viernes, 18 de agosto de 2017

Hatoful Boyfriend, Mediatonic and Hato-king (novel·la visual)

Hatoful Boyfriend, Mediatonic & Hato-King (2011) Extensió: 2-10 hores, curta (segons vndb.org)

Qui tingui interès en les frikades i en el món dels videojocs, l'anime/manga o els mars abismals de xorrades que hi ha internet és molt probable que hagi llegit i rigut davant la idea estrafolària en la que es basa aquest joc que sovint és més citat com a exemple de cosa estranya provinent de Japó que llegit. I sí, jo m'incloc en les que durant molt de temps només sabia de la premissa: una humana lligant amb coloms, però ja fa un temps que m'havia cridat prou l'atenció i que havia coincidit que havia llegit diverses opinions que deien que darrere la conya que és el joc fins i tot tenia una història interessant. I, sincerament, no diria tant, però per prendre's tan poc seriosament està prou bé i té suficients estupideses com per riure una estona, tot i que personalment em frustrés en les rutes per culpa del sistema, però no m'avanço.

Com deia si no vaig gaudir tan com podria d'aquesta obra va ser pel seu sistema de lectura que no inclou una opció per passar el text que ja has llegit i en les rutes es fa completament pesat haver de tornar a fer moltes vegades el mateix i passar el text el més ràpid que pots i estar pendent per si et saltes alguna escena. Probablement per això, però també per com el to i la història canvien completament, vaig gaudir molt més la ruta final on l'anada de l'olla cal dir que és brutal i que crec que val prou la pena. Però encara parlant-vos de les rutes, el cert és que tot i que en general totes tenen bones idees s'acaben tot just quan comencen a interessar-te. El joc és curt i és paròdic en tot el que fa així que és normal que no s'estengui gaire en cada personatge ni que aprofundeixi i només serveixi per introduir històries en alguns casos amb moments on es nota que el joc gaudeix posant qualsevol parida (només cal veure la ruta de l'Okosan i la seva cerca del pudding...) i el cert és que fa gràcia i jo sóc la primera que va gaudir d'algunes rutes però semblen molt poca recompensa per un sistema que t'ha obligat passar ràpid un text de forma manual que ja havies llegit i sincerament tenia més la sensació d'estar fent una tasca necessària que d'estar llegint o gaudint del que m'explicaven. Tanmateix reconec que la ruta del Nageki em va agradar tot i que fos una xorrada em va semblar que el drama tenia potencial i que tot i que acabés massa ràpid aconseguia fer-te entrar una mica en el que t'explicava. D'altra banda l'altra ruta que recordo especialment és la de l'Angel que a part de ser un chuunibyo (tot i que crec que per la data en la que va sortir no era tan típic trobar-se personatges d'aquest tipus), el cert és que hi ha un moment on es canvia fins a cert punt el gènere de l'obra que em va fer molta gràcia. Em refereixo al final de la ruta i sobretot m'encanta com en certa manera fa quelcom molt simple però alhora trenca les convencions de dos gèneres. Vull dir, en utilitzar els paràmetres típics de dating sim com els corresponents a una batalla tipus RPG, en certa manera, almenys per mi, que usa els codis de dos gèneres que tenim naturalitzats i els utilitza en un context diferent i així, es podria dir, que ens fa veure quin tipus de convencions acceptem quan juguem a videojocs. Sens dubte, serà una xorrada però a mi aquesta manera de jugar amb convencions em va semblar força graciosa. Continuant repassant les rutes recordo que hi ha rutes de personatges secundaris o que no coneixes tant com els altres ocells que em van semblar més interessants que alguna d'algun “principal”. Recordo que la del Yuuya se'm va quedar molt curta (com totes, però això és una altra qüestió) i a més el final també és una xorrada (tot i que després en el final fins i tot t'ho fan encaixar així que ei, bé pel joc que dintre de l'anada de l'olla gegant que és fa que les coses que passen i les rutes tinguin certa cohesió entre elles) i la del Sakuya em va frustrar que tingués dos finals ja que un era totalment innecessari si no recordo malament. També recordo el Shu ja que, vaja, és un personatge inoblidable per bé o per mal, i suposo que ja se sap, no hi ha otome sense bojos de per mig, fins i tot si és d'ocells. I d'altra banda està el professor del qual tot i que en la ruta final també descobrim moltes coses (i de nou sorprenentment hi ha idees al darrere no tan mal desenvolupades i fins i tot dramàtiques) en la ruta no sabem res i només ens quedem amb el misteri i amb ganes de saber-ne més, que en el seu moment es va traduir en frustració ja que tampoc imaginava que obtindria alguna explicació al final.
Tanmateix on les coses comencen a posar-se “serioses” és a la ruta final. Les cometes hi són perquè tot i que realment la trama esdevé dramàtica és molt difícil prendre seriosament algunes de les xorrades i conspiracions que hi passen, ara bé, em va resultar molt entretinguda, em va arribar a enganxar per com en part té alguna cosa de misteri i sembla gairebé que els ocells estiguin investigant i és força entretingut de seguir i de sorprendre't veient com encaixen totes les peces i personatges a la trama. Sincerament, per ser un joc tan xorra, fa encaixar a tots els personatges i les seves rutes molt millor que altres novel·les visuals que es prenen seriosament, així que personalment ho vaig agrair força. Ara bé, com deia abans, això no treu que la manera de resoldre sigui d'anada de l'olla total però d'un joc que va de lligar amb ocells (que et presenten, si vols, també amb una forma humana com alternativa a la seva forma d'ocell) no podia resoldre's de forma normal. D'altra banda també cal dir que el doble sentit del títol tot i que només es conservi en japonès no deixa de ser graciós per com en aquesta ruta canvia completament de sentit. A tot això cal afegir-li que aquesta ruta la vaig gaudir força més que les anteriors perquè no em tocava haver de repetir una vegada i una altra les mateixes escenes així que tot i que ara no tinc gaire gran record del joc sí que reconec que en el seu moment em va deixar amb un bon sabor de boca per com el final em va semblar força entretingut.
I de nou deixeu-me lamentar la meva memòria perquè reconec que fa uns mesos des que el vaig jugar i no he guardat gaire record del que vaig pensar. Ara bé, cal reconèixer que si una cosa fa bé el joc és riure's d'ell mateix així que com sempre ho agraeixo moltíssim. L'humor de Hatoful Boyfriend va des de situacions curioses ocasionades per l'estil de vida que porten en aquest món on conviuen els coloms intel·ligents i els éssers humans fins a jocs de paraules que poden arribar a ser molt bàsics però ei, a mi em van fer gràcies (everybirdie en la traducció anglesa...) fins a estranys moments incòmodes on la protagonista podria estar menjant pollastre o coses així parlant amb coloms i que sincerament no deixa de ser curiós o incitar al canibalisme si no recordo malament en el tros del festival. El que està clar és que aprofita bastant el seu potencial com anada de l'olla i fins i tot com deia abans aconsegueix més que ser només humor amb una trama que si bé no desenvolupa tan com podria és força satisfactòria. I de nou, no deixa de ser trist (o potser no) que aquesta novel·la visual faci coses més interessants argumentalment i fins i tot amb els personatges tenint tan poc espai (que jo he enyorat línies, com ja us he dit) i prenent-se tan poc seriosament.
De la música i el dibuix no crec que hi hagi gaire a destacar, la música em va semblar molt genèrica excepte algun tema que crec que és música clàssica o versió que tampoc es que destaqui però vaja, està bé, i el dibuix em sembla correcte sense més i recordo que els fons em semblaven a part de genèrics amb uns colors massa estridents però ara no sé si era només els fons o era en general els menús el que em va portar aquesta sensació. Tanmateix cal dir que els coloms són fotos reals així que ei, gràfics realistes... En fi, deixeu-me, ja deliro.

