si així que no trauríem res en clar i no crec que valgui la pena. Tanmateix vull parlar-vos de com em sembla un error fer rutes clarament diferenciades i que no tenen explicacions temporals per tal de que tinguin una cohesió clara amb tota la barreja de línies temporals. Vull dir, he llegit unes quantes novel·les visuals i si per una cosa dóna el gènere quan involucra viatges en el temps i línies temporals és per a que en la true route o quan es vulgui es doni una explicació de la coexistència de les diverses línies temporals, és gairebé el que esperava i crec que no compleix gaire bé en aquest aspecte. Lamentablement no recordo tan bé com voldria la primera part però sí que recordo que els diferents finals, en general, eren talls de la història per dir-ho d'alguna manera, no es basaven en canvis de línies temporals si no en l'abandonament del conflicte principal de l'Okabe per “quedar-se” amb alguna de les noies (¿crec que el Luka també tenia final? No ho recordo...) principals per la qual cosa, tot i que no coexistien almenys tenien sentit. Aquí hi ha una confusió de canvi de línies temporals brutal, recordo alguna ruta on es canviava constantment de línia temporal i tot i que tenia a veure amb Amadeus i en teoria amb qui posseïa la tecnologia, el cert és que el joc s'esforça molt poc en deixar-te clar perquè coi està canviant de línia temporal i recordo un moment en una ruta on arriba a veure a la Kurisu original que semblava una escena feta pel fanservice i poc més. No tenia cap mena de sentit. Després, cal comentar que algunes de les rutes que no es centren en el conflicte principal intenten fer-ho sobre alguns dels personatges secundaris i per mi fracassen completament. Volia deixar-ho per després però crec que val la pena que us parli de dues noves incorporacions a la història ja que estan molt vinculades a alguns finals i com em sembla que fracasen estrepitosament en explicar-te la seva història.
Començant per la Maho és probablement l'únic personatge d'aquest nou joc que no m'ha acabat de desagradar del tot, sigui perquè tinc debilitat per les noies sarcàstiques o perquè em sento plenament identificada amb el seu complex de que la tracten com si fos una nena petita per l'aspecte físic, el cert és que no em cau malament del tot, fins i tot la idea del complex d'inferioritat em va semblar interessant. Ara bé, que la uneixin a la mena de harem de l'Okabe, ja m'enteneu estic segura, i que, a sobre insisteixin mil vegades amb l'analogia Salieri – Mozart. O sigui, no sé si pretenien fer-se els culturetes, no sé si de debò el que ha escrit això li sembla interessant però a mi em sembla una idea repetitiva, cansina i que no evoluciona de mostrar la relació entre la Kurisu i la Maho, i sóc la primera que l'interessava aquesta relació, que en volia saber-ne més i que li agradava que l'intentessin explorar, però per repetir una vegada i una altra que es sentia com Salieri, no sé, potser podrien haver pensat alguna altre cosa, dic jo. A més, després està tota la relació amb Amadeus que hauria de ser molt més conflictiva i que sovint acaba sent simplement la broma continua del professor i la Kurisu amb els seus suposats sentiments. En fi, em frustrava moltíssim aquesta representació i sorprenentment no em va semblar que estigués tan malament, crec que era en la seva ruta, la relació amb la Moeka. No era un personatge que pensés que anés a tornar o que li donessin més profunditat, i de nou com tots els personatges i les seves relacions en aquest joc em semblen molt fallides i superficials. Sobretot perquè sembla que s'intenten crear vincles i una dinàmica entre nous i vells personatges però en general, potser només m'hagi passat a mi, em repel·lia molt l'humor i el tipus d'interaccions, i ja no sé si es tant culpa d'aquesta obra o si hagués llegit l'obra original ara m'hagués repel·lit de la mateixa manera. Però en fi, com deia abans, té coses entretingudes, té alguna idea que us pot resultar interessant però a mi em sembla que no, que tot fa aigües i que no sé perquè existeix això, però vaja a la gent en general sembla que li ha agradat. Ah i abans d'acabar amb la Maho volia tornar a remarcar que em molesten força els seus sentiments per l'Okabe, no tinc problema amb que li agradi, simplement crec que eren molt convenients i que estaven més per fer el harem que una altra cosa. Sobretot per l'estat en el que coneix a l'Okabe no sé si em convenç tot aquest tipus de relació que li volen buscar però en fi, és igual.
I passant a l'altre personatge del que us volia parlar ara tenim a la Kagari. I aquí és on us confesso que o sóc imbècil o el joc s'inventa algunes coses sense cap mena de sentit sobre certa cançó i el seu aspecte físic i que hi ha una incoherència amb aquest en algun moment del joc si no recordo malament o almenys que mereixia una explicació. De nou, em podeu dir que sóc una ment inferior que no ha entès l'argument o certa meravella argumental que feia que tot tingués sentit i podeu tenir raó però a mi em sembla que volien embolicar-ho tot per fer que passessin més conspiracions i els donés per posar més coses de ciència-ficció però en general són poc creïbles, rebuscades i no afegeixen gaire al conflicte principal. I sí, si s'hagués desenvolupat el personatge de la Kagari podria haver estat interessant descobrir com ha viscut certes coses i com ha sofrit però a mi em sembla que està posada com a motor d'una trama secundària que acaba tenint poca rellevància i en general molt mal portada. Ara bé, almenys tenim una cançó nova gràcies això que em sembla força agradable... Però que començo a odiar si m'haig de creure tota la merda de paradoxa temporal que intenten crear amb ella.