En fi, crec que dono voltes sobre el mateix així que acabo per aquí. Recomano Hatoful Boyfriend més enllà de la broma? El cert és que sí, però lamentablement em va resultar una experiència molt frustrant per culpa del sistema de joc i que no em deixés saltar les escenes ja vistes, però a part d'això és sorprenentment entretingut, dramàtic en ocasions, i és fàcil deixar-se emportar per les xorrades grosses que arriben a ocórrer. I tot i que no és la gran obra mestra us asseguro que l'he gaudit força més que moltes novel·les visuals que opten per ser serioses. Així que res, si algun dia tinc ganes de gastar-me diners i temps em compraré el fandisc per veure amb què em sorprenen. Per sort són jocs els dos que a l'Steam estan en rebaixa moltes vegades així que crec que acabarà caient.

Fins aquí el meu avorriment.
Els coloms dominaran el món, no ho dubteu.

lunes, 14 de agosto de 2017

Ghost in the shell (manga + pel·lícula)

No sé com anirà aquesta entrada però crec que intentaré contrastar les meves opinions del manga i la pel·lícula de Ghost in the shell. A veure que em recordo d'ambdues, que ja fa temps des que les vaig experimentar...

Koukaku Kidoutai: The Ghost in the shell, Shirow Masamune (1 volum, 11 capítols). Any de publicació: 1989-1991./Ghost in the shell, Mamoru Oishii (Productions I.G) Any de publicació:1995

Aquesta franquícia era una de les que tenia pendents des de fa molt temps tot i que li tenia certa por. Sobretot perquè es fa difícil (com molts dels animes/mangues o obres en generals que tenen mil formats) entendre per on es va començar tot això i que recomana més la gent. En aquest cas després de cansar-me de sentir-ne a parlar per la recent pel·lícula estatunidenca que està per totes bandes i ha estat tan criticada em donava la sensació que era el moment de posar-m'hi i vaig informar-me el mínim per saber que havia de veure/llegir. Com sempre em vaig anar directament al format original que és el que prefereixo sempre quan haig de descobrir qualsevol obra i en aquest he de reconèixer que tot i que és un manga prou diferent a l'habitual del que llegeixo i té idees interessants i moments que poden incitar a la reflexió sobre el futur i els problemes que pot portar la tecnologia o almenys quin tipus de nous interrogants poden portar certes innovacions el cert és que no em va convèncer. I suposo que hauria d'explicar-vos els meus problemes amb l'obra que crec que es basen en dos qüestions bàsiques: les expectatives que tenia amb tot això i la densitat i els temes que tracta.

Pel que fa a les expectatives és fàcil veure que amb totes les bones crítiques que té el manga i en general la franquícia (i no deixa de ser curiós que en general a la gent li agradi més la pel·lícula o almenys a mi sempre m'ho sembla quan una adaptació és més ben valorada que l'original, però això anem després) esperava reflexions interessants típiques de la ciència-ficció sobre els problemes de fer-se cyborg que implica pel teu cos, i a més de la hiperconnectivitat del cos i el dubte de que fa la identitat. I això és el que principalment fa la pel·lícula per la qual cosa m'ha agradat força més sobretot perquè es centra moltíssim més en el debat psicològic de la Mokoto sobre la seva identitat i focalitza més l'acció per parlar del tema del que l'interessa. La sensació amb el manga és completament diferent, tenim casos independents del grup d'investigació (patrulla crec que seria més correcte però m'enteneu) que ens permeten conèixer els problemes de la societat futurista que crea, i a moments és interessant perquè pot donar-li un enfocament mitjanament social o problemes més de la gent de les capes menys afavorides de la societat però normalment, si no recordo malament que bé podria ser, el manga estava més interessat en parlar de casos de corrupció política o de problemes polítics-estatals que no tan de la societat, de les possibles desigualtats sociasl o de problemes individuals. I sens dubte això és una qüestió d'enfocament que pot agradar més o menys depenent de qui la llegeixi però personalment no podria divergir més en els interessos que té l'autor alhora de crear un món nou. Amb això em refereixo que hi ha una enorme obsessió pels detalls en algunes de les qüestions que menys m'interessen personalment, armes, possibles tecnologies i el seu funcionament, enfocaments científics que em van resultar una lectura força densa. No sé, si el meu record es barreja amb el de l'apèndix on l'autor descriu un munt de detalls sobre com havia pensat el món creat i que vaig llegir sencer més per tossuderia que una altra cosa, però en general em semblava que amb la quantitat ingent de detalls que té el manga per ser tan curt podria haver-se inclinat cap altres qüestions i m'hagués interessat molt més. Sobretot perquè després està el tema del fanservice i la conya fàcil estúpida que inclou el manga que, sincerament, amb la velocitat que va tot i com em sembla que hagués guanyat amb pàgines i amb descripció del món que fos més completa en altres detalls més propers a la societat se'm fa difícil perdonar-li certes coses.
La comèdia em sembla simplement estúpida, els personatges de la secció no tenien cap tipus de rellevància i estan en el manga pel simple fet de guiar-nos per la descripció de la societat i ser protagonistes d'accions més o menys interessants i que suposo que poden agradar-vos si gaudiu de l'acció. I el fanservice dóna una mica de vergonya aliena llegint el manga i sobretot la famosa escena directament eròtica on només apareixen personatges femenins. Sobretot el tractament que tenen els personatges femenins em sembla molt problemàtic ja que fins i tot es podria haver aprofitat per reflexionar sobre el paper de la dona en aquesta societat on fins i tot existeixen robots de companyia femenins i en cap moment se'ns parla d'una versió masculina. De debò, no és tan difícil reflexionar sobre això i fins i tot la protagonista amb els seus dubtes identitaris no sembla que hi hagi temps per fer-la pensar que implica que sigui un cos femení amb proporcions perfectes ja que segons diuen en algun moment, el seu cos és d'una empresa especialitzada en això. En qualsevol cas sovint se la sexualitza, si no recordo malament més que en la pel·lícula, però igualment la forma en que la vesteixen no té cap mena de sentit en alguns moments, i sincerament amb una protagonista tan rellevant i que té tants de fans per la seva força i la seva capacitat per resoldre tota mena de problemes amb escenes d'acció interessants no deixa de semblar-me una pena que la sexualitzin i que no serveixi per parlar, en una obra com aquesta que per mi demanava a crits reflexionar més sobre la corporalitat i sobre la importància o no en ser qui ets a través del cos, sobre el ser dona. I tot i que el personatge de la Kusanagi pugui semblar-me agradable en el manga em va semblar força buit i en la pel·lícula anime tot i que serveixi per plantejar els seus dubtes sobre la seva condició com a ésser humà em sembla que fins a cert punt podria anar molt més enllà del que va.

En aquest sentit com dic el manga original sembla que té més intenció de crear un món profund i detallat, almenys en els temes que interessen a l'autor, que en fer un argument o uns personatges que caiguin simpàtics. Personalment recordo que no em semblava que acabés d'estar del tot definida com a obra i que el final donava la sensació que podria haver donat per més exploració del món que és l'únic que l'interessava a l'autor. El dibuix, de manera força semblant amb el que passa en la pel·lícula, en general té una quantitat ingent de detalls en els paisatges fent que resulti un món molt viu en els fons i en els personatges com deia abans tinc problemes amb cert grau de sexualització tot i que no estiguin malament. D'altra banda sí que es nota que ja es força antic i recordo especialment algunes expressions en algun moment còmic més properes als estàndards del dibuix manga més antic. Sincerament, he de reconèixer que les poques escenes de fer un intent de comicitat i quotidianitat em van semblar que sobraven moltíssim i semblaven més exigències del guió o almenys que estaven gairebé per trencar una mica l'exposició del món que és l'únic que l'interessa al manga.
Pel que fa a la pel·lícula cal dir que tot i l'antiguitat es manté molt bé i és força agradable a la vista. Si no recordo malament en alguns moments conserva la densitat dels fons i detallisme que són part de l'essència del manga i d'aquesta mena de ciutat atapeïda de gent però on els personatges semblen profundament alienats, o almenys la nostra protagonista. Tanmateix si hi ha una cosa que em va cridar moltíssim de l'aspecte visual de la pel·lícula són els ulls de la Motoko, sóc l'única que no pot evitar mirar-la constantment pels ulls tan oberts que té? Crec que és interessant perquè col·labora a crear aquest interrogant sobre si és humana o no que és el que defineix al personatge al llarg de la pel·lícula. Quelcom que també em sembla destacable de la pel·lícula és certa peça musical que es repeteix diferents cops que li dóna un aire místic a tot plegat.

En general crec que la pel·lícula encerta en centrar-se en una trama principal que l'interessa més i només incorporar alguna que li serveix pel que vol fer que és llançar preguntes sobre la humanitat de la Motoko aconseguint així que estigui més centrada en un tema. Com ja he dit em sembla que es podria haver fet més en alguns aspectes però per una pel·lícula crec que aconsegueix fer quelcom força interessant i que si encara no l'heu vista i sou dels pocs com jo que restàveu sense veure-la li doneu una oportunitat, val la pena. En qualsevol cas, tot i que el manga no m'acabés d'agradar considero que si presenta alguna que altra idea interessant sobre la que reflexionar i sens dubte el món que presenta té detalls, com deia abans no sobre el que m'interessa però almenys podeu aprendre sobre armes si és el que us interessa, per exemple. En fi, és igual, després d'aquestes dues presses de contacte amb productes relacionats amb la franquícia de Ghost in the shell em queda pendent la sèrie d'animació que tothom posa bastant bé i que té bona pinta i crec que de moment ignoraré la resta i em mantindré allunyada de la pel·lícula de persones reals que tampoc m'interessa gaire. I com sempre perdoneu que no m'estengui gaire però no puc evitar-ho amb obres amb les que fa tant de temps que vaig experimentar-les, d'acord hi ha excepcions, però tot i que Ghost in the shell sobretot l'anime, em va agradar força tampoc és quelcom que m'impactés gaire o sobre el que tingui gaire a dir ara mateix (sobretot perquè he patit una mica de sobreexposició amb aquesta història, però això ja és una altre cosa que no us interessa) així que de nou, fins que no vagi al dia amb les ressenyes (esperem que això passi algun dia en aquest estiu, que ja us dic que com em doni per fer el gandul no passarà mai) és probable que no digui gaire cosa de res així que com sempre a emplenar paràgraf de xorrades que és el divertit i el que em dóna vida. Ah sí, i tornant al tema que ens ocupa personalment he gaudit més de la pel·lícula, la trobo més accessible i interessant així que jo us la recomano més com la majoria, el manga li podeu donar un cop d'ull si us interessa, com dic hi ha idees interessants.

Fins aquí el meu avorriment.


viernes, 11 de agosto de 2017

Inspector Disaster: Operación Navidad, Carmen Fernández (il·lustracions de Pablo Matera) (llibre)

Inspector Disaster: Operación Navidad, Carmen Fernández (il·lustracions de Pablo Matera), 187 pàgines. Any de publicació: 2016.