En fi, argumentalment té molts problemes però per mi on tot va malament és en els personatges en general. L'Okabe és el primer problema que vaig tenir amb el joc. Em sembla interessant que vulguin explicar com viu el seu trauma i es recreein en la seva tristesa i impossibilitat per superar la mort que ha causat o creu que ha causat, té tot el sentit del món i em sembla correcte però no ajuda veure al protagonista eternament traumatitzat durant tot el joc. D'altra banda tot i que he llegit gent que li agrada com ho tracten a mi em sembla la típica representació del trauma en la que es recrea contínuament per tal de situar-nos però no evoluciona cap a res, tot i que la trama en certa manera vulgui fer evolucionar el personatge i en certa manera ho faci per mi no ho aconsegueix, sobretot perquè el trauma ja l'havia vist a l'Steins;Gate original i no crec que fos necessària aquesta evolució inversa del personatge respecte l'original. Però vaja, sobretot el que he enyorat en el personatge és el contrapunt d'anada de l'olla de totes les xorrades que responia a tots els personatges del laboratori. No sé si sóc l'única en això, però les interaccions entre els personatges en aquesta novel·la visual en general m'han resultat horribles, des del fanservice absurd i que arriba a cotes màximes a nivells de vergonya al·liena (que segur que el primer també els tenia i recordant certes qüestions del primer també són per amagar-se sota una pedra) fins al dia a dia o intents de fer relacions que haurien d'importar-me. Segueixo sense saber si sóc jo la culpable o realment el primer aconseguia fer millors relacions entre personatges perquè recordo que a mi el que em va agradar de Steins;Gate eren precisament els personatges que feien l'imbècil i que gràcies a això després em preocupava per ells. Aquí tot i que tenim escenes fent l'imbècil tots plegats, l'Okabe no pot fer el contrapunt del Hououin Kyoma per qüestions de trama i personatge que tenen sentit però que fan que les interaccions resultin horribles en tot moment. Una tendència cap al fals yuri pel suposa plaer de l'espectador que em dóna molta ràbia (i no recordava personalment l'escena de la nit i els pijames per dir-ho d'alguna manera però llegint i escoltant ressenyes he recordat com n'era d'horrible) i massa dolçor pel meu gust. Recordo que les interaccions amb les amigues de la Mayuri em van semblar, des del principi, horribles, és la típica comèdia moe amb abraçades i tocament de pits perquè és clar el que volem veure, no hi ha dubte, i tot amb un to idíl·lic on juguen a les amigues felices. Però en fi, suposo que això era passable per com és la Mayuri, hi ha gent que li cau bé i jo a l'original la tolerava però en aquest se m'ha fet força inaguantable. A més, que tot i que se suposa que tenim un moment on es comporta de forma més madura volent intervenint i ajudant a l'Okabe tota aquesta història cap al final em sembla un dels tants moments on la trama avança d'una manera, tu llegeixes, no li dones gaires voltes, continues llegint, tot bé, tornes a pensar i simplement deixa de tenir el poc sentit que li havies trobat llegint-ho.
D'altra banda una de les relacions que més horribles vaig trobar en aquesta novel·la visual va ser entre la Suzuha i el Daru. Odio aquesta relació amb totes les meves forces per com te l'intenten plasmar com quelcom emotiu, important i paterno-filial i te la carreguen gairebé d'amor romàntic entre ells. D'acord, exagero, però no m'agrada quan la Suzuha bromeja amb la seva relació, no m'agrada que m'hagi de creure que tenen una relació més o menys afectuosa quan haurien d'estar, almenys en un principi, en una relació estranya ja que el vincle entre pare i filla és clarament impostat i en general no m'he cregut gens que el que el tipus de relació que tenen sigui d'aquest tipus. Vol dir això que els volia emparellar? No, al contrari, que em molestava profundament que alguns dels seus diàlegs tinguessin insinuacions d'aquest tipus i que apareguessin amb diàlegs que pretenien una preocupació veritable per la situació complexa de la Suzuha en aquest món. I sí, em podeu dir que és en Daru el problema pel tipus de personatge què és, però crec que no justifica aquest to de certes conversacions. A més, d'altra banda, la novel·la visual podria haver aprofitat per aprofundir en la relació entre el Daru i la Yuki i tot i que ho intenta, varies vegades a més, em sembla que ho fa terriblement, entenc que les seves inseguretats tinguin sentit, però si em fas tota una escena com la de la cita que només estar per fer-nos creure en la seva relació i com evoluciona el normal seria utilitzar-la per fer que em cregués que aquests dos poden acabar de parella, cosa que no he fet en cap moment. Tot i que també cal dir que amb certa revelació del final presenta l'escena sota una altra llum que faria que la intenció de l'escena no tingués cap tipus d'importància així que tampoc cal pensar-hi gaire suposo.
Encara amb la Suzuha he de dir que tinc problemes amb el personatge en general. Sobretot perquè intenten presentar-te'l gairebé com a co-protagonista en alguns moments, la qual cosa em sembla interessant, però és difícil conèixer-la. No és la Suzuha que coneixíem al primer, i té el conflicte de si s'ha d'acostumar a un món pacífic com el que està i com comença a desitjar poder viure en una realitat pacífica després de haver viscut sempre en un món hostil. I com dic sobre el paper m'interessa, vull saber-ne més, fins i tot passo la relació amb el Daru que la consoli ja que és el seu pare, tot i que en aquest moment no ho sigui del tot, però crec que es queda tant en la superfície i després s'ignora tan profundament el que sent el personatge en alguns moments que no aconsegueixen fer gaire amb tot això.