Abans de tot crec que haig de confessar que sóc un desastre d'ésser humà. D'acord, exagero, sí, però tenia aquesta obra pendent de ressenya des de fa molt de temps (més del que m'atreveixo a dir, la veritat) i després d'haver aconseguit temps lliure durant les vacances se m'havia passat de la llista de pendents i la tenia oblidada així que sí, lamentablement no estic en les millors condicions de ressenyar i a sobre és un llibre autopublicat que l'autora em va presentar per si volia ressenyar així que tot plegat em fa sentir més culpable encara... En fi, dit això, cal dir que el llibre està gratuït que el podeu baixar d'aquest enllaç (espero recordar-me de posar-lo sinó busqueu inspector disaster i us sortirà fàcilment) i que en teoria està plantejat com una possible saga o sèrie de llibres segons la rebuda que tingui, així que si teniu interès ja sabeu. Però suposo que abans de tot això us hauria de dir davant de quin tipus de llibre ens trobem i què n'he pensat al respecte així que comencem.

El llibre és humor pur. Situacions, llenguatge, paròdies, tot està posat per l'humor tot i que enmig trobem una mena d'aventura que està més per contextualitzar les gràcies que una altra cosa, i probablement per culpa de l'aventura no hagi acabat de gaudir del llibre tot i que el tipus d'humor a vegades encaixi força amb mi, però això ja intentaré explicar-ho més endavant. Al cap i a la fi si una cosa em sembla positiva de l'obra és com des del principi es pren molt poc seriosament a si mateixa i no para de posar humor en qualsevol moment. No sé si a vosaltres us passa, però a mi que una obra tiri cap a la comèdia i a riure's de si mateixa em predisposa favorablement cap aquesta. No vull dir amb això que no m'agradi un bon drama però sempre puc perdonar més coses a una obra que es presenta des de l'humor cap a ella mateixa que una que ho faci des la grandiloqüència i fracassi. En aquest cas en concret recordo que l'humor es basava a vegades en la descripció de situacions grotesques d'imaginar, però també continuava en els personatges i en els diàlegs. El meu problema, a part de la qüestió d'estil o ritme que intentaré parlar-ne després, hagi estat probablement que els personatges que pretenen ser estereotips o almenys els típics personatges amb quatre característiques extravagants de comèdia on sempre entenem com actuaran o què faran en base al tòpic o reacció que representen no m'han convençut gens i reconec que com a personatges en si no em feien gens de gràcia la majoria de vegades, de la mateixa manera els diàlegs crec que no m'acabaven de fer el pes. Ara bé, pel que fa la narració amb descripcions de situacions que sempre tenien el punt humorístic o els moments en el que el llibre utilitza un to elevat o paraules complexes per descriure situacions absurdes em semblaven força graciosos i tot i que segueixo tenint problemes en general amb tot el llibre el cert és que no puc evitar sentir certa simpatia pel que he llegit per coses com una paròdia del famós poema de Quevedo del nas que em va fer molta gràcia.
La qual cosa crec que em permet parlar-vos d'una de les coses que més m'ha estranyat al llarg del llibre que és la barreja constant del to i el públic al que pot estar dirigit. Per una banda té tocs que semblarien que el fan una lectura infantil per l'aventura, però en general l'humor s'allunya en moltes ocasions del que, almenys per mi, pot agradar algú amb poca edat, sobretot pels cultismes o algunes referències que crec que se li poden escapar completament. En aquest sentit se'm feia molt estranya la barreja constant de tons al llarg de l'obra i en certa manera se'm feia incòmode.
Relacionat amb això està l'estil o el ritme de l'obra que han estat el principal factor que han impedit que no acabés d'agradar-me el que estava llegint. Encara no tinc clar si denominar-ho com a estil ja que no crec que estigui mal escrit en general i ja us dic que hi ha moments amb fragments que em semblen molt graciosos, el meu problema crec que ha estat més en la poca fluïdesa que trobava al text. Se'm fa difícil de descriure-ho de manera exacta però la qüestió és que em donava la sensació que la trama, que tampoc és que sigui la gran cosa ni pretengui ser-ho, s'interposava contínuament en el camí de l'humor dificultant les dues coses, si això té algun tipus de sentit, que probablement no el tingui. Contínuament interrompia un diàleg entre personatges que era simple humor per dir de manera no gaire encertada pel meu gust que havien de dirigir-se a una altra localització o tocava fer una altra cosa i sincerament, aquest tipus d'incitació en el text per canviar de lloc o de moment em resultava innecessària i en molts moments ja no en aquest tipus d'interacció concreta si no amb altres coses em donava la sensació que el text no acabava de funcionar tot el bé que podria. I em sap greu precisament perquè l'humor, a moments em semblava, molt bo així que no sé, personalment em semblava que l'obra guanyaria amb una reescriptura, o reestructuració per no notar aquesta sensació de que tot avança molt a cops. D'altra banda crec que fer que la coexistència entre trama i humor no acaba de ser tan compensada com podria i per això, perquè he vist algunes coses que m'han agradat força tot i que l'experiència general no hagi estat tot el positiva que hagués desitjat m'agradaria veure que el projecte segueix en marxa i que surten més episodis d'aquest detectiu i potser fins i tot m'animaria a donar-hi un cop d'ull per veure si llegint-ne una altra aventura m'aconseguia enganxar i no tenia tants problemes amb l'estil.

Em sap greu acabar tan ràpid amb la ressenya però la memòria no em dóna per gaire i crec que ja he dit el que més m'urgia de l'obra tot i que potser hagi sonat un pel negativa. Sobretot em sap greu en casos com aquest ja que crec que val prou la pena pel que és, però òbviament sent un blog personal tan petit com aquest tampoc crec que arribi a gaire gent la difusió de l'obra així que en aquest cas crec que em consola saber que hi ha força blogs que han llegit l'obra, suposo perquè han intentat promocionar-la, i en general les opinions no són del tot negatives les que he llegit així que de nou, tot i que no m'ha convençut us animo a donar-li una oportunitat. A més, és gratis, GRATIS, repeteixo, i a la teva vida falta una paròdia d'un poema clàssic, la necessites, ho veig en els teus ulls. Fora conyes, probablement trobar-me la paròdia que us comentava abans va ser una de les coses que em va fer més gràcia així que deixeu-me amb les meves tendències a la repetició.

Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 10 de agosto de 2017

Memorias Póstumas de Blas Cubas, Machado de Asís (llibre)

Memorias Póstumas de Blas Cubas, Machado de Asís (237 pàgines) Any de publicació: 1880

Heu de llegir aquest llibre. Us obligo. D'acord, no, no és necessari però digueu-me si no us crida l'atenció un llibre que té una dedicatòria al cuc que va rossegar el seu cadàver i que comença narrant en primera persona el seu enterrament, no em direu que no us interessa? D'acord, sí, pot ser no us interessa, però en el meu cas s'ha anat directament a les millors lectures d'aquest any, que en qüestions de lectures he de reconèixer que no estic amb gaires ànims, però això no té res a veure. El cert és que és un llibre força famós, sobretot el seu autor, però la meva incultura és enorme i em sonava molt vagament. Tanmateix he quedat molt encantada amb aquesta novel·la així que tinc moltes ganes de seguir llegint alguna altra obra seva.

El cert és que ens trobem amb una novel·la amb molt sentit de l'humor i amb una continua apel·lació al lector per part del narrador que, des d'algun lloc incert, ens narra la seva vida després de mort. Bras Cubas ens diu que probablement morís d'una gran idea i per voler fabricar el seu gran invent i així passar a la posteritat i ens narra la seva vida que gairebé es podria dir que es caracteritzar per no haver aconseguit ser plenament res, per haver deixat tot a la meitat i ser una mena de fracàs. Tanmateix, independentment de que la història d'aquest home té la seva gràcia, o almenys a mi em va fer gràcia, el cert és que el que és meravellós d'aquest llibre és l'escriptura. Ens trobem amb un llibre amb capítols molt curts que poden passar a reflexions sobre els nassos, acusacions al lector de que està llegint el llibre malament ja que voldria que passessin coses i ell només divaga, entre moltes altres reflexions i sobretot molts fragments metaliteraris que, sincerament, a mi m'han divertit moltíssim. Recordo que vaig llegir-la molt ràpid i que des del principi amb aquest narrador tan inusual i la situació que també ho és força em va enganxar i se'm va fer molt fàcil de llegir.
A més, és una novel·la molt interessant a molts nivells, tant com la paròdia de la novel·la realista, com la reflexió de la impossibilitat d'escriure una autobiografia completa i situar-la en aquest espai post-vida per poder-ho fer i fins i tot la relació amb Sterne que fa que creixin encara més (i creieu-me que ja porto prou anys amb expectatives altíssimes) les ganes per llegir el Tristam Shandy. També es veu que un dels personatges que apareix en aquest llibre és protagonista d'una altra novel·la de l'autor així que no m'importaria llegir l'altra tot i que aquest personatge tampoc acabés de fer-me el pes, però com dic el sentit de l'humor, la ironia i l'estil en general no m'han pogut deixar més satisfeta així que em queden ganes de llegir.

El cert és que estic un pel perduda i no sé ben bé que dir-vos del llibre ja que, com tot últimament, han pesat uns quants mesos des de la seva lectura, però el cert és que segueixo recordant les bones impressions que em va deixar i com m'ho va fer passar molt bé en la seva lectura, que siguem sincers, és quelcom que sempre s'agraeix, i sobretot quan anem a llegir un clàssic, no sé vosaltres però jo sempre vaig amb certa idea de que tot i que em pot agradar moltíssim pot ser una lectura difícil o no gaire amena així que trobar-se amb coses com aquesta novel·la s'agraeix força. I com estic un pel perduda i, perquè no dir-ho amb poques ganes d'escriure aquesta ressenya deixeu-me parlar del narrador/personatge i com és un home força hipòcrita en moltíssimes de les coses que fa (de debò només cal recordar el seu comportament amb certs personatges o certes accions en general) però alhora és fàcil que acabi caient-te simpàtic. O almenys a mi aquest tipus de personatge que sembla que no ha aconseguit res de bo en la seva vida, i que no té cap tipus de talent especial o res que el faci destacar ja de per si em semblen agradables, però si a sobre t'expliquen la seva vida amb tant d'humor, és molt fàcil que m'acabin convencent encara més. En aquest sentit, he de reconèixer, i ara sí que ja no sé ni què coi acabaré escrivint, tot sigui dit, que l'humor és una de les característiques que més interessants em semblen en qualsevol tipus d'obra. Dit així crec que sona estrany, però tot i que és un element que abans pensava directament que estava infravalorat el cert és que no, que està per totes bandes fins i tot al canon occidental però que a vegades sí que sembla que no és suficient per si mateix, i en aquest cas és molt fàcil també dir el mateix, que a part del sentit de l'humor la novel·la és profundament original i trenca amb convencions que si bé avui en dia entenem que es poden trencar fàcilment, les seguim veient en moltíssimes obres de ficció en general, però a vegades sembla que l'humor per si mateix no sigui reivindicable. I ja ni parlem de la qüestió del gaudi del lector, que sembla que sigui, segons a qui escoltis, òbviament, gairebé signe de que quelcom no valgui la pena. Tanmateix, perdoneu-me, estic espesa i crec que estic dient coses que ni tan sols penso, o potser que he pensat algun cop però ara no sabria assegurar-les, en fi, és igual però segueixo pensant que pot ser interessant, més enllà d'un anàlisi profunda sobre una obra saber que n'opina l'analista d'ella. A més, també entenc la idea de que una novel·la ha de suposar un repte pel lector, un sacsejament de consciència i puc simpatitzar amb conceptes com els de lectura no-passiva i valorar positivament obres que aconsegueixin ser més que entreteniment. De fet, em passo la vida dient de moltes obres que només serveixen per passar pàgines per com són evidents en tot el que passa, però tampoc per això cal desplaçar completament la relació afectiva que té el lector amb certs llibres. Al cap i a la fi en el fons el meu blog es dedica això, com la majoria que fem ressenyes, destacar si un llibre ha aconseguit o no agradar-nos, i sens dubte no dirà gaire sobre el llibre però diu alguna cosa sobre el lector. Per això dic que el meu blog és un acte d'onanisme públic... No, no acabo d'escriure això, és mentida. O potser ja havia escrit alguna cosa semblant abans? Crec que sí, és probable...