Passant a un altre personatge us haig de parlar de l'Amadeus – Kurisu. I de com l'ausència de la Kurisu original es nota i molt. Dic això perquè és clar que l'Amadeus està per necessitat de tenir una Kurisu d'alguna manera ja que el guió ho impedia, però a l'hora de desenvolupar el problema de les diferències amb l'original tornem a tenir greus problemes amb el desenvolupament. De la mateixa manera que amb el conflicte de la Suzuha o fins i tot de la Maho, em semblen idees interessants per definir un personatge i en aquest cas la tecnologia i fins i tot la reflexió sobre si és o no el mateix ésser si comparteixen memòries i veu crec que dóna per molt, però no em serveix que em repeteixis que senten això dues o tres vegades (o en el cas del complex d'inferioritat de la Maho moltíssimes, massa) per fer un personatge desenvolupat i amb un conflicte interessant. No, la qüestió és fer-ho evolucionar, que la sensació la continuï sentint però amb diferents gradacions que evolucioni el pensament al respecte. Tanmateix, lamentablement, tot i que per una banda Steins; Gate 0 semblaria que vol abordar el drama dels personatges com els primers moments on coneixem aquest nou Okabe dessolat i traumatitzat, el cert és que la novel·la visual està ansiosa per oblidar-se del drama de personatges i posar conspiracions sense cap mena de sentit i molta ciència ficció barata. Almenys l'original s'ho prenia amb humor i resultava entranyable, en aquesta tot és completament seriós i hem d'aguantar veure a totes les noies que es disfressin de santa claus amb mini-faldilla i posteriorment de sacerdotesses de la forma més innecessària possible. Gràcies, gràcies per tenir les prioritats clares.

I precisament com deia abans, el fanservice tan exagerat, des de cgs fins a maneres de vestir fins a escenes de quotidianitat que pretenien crear vincles emocionals entre els personatges tot està carregat de fanservice, absolutament tot, no hi ha cap personatge femení que no tingui el seu moment. I sí, segur que a l'original també passava, però almenys es tractava d'una comèdia, ara m'hagués semblat molest probablement però jo que sé s'ho prenien tot amb bastanta conya aquí tothom està seriós, tot és molt greu, hi ha guerres, potències implicades, ejèrcits, experiments molt estranys i típics de pel·lícula dolenta, però tenim punyeteres escenes de fanservice ridícules i a sobre m'haig d'encarinyar així amb els personatges. M'indigna i molt, massa.

En qualsevol cas passant a altres temes fora del contingut fort de la història he de reconèixer que m'uneixo a la idea de la baixa de qualitat d'imatges. Sí, i personalment en el disseny de la Kurisu és quan més he notat la diferència, sobretot perquè en alguna escena del passat canviava de disseny de sobte i feien coses força rares. D'altra banda, el sistema del joc té problemes que he vist que no només tenia jo amb la transició d'escenes que a vegades una de les quatre parts de la pantalla es queda amb una imatge superposada anterior incomodant la lectura i el que em sembla encara pitjor, les últimes frases del joc surten en japonès i estant sense traduir. No és que sigui un gran problema tampoc diuen res d'interessant, però és molest, sobretot havent pagat per això. Sobre la música ja he dit que la cançó del diable està bé (o sigui la que no té sentit i és una paradoxa temporal amb potes), tenim un opening que també m'agrada força i un ending final que és una versió cantada del Gate of steiner, les instrumentals crec que no m'han convençut tant però em conformo amb les vocals.

I en fi, crec que al llarg de la meva lectura he pensat moltes més coses però el cert és que la meva memòria no dóna per gaire i no sé en general ha estat una completa decepció. Crec que no volia fer una ressenya tan negativa, sigui perquè pot entretenir o perquè almenys té alguna idea interessant, però el cert és que em sembla molt dolenta i fins i tot pèsima. M'he sentit completament indiferent a tot el que passava, els personatges m'han semblat que tot i que algun em podia caure simpàtic i tenia potencial en les interaccions amb els altres fracassaven estrepitosament per fer quelcom que fos agradable i el fanservice m'ha matat. A més, la trama en general em sembla que allarga un tros de l'anterior de forma innecesària i que desvaria en molts llocs de forma molt estúpida. En qualsevol cas no us diré que sigui horrible tot i que en part pensi que no s'allunya tant d'aquesta descripció i tampoc us puc assegurar que l'anterior novel·la visual sigui tan bona com molts pensen i que això sigui una completa decepció. No, en general totes les ressenyes que he llegit són positives, a gairebé tothom li agradat menys que l'original però l'ha gaudit. Ara bé, com he dit en algun lloc, no sé si l'original, que la vaig llegir ja fa prou temps em seguiria agradant si l'hagués llegit ara, li segueixo guardant cert afecte, però aquesta interqüela m'ha semblat una pèrdua de temps i d'idees. Tanmateix, li podeu donar una oportunitat, hi ha molta gent que ha quedat contenta.