En fi, crec que aquesta ressenya no està donant més de si i jo simplement venia a recomanar-vos aquesta novel·la del que ja hi ha una extensa bibliografia al respecte que us serà més útil que aquesta ressenya que només ve a recordar-vos que existeix, per si hi ha algun despistat que encara no la coneix, i que personalment m'ha semblat divertidíssima i he quedat amb moltes ganes de seguir llegint a l'autor. A més, estic segura que, tot i que és probable que hàgiu llegit alguna novel·la amb un narrador que té ganes de “conversar” amb el lector, ja que és relativament fàcil trobar aquest tipus de narrador, us sorprendrà en alguna de les seves reflexions. Si no és el cas ho sento, no podeu reclamar-me els diners del llibre, si decidiu comprar-lo per culpa meva, així que, bé, tampoc és qüestió de manar sobre el capital de ningú, així que no farem funcions publicitàries. Tot i que ja ho he fet amb la ressenya, que per poc més serveix... Maleït capitalisme que controles el meu blog i tots les meves ressenyes, no hi ha manera de sortir de tu. En fi, sempre existeixen les biblioteques, suposo.

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 2 de agosto de 2017

Grans Esperances, Charles Dickens (llibre)

Grans Esperances, Charles Dickens (493 pàgines) Any de publicació 1860-1861. Cal dir que la imatge no es correspon amb l'edició que he llegit tot i que sigui la mateixa traducció.

Aquest és el meu primer contacte amb l'autor. Bé, de fet no, ara que penso havia llegit fa molt de temps la seva obra curta Cançó de Nadal, que és una d'aquestes obres que probablement no queda ningú al món que no conegui de la seva existència i no hagi conegut la història en una de les seves versions. De fet, és exagerada la quantitat de versions o coses que no tenen res a veure que aprofiten l'argument per incorporar qualsevol cosa. En fi, però jo us venia a parlar del meu primer contacte fort amb Dickens, era quelcom que feia temps que tenia ganes de fer però que sincerament no ha estat tan gratificant com esperava. Tanmateix, crec que la culpa ha estat, almenys fins a cert punt, de la traducció. No dic que sigui dolenta, simplement crec que complica moltíssim l'accés d'un llibre que estic segura que en altres edicions serà de lectura molt més fàcil. O simplement no estic feta per llegir català arcaic. I mira que m'agrada llegir en català i em sap greu que per culpa de que a vegades m'és més fàcil trobar edicions en castellà ho acabi fent per comoditat, però llegir una traducció feta per Carner no m'ha ajudat a gaudir de Dickens.

I sí, pensar en aquest llibre s'ha convertit per mi en recordar que vaig patir força per culpa de la traducció, perdoneu si no us interessa això, però descobrir després que a més, Carner consultava amb Pompeu Fabra dubtes sobre que era correcte en aquest català normativitzat quan traduïa, no aquest llibre de Dickens en concret sinó un altre, va resultar-me alhora que una curiositat cultural quelcom que em feia sentir menys imbècil per costar-me entendre certes expressions o vocabulari. Insisteixo en això perquè Dickens sempre me l'han venut com un autor fàcil d'entendre, de trama i de personatges, res de complicacions estilístiques i de gran èxit entre molta gent de la seva època, sobretot per la seva tendència al melodrama així que suposo que em costés tan entrar per culpa del llenguatge em va xocar. D'altra banda he de reconèixer que la història en si tampoc va col·laborar a que gaudís llegint.
Pel que fa a la història em refereixo concretament a com tota l'obra s'estructura sobre un gir argumental evident, que el llibre fa evident i que suposo que tothom el veia a venir, espero, el cert és que no he llegit opinions sobre això així que deixeu-me que ho busqui. Bé, m'he cansat, però de debò, estic segura que la majoria de lectors cauen de seguida sobre qui està darrere de les “grans esperances” de Pip, tots ho sabem, el llibre ho fa evident sobretot perquè recordo que just de que ocorri l'anunci sobre aquest ascens se'ns parla, molt casualment, de cert personatge i tot plegat fa que sigui molt frustrant veure actuar a Pip.
Però de fet, Pip és dels personatges que més m'ha frustrat per bé o per mal del que portem d'any. Sempre m'agrada pensar que quan un personatge em desperta emocions fortes, siguin positives o com en aquest cas negatives és perquè el personatge està be construït o almenys té alguna cosa que el fa especial o original i intento que els meus sentiments d'odi per un personatge no s'interposin en el gaudi de la lectura o gaudir sàdicament del seu sofriment. De fet, em va passar quelcom molt semblant amb Lucien, protagonista de Les il·lusions perdudes una novel·la amb la que aquesta que us ressenyo comparteix gènere, ambdues són novel·les de formació clàssiques que serveixen per crear el mite burgés de l'home que es fa a si mateix i dels proto-napoleons, per dir-ho d'alguna manera, però en aquest cas amb Pip vaig tenir una relació molt més frustrant. Vaig odiar moltíssim a Lucien però vaig gaudir del seu dolor, però en el cas de Pip més que odi, que en part també, era frustració, perquè tractes a Joe d'aquesta manera? Perquè fas això? Perquè et creus que Stella canviarà per tu? Perquè creus que certa persona és qui t'ha donat els diners? Perquè ets tan imbècil? Perquè ets tan innocent? Pots deixar de gastar diners de manera estúpida i conservar alguna cosa? Que venies de família pobre, almenys crec jo que hauries de tenir una mica de consideració pel que gastes, no sé? I en fi, la meva frustració era màxima i no desapareixia, mai.
D'altra banda cal dir que el títol de la novel·la em sembla una meravella i que a mesura que vas passant pàgines sona cada cop més irònic. Bé, de fet des del principi em sonava irònic però com hi ha gent que és curta de gambals, no penso en ningú eh, Pip, doncs tenim un llibre que es podria resoldre fàcilment que s'allarga moltes pàgines i que ens hem d'empassar la gran sorpresa del protagonista davant de coses evidents. També cal dir que al final descobrim altres coses, cada qual més rocambolesca, en una mena de resolució final en la que sembla gairebé que Pip esdevingui una mena de detectiu sobre la seva vida que sembla que al final només és una gran mentida o una gran fabulació feta per ell mateix que cau completament, però vaja, ja tocava, sofreix, molt, per sempre. Odis personals a part, el to de la novel·la és força desencantat en aquest sentit i en certa manera el que podria ser una novel·la de formació positiva acaba sent, com la majoria, amarga o almenys agredolça el cert és que segons tinc entès el final de la novel·la havia de ser un altre, menys “optimista” en cert aspecte sentimental, per dir-ho d'alguna manera, però es veu que l'editor va obligar a canviar-lo a l'autor per fer-lo més agradable. I sí, no te res a veure amb el text en sí, però alhora no puc evitar pensar que tot a la novel·la sembla conduir a una resolució força més amarga que la que ens trobem.