Fins aquí el meu avorriment.

Abans d'acabar he de dir que Steins;Gate 0 i l'anterior tenen el privilegi, per sort o per desgràcia, de ser una franquicia tan popular que hi ha gent que juga o llegeix les novel·les visuals sense saber res del gènere i s'atreveix a publicar ressenyes dient que és un mal joc perquè només es llegeix, n'he vist almenys dues i és un tema que em toca una mica la moral i ja he dit bastants cops. Em sembla molt interessant que es qüestioni què és o no un videojoc sempre i quan no serveixi per tal de denigrar completament un gènere i imposar paràmetres, i el que em sembla encara més ridícul és jutjar en base aquests paràmetres, o sigui tots ho podem fer per ignorància algun cop a la vida però oi que ningú jutjarà el Tetris per la seva història? Veritat que no? Doncs és fàcil veure perquè no s'hauria de jutjar una novel·la visual per no tenir jugabilitat. Que la novel·la visual és un gènere que es podria aproximar al llibre il·lustrat/interactiu/digital i en alguns casos com el que s'anomena interactive fiction en general és més literatura que una altra cosa? Sens dubte, de la mateixa manera que hi ha jocs que són més pel·lícules que jugabilitat però no crec que això hagi de resultar en dir que no valen la pena com a obres per les seves característiques i no em sembla que anem a cap lloc expulsant del què és un videojoc experiències que s'han creat i comercialitzat des d'aquest mitjà. Ara bé, suposo que és molt fàcil queixar-se dient que l'únic que s'ha de fer és prémer un botó per llegir i que això no és jugar. Resultarà que m'haig de queixar que en el Tetris no m'expliquen el context de perquè moc blocs i no m'he assabentat. L'apassionant història de la que movia blocs amb formes que han de fer línies contínuament i que tenen formes amb un significat profund. Pròximament als seus pitjors cinemes. En fi, ja paro amb la xorrada, només tenia ganes d'indignar-me, és una de les meves diversions preferides.

sábado, 27 de enero de 2018

Paranoies RiKanna 52: Millors Obres de l'any 2017

Hola! Aquest any, considerant que l'any passat el repàs del millor de l'any va acabar apareixent a meitat d'any (just al juny, de fet) he decidit que aquest any m'obligaria a escriure l'entrada tot just acabés l'any (o almenys més proper al principi de l'any, que després això sortirà publicat ves a saber quan...) tot i que no hagués acabat de publicar totes les ressenyes i aquest és el cas, queden moltes ressenyes de l'any passat per publicar així que hi ha spoilers de les pròximes ressenyes. En fi, no m'enrotllo més.
Crec que en general ha estat un any força fluix tant el blog (rècord històric de menys entrades en tot l'any, i com he començat aquest espero que no sigui un presagi de com ha d'anar l'any...) però també en general de ressenyes i d'obres que he experimentat senceres i que he considerat que volia ressenyar, però vaja, esperem que la cosa vagi millor aquest any.

Llibres. Només he llegit 22 llibres que de nou, rècord històric. Val a dir que no és el total ja que he llegit força assaig que per falta de temps i perquè estava molt estressada amb les ressenyes vaig decidir que no ressenyaria de la mateixa manera que amb els fanfics que és quelcom que he començat a llegir aquest any passat. En qualsevol cas per aquest any m'he proposat llegir 50 llibres utilitzant el desafiament de goodreads però ja us dic des de ja que no es traduirà en 50 ressenyes literàries i que ara mateix el meu temps és limitat així que no sé com m'anirà i tampoc em preocupa gaire.
En fi, passant a l'important les millors obres que he llegit de l'any, que ja us dic que tot i que hi ha coses que m'han agradat no tinc la sensació de que hagi estat tampoc espectacular.