D'altra banda tornant a la trama el cert és que tot i que aquesta novel·la en particular no m'ha acabat de fer el pes, segueixo pensant que la traducció no ha col·laborat gaire, però el cert és que tinc ganes de seguir llegint a l'autor sobretot perquè em sembla que sap fer culebrons força complexos que són, fins a cert punt, força interessants. És cert que tenim personatges molt estereotipats en alguns moments, mireu a Joe que és l'ànima bondadosa humil o la senyora Havisham amb la qual, en fi segueixo tenint molts problemes però encara els tinc més amb Estella. Havisham em sembla que és més símbol que persona, i, no sabria dir-vos si està ben construïda o no perquè crec que com a presència funciona bastant bé, suposo que sobretot en la ment de Pip, però com a personatge és bastant, en fi, millorable suposo. I Estella... Estella és un estereotip amb potes portat a la màxima potència i el pitjor -o millor- de tot, justificat per la trama. Sincerament, tinc molts problemes amb l'Estella, amb tota aquesta part de la història en general, perquè entra en terrenys un pel difícils de creure. I sí, Dickens és expert en aquest tipus de coses segons tinc entès i de fet la majoria de resolucions del llibre acaben sent casualitats molt casuals que no s'expliquen a no ser que per algun fenomen desconegut la població d'aquest Londres fictici es redueixi als personatges que apareixen i pocs més ja que les connexions entre ells són, bé, resolucions típiques de novel·la d'aquest tipus. Però en fi jo us parlava de les coses bones de la trama i tot i que em costa d'explicar-ho diria que, deixant exageracions a part, que les té i moltes, el cert és que quan més hi penses les coses tenen més sentit, el simbolisme bàsic té sentit, la idea central té sentit i com la posició dels diferents personatges està ben muntada per tal de fer evolucionar la història, no sé com dir-ho i crec que estic delirant però crec que argumentalment la història de Pip està ben estructurada i en aquest sentit la he gaudit, almenys en certa manera.

En qualsevol cas ja fa uns quants mesos des de la lectura i tot i que no recordo que la gaudís especialment, més aviat el contrari, se'm va acabar fent pesada per l'edició i pel Pip, el cert és que hi han hagut detalls que fan que m'hagi quedat amb ganes de seguir llegint a Dickens. És cert que desanima veure a la gent dir que aquesta és de les millors novel·les de Dickens, però vaja, tinc l'esperança que potser en altres circumstàncies fins i tot aquesta novel·la m'hagués resultat més amena així que veurem que n'opino d'altres de l'autor. D'altra banda és interessant veure interpretacions més centrades en l'aspecte social i de quin tipus de representació feia del segle XIX Dickens si era un burgés que reafirmava els valors d'aquesta classe social amb sentimentalisme barat que agradava a tothom i els consolava sobre que la seva vida tenia algun tipus de sentit i fomentava només formes d'ajuda passiva com la caritat, o si pel contrari tenia en part cert esperit mig revolucionari, o almenys de reformista i en certa manera feia un retrat, a la seva manera i amb matisos, crític de la societat anglesa. És interessant precisament perquè ambdues respostes poden coexistir i per com les seves novel·les donen per interpretacions completament contradictòries en lectures ideològiques que creen debats que almenys resultant curiosos. D'altra banda, també recordo haver escoltat en algun lloc -o llegit, qui sap- que els diners tenien la funció de “deus ex machina” a Dickens i com això permetia reflexionar sobre el capitalisme incipient i la funció dels diners a la societat. A més, això li afegeixes com les ments dels personatges s'estructuren a través de fabulacions sobre relats típics del progrés i com xoquen contra la realitat i el cert és que pots trobar bastants coses tan en aquesta novel·la en particular com, suposo, en Dickens en particular. I no sé com dir-ho però tot i que no he gaudit del tot de la novel·la, si que crec que tot i que els personatges em semblen estereotips amb potes, sap fer-los carismàtics, crear una mena d'ambient molt viu on et pots arribar a creure tots aquests tipus tan particulars i que et donen ganes de seguir llegint més obres seves. O simplement estic intentant justificar-me a mi mateixa perquè coi m'he quedat amb ganes de seguir llegint aquest autor quan l'experiència no ha estat tan positiva com esperava, ja que cal dir que jo també tenia grans esperances en el llibre (no acabeu de llegir això, no ho he escrit, fem veure que no ha passat...).

Fins aquí el meu avorriment.

martes, 1 de agosto de 2017

Veronika decideix morir, Paulo Coelho (llibre)

Veronika decideix morir, Paulo Coelho. (198 pàgines). Any de publicació: 1998.

Tenia pendent des de fa temps posar-me amb Coelho, més que res per veure si m'unia al grup de gent pseudo-intel·lectual o intel·lectual que es diverteix criticant-lo. Tanmateix si per un casual el trobava bo ja estava pensant en quin tipus de suïcidi públic havia de fer per tal de que tothom es burlés del meu mal gust i la meva poca intel·ligència. No us negaré que sí, que certament anava en part predisposada a que no m'agradés, tot i que volia intentar separar-me al màxim de les males crítiques i intentar jutjar per mi mateixa, però el cert és que sigui pel motiu que sigui em va resultar molt dolenta la novel·la i sobretot òbvia en el seu contingut i creient-se més intel·ligent i culta del que era. A més, tot i que m'havia de cansat de llegir comentaris negatius sobre l'autor, el cert és que no sabia que tenia aquest component tan clarament d'autoajuda, i sincerament si hi ha una cosa que em molesta en aquesta vida és que em diguin com coi haig de viure la meva vida o que em pretenguin donar missatges tan evidents i que no comparteixo. En fi, que tot i que lamentablement no em recordo gaire de la lectura perquè encara vaig amb massa retràs escrivint les ressenyes us puc ben assegurar que vaig odiar força la novel·la.