-Memorias Pósturas de Bras Cubas. L'humor, tot el nivell meta de l'obra, la idea tan meravellosa d'escriure unes memòries des del moment de la mort amb totes les convencions del realisme que trenca sense allunyar-se del tot del moviment. I el començament dedicat al cuc que va rossegar la seva tomba, jo que sé que tenia tots els elements per agradar-me que se'm va fer una lectura molt agradable i m'he quedat amb ganes de llegir més de l'autor.

-La pasión según G.H. De nou, un altra autora que m'he quedat amb ganes de llegir més d'ella i que em va fascinar en aquest cas per l'estil perquè simplement com es pot dir tantes coses i donar tantes voltes sobre el mateix alhora? No sé és d'aquestes lectures que em va superar com a lectora deu vegades i que tanmateix segueixo enamorada d'ella. Estrany, no us dic que no.

-Todos adorábamos a los cowboys. Simplement necessitava un llibre així. Feia molt de temps que no em trobava amb un llibre en el que empatitzés tan bèstia amb la protagonista i no m'havia adonat de que el necessitava. No és que consideri que sigui una obra mestra però per mi va ser important tant pel moment que va arribar com per la manera que la protagonista reflexiona sobre tensions identitàries que em toquen molt de prop i que com a lectora freqüent de romanç em frustra moltíssim no trobar-me més obres que explorin aquest tipus de tensions obertament, tant d'atracció sexual, com el gènere o com en aquest cas particular la identitat nacional. 
 
-Al faro. Encara no he fet la ressenya d'aquesta obra i no sé que hi acabaré escrivint però sens dubte no crec que oculti que va ser una decepció tenint en compte que és Virginia Woolf, una de les meves autores preferides, però s'ha colat en aquesta mena de top perquè precisament tot i ser una lectura que en el seu moment no em va apassionar tant com d'altres de la mateixa autora, segueixo pensant en alguns dels seus personatges, tot i que els detesti, i perquè em vaig quedar amb ganes de rellegir-la en una millor edició i no sé, en certa manera s'ha quedat amb mi.

-El ancho mar de los sargazos. Tela amb aquesta novel·la. Me l'havien venut com a reescriptura decolonial de Jane Eyre i sí, en part ho és, però si no m'haguessin dit això crec que ni hauria trobat la relació amb l'altra novel·la... En qualsevol cas, l'estil d'aquesta novel·la em va semblar molt infranquejable, per dir-ho d'alguna manera, i precisament per això em va fascinar completament, per això i per la manera en que, almenys al meu parer, d'alguna manera reprodueix amb la forma la incomprensibilitat entre éssers humans, entre el llenguatge d'un i altre però també entre cultures. És força més complexa del que pensava i em va sorprendre molt.

-Himmelweig. Les tres últimes lectures de l'any han estat tot un encert i de nou em trobo amb el cas d'una obra de la que no esperava res i m'ha enamorat. No n'esperava res ja que si bé quan em poso a llegir-lo m'he trobat amb obres meravelloses (encara penso en Hedda Gabler.) el cert és que el teatre i jo no ens portem massa bé (sempre penso que hauria de llegir i sobretot veure més) però a més el tema de l'holocaust (que aquest any semblava que em perseguia) i tota la ferida bestial que va suposar al pensament occidental no és quelcom que m'atregui gaire de bones a primeres. Bé, la segona part de l'assumpte el cert és que sí, que la part de com occident s'ha de repensar moltes coses després d'haver estat còmplices, a nivell teòric, de la matança organitzada, que m'interessa, i que Himmelweig (menció especial a títol irònic de l'any...) és precisament l'obra de tot el que he acabat llegint sobre camps de concentració que m'ha impactat més. A part de la qüestió real en la que es basa que tela, la manera en que usa una estructura repetitiva per explicar el que explica i la qüestió meta de l'assumpte, no sé, que m'ha molat molt l'obra.

Anime.
De nou, tinc la sensació que he vist molt poc anime tot i que no ha estat malament la selecció i perdoneu que us els comenti gairebé tots. Aquest any tinc moltes ganes de veure molts animes tant de temporades que he comentat en el blog com animes més clàssics que tinc pendents des de fa temps. Ni idea de si tindré temps aquest any, em molaria pensar que sí, però el més probable és que se m'acumulin ressenyes i no m'atreveixi a començar-ne de nous per no acumular-ne més però en fi... Tot i que no ho vaig comentar m'havia proposat veure tres animes dels quals només he vist dos, i tot i que em fa certa ràbia, tenint en consideració que un em va durar tot l'estiu i que vaig aconseguir acabar-lo estic mitjanament satisfeta.

-Showa Genroku Rakugo Shinju 2. M'he enamorat de la segona temporada de la mateixa manera que ho vaig fer amb la primera, s'ha convertit en un dels meus animes preferits tot i que no sigui res gaire trencador o innovador. Però la manera com explica la història totes les relacions de generacions, el personatge principal, que li hagin donat paper a la Konatsu que tot hagi quadrat força bé... No sé, tinc algun problema amb alguna cosa com certes qüestions del final però en general feia molt de temps que cap anime no em deixava tan satisfeta. Ah, se m'oblidava, opening de l'any sens cap dubte (entenc que no li moli a la gent en general però jo estic enamorada tant a nivell visual com a nivell sonor). 
 
-Shoujo Kakumei Utena- Adolescense Mokushiroku. Si us dic la veritat si està aquí és perquè he revisionat sencera Utena aquest any i me n'he tornat a enamorar i no tant per mèrits propis. Però com és Utena i hi ha petó entre les dues noies i per fi l'Anthy pren les seves decisions i contorl sobre la seva vida quan la veiem agafar el cotxe. I que voleu que us digui em quedo amb el final de l'anime que ve a dir el mateix, però ha estat bé veure-la.

Mencions d'honor (tot i que m'hagin acabat decebent...)
Ginga Eiyuu Densetsu. Tinc molts problemes amb aquest anime tant a nivell de com entén la història, com gairebé sempre acaba plantejant batalles com si fossin duels entre dos comandants intel·ligents (que si més no em sembla una visió molt ingènua sobre les batalles) i vaja rols de gènere... Però si està aquí és perquè hi ha una part de mi que si bé no s'ha enamorat de l'anime si considera que és probablement de les coses més èpiques ni que sigui per magnitud o per to. Però tot i que precisament jo i el to èpic no acabem d'encaixar, no he pogut evitar que alguns personatges em caiguessin bé i que algunes morts em sembli que estan molt ben executades en l'anime a nivell emocional.
Yojouhan Shinwa Taitei. M'encanta a nivell visual i m'he quedat amb ganes de veure més obres dirigides pel mateix director. L'humor de l'obra i les referències han estat també força interessants. Ara bé, el missatge de l'obra tan evident des del primer moment, la manera en la que es representa l'enamorament i en general la història en sí no m'han convençut gens.
Ghost in The Shell. No sóc gaire fan ni del manga ni de la pel·lícula que he descobert aquest any, però la pel·lícula almenys planteja qüestions interessants sobre l'eterna qüestió de què et fa ser humà i no sé, que la música del principi se't queda gravada i val la pena veure-la.

Novel·les Visuals/Videojocs. 
 
-The house in Fata Morgana. Favorit problemàtic de l'any. Tinc molts problemes que vaig descriure en la ressenya tant a nivells de qüestions de gènere, com de narració però també la qüestió històrica però tot i així feia més d'un any que no gaudia d'una novel·la visual d'aquesta manera em sembla una obra molt recomanable molt diferent a la majoria de novel·les visuals i que segueixo recordant amb força afecte. A més m'encanta la música.

-The Stanley Parable. Primer walking simulator que jugo i m'he enamorat completament de tot el que plantejava, m'encanta el nivell meta d'aquest joc, m'encanta l'humor que es gasta i m'encanta jugar a jocs com aquest que et recorden la impossibilitat d'escapar al joc que té el jugador. No sé, com a reflexió sobre els videojocs, sobre la “llibertat” del jugador i sobre les convencions del gènere em sembla que val molt la pena.

Mencions d'honor. Danganronpa. Pur entreteniment, però ja va bé de tant en tant i el cert és que tinc ganes de seguir jugant als jocs.
Dokidoki Literature club. Tinc problemes amb el que acaba sent però m'agrada el que intenta i tant de bo s'animin més obres no japoneses a experimentar d'aquesta manera amb les novel·les visuals. I tant de bo jo pugui jugar a més obres no japoneses aquest any. Hatoful Boyfriend. Ni que sigui perquè m'encanta quan a la gent se li va tant l'olla i perquè la ruta final la vaig gaudir. De nou, tinc molts problemes amb l'obra però està prou bé.

De manga em passa el mateix que l'any passat, crec que he llegit força més que el que aquí veieu que només són les obres que he acabat i ressenyat, però vaja en general sí que crec que no he llegit res que m'hagi enamorat completament i la majoria del que he llegit ha estat pur entreteniment. Això sí, ha estat l'any en que per fi he llegit una bona quantitat de còmics no japonesos. He acabat llegint molt manhwa gràcies a la web lezhin i les seves promocions que deixen llegir parts dels còmics de forma gratuïta i diversos webcomics gràcies a la web/app Linewebtoon però segueixo tenint molt pendent llegir més còmic no japonès, la veritat.
Tanmateix, tot i no ser un any on destaqui gaires coses, de les obres ressenyades en puc destacar alguna.

-Versailles no Bara. De nou, un preferit problemàtic. Crec que val molt la pena ni que sigui a nivell d'argument, de complexitat i perquè realment és una bona mostra de que el shojo clàssic té històries que segueixen sent complexes pels estàndards d'avui en dia i que valen la pena. Ara bé, les coses com són, m'esperava més a nivell de qüestions de gènere ja que tothom la reivindica com a revolucionària i... no gaire. Em sembla interessant la protagonista, em mola algun moment de l'obra però en general, tot i que entenc que era l'època i tampoc es pot demanar certes coses, jo que sé, hi ha cada esceneta i cada frase, hi ha una mena d'essencialisme de gènere, i hi ha aquella escena que li diu que ella és una noia, que no es confongui... En fi, m'ha agradat molt llegir-la però segueixo tenint problemes.

-¿Quién es el onceavo pasajero? També em passa el mateix amb aquesta obra, a nivell argumental tant en la primera part com en la segona em sembla prou original i força interessant però tot i que intenta desfiar qüestions de gènere en un espai de ciència-ficció, quelcom semblant al que fa Versailles no bara també, el cert és que em va frustrar moltíssim com tracten la identitat de gènere de cert personatge i com des del meu punt de vista ho acaben simplificant tot per passar a ser el mateix de sempre i no calia.

Mencions d'honor. Something About us. Un manhwa de romanç agradable, tot i que no sigui res de l'altre món i tingui alguna cosa que em sembla prou problemàtica...

I això és tot. Almenys això espero que acabi publicat al gener i no pas al juny com l'any passat (sí, ho has aconseguit, RiKanna del passat, felicitats). En qualsevol cas espero que aquest any pugui fer més entrades (que ho dubto, però almenys esperar, ho espero) i tenir millors lectures en general. He llegit/vist/jugat coses que tenia ganes però em sembla que no ha acabat de ser tot el que podria.

Fins aquí el meu avorriment.