Tots hem sentit alguna vegada la idea de com els bojos són les persones més intel·ligents i com la bogeria és només una classificació per marginar allò que no entenem i ei, jo sóc la primera que s'apunta al carro de dir que classificar com a bojos certes persones només pel fet que tenen una manera d'assimilar el pensament diferent el que considerem “normal” és problemàtic i també sóc la primera que en qualsevol cosa que normalitza o estandaritza veu una violència contra un grup que no s'identifica amb aquest estàndard. Ara bé, el que fa aquest llibre és agafar la idea de com els bojos són en realitat els més savis de la terra i a partir d'aquí muntar-se la faula evident de com hem d'aprendre a ser lliures i a fer el que volem independentment del que pensin de nosaltres i com així serem tots més feliços. Això sí, Veronika, què és imbècil i que a sobre el lector ha de ser com ella, una pobre ovella esgarriada ha d'aprendre sota límits el veritable significat de la felicitat per tal de començar una nova vida. I oi què és maco i meravellós, oi que el món tot funciona bé si ignores a la resta i et sents feliç amb tu mateix perquè només t'importa el que pensis tu? Oi que sí? Doncs no, simplement no. Vull dir, una cosa és que puguis estar d'acord amb la idea que no pots viure pendent d'acontentar a tothom, d'acord, no és sa viure intentant complir uns estàndards de normalitat imposats, tots ho sabem, però el to de la novel·la tan fastigós, tan pagat de si mateix com si t'estigués rellevant, al mateix temps que a la Veronika, quan l'únic que està dient són frases de consol tan fàcil i tan banals que sincerament, si has de veure llum amb aquest llibre, més et val estar a les fosques tota la vida. De debò, ideològicament em sembla repugnant, però a veure jo qualsevol tipus de pensament mitjanament optimista em molesta però aquest tipus d'idees de tot depèn de tu canviar la teva vida, només has d'abraçar el teu jo real... Vull dir, és gairebé com produir-te a tu mateix una parada al cervell i decidir bloquejar qualsevol tipus de pensament sobre res. No et queixis de res, tot és bo, només has de ser tu mateix i decidir que ets feliç. Molt bé, genial, a partir d'ara aniré feliçment pel món amb un somriure d'orella a orella ja que puc ser jo mateixa al marge de la societat i a més puc decidir que fer amb la meva vida, a veure quants dies duro viva, i tal. Aprofitem el dia a dia, el món és meravellós, oh què bonic que és tot! Molt bé, ja està, ja m'ho he cregut, vaig a collir flors al camp i canto l'opening de la Heidi, alguna cosa més?
I òbviament l'estil de les frases és el mateix que el del pensament, dir frases en to grandiloqüent amb prosa simple com si així arribessis a trobar alguna gran veritat que mai abans havies pensat, gràcies Coelho, a partir d'ara haig de embadalir-me en mi mateixa i ignorar qualsevol tipus de realitat aliena a mi? És això veritat? La punyetera felicitat estava en la passivitat acrítica! Ara ho entenc tot, i jo tenint dubtes sobre el meu jo “autèntic” aquest que no veiem segons la societat què és malvada i ens impedeix veure'l. Clar, ara ho entenc tot. HE VIST LA LLUM!! En fi, el que deia l'estil és el culpable del to en el que s'escriu la novel·la que sempre es creu superior a tu, tot i que promogui un pensament simple, sense cap tipus de complexitat i en fi, amb el que és fàcil discrepar a la mínima que t'hagis plantejat alguna qüestió en la teva vida. Però ei, és més fàcil creure't únic i especial a la resta ja que has entès el llibre que només et parla tu sobre com ets especial i únic i com has de ser una mica boig a la vida i gaudir de les coses senzilles, només tu, eh? No et pensis que la resta són igual de mediocres com tu i com jo, no, només tu ets especial i únic així que felicitats, ja pots anar amb un somriure per la vida i riure i plorar de tot cor i viure intensament, només hi ets tu aquí, la resta només existeixen en tant que tu, persona única i especial que té el poder de fer el que vulgui amb la seva vida així que endavant.

Ara bé, també he de reconèixer que m'he passat. Em sembla estúpid el pensament que desprèn el llibre, però entenc perquè algú pot semblar-li que Coelho sigui reflexiu, tots hem tingut moments o simplement no tots tenim les oportunitats o ganes de conèixer coses a part d'un pensament fàcil i senzill i tampoc m'agrada que la gent culpabilitzi els lectors de l'autor. D'acord, jo mateixa ho acabo de fer en el to d'aquesta ressenya en el que m'he burlat de tot, però en certa manera estic segura que hi ha gent que aquest llibre de debò l'ajudat. És cert que alhora no puc evitar riure una mica d'aquest pensament, em sembla ridícul però cal admetre que amb això estic sent una completa elitista, i em resulta problemàtic. Perquè sí, una cosa és dir que el llibre és dolent, que no té cap tipus de reflexió al darrere i que simplement són llocs comuns que podries trobar-te en qualsevol conversació al carrer entre gent de qualsevol moment i que són idees que circulen per qualsevol lloc i que tots algun cop a la nostra vida hem utilitzat per reconfortar-nos, però que a la mínima que pensem sobre elles ens adonem de quin tipus de problemes comporten, però l'altra és burlar-se activament de la gent que llegeix i gaudeix de l'autor en una mena de vanagloriar-se per com el que es burla ha conegut i llegit literatura de veritat i no pseudo-literatura com seria això. No sé, m'és fàcil caure en això i estic segura que algun cop a la meva vida ho he fet però cal atacar a la gent pel que llegeix? De debò, cal burlar-se i tractar a la gent que no llegeix clàssics com si fos el populatxo i els altres fóssim una mena d'aristocràcia literària, de debò? En aquests casos crec que sempre és més interessant preguntar-se perquè això ha esdevingut un fenomen de masses i que té que hi hagi gent que admiri i l'interessi la seva prosa que no pas deixar-ho tot en un les masses no educades que són com imbècils. De debò, no crec que aquest pensament afavoreixi ningú excepte al que el pensa que li dóna una pujada d'ego important, però encara em sembla més patètic que la gent no llegeixi cap llibre d'aquest autor i es posi a dir com n'és de dolent. D'acord, es pot parlar d'obres sense llegir-les, tots tenim alguna idea preconcebuda que és interessant analitzar per si mateixa, però la gent que té tan d'odi aquest home (i jo en part m'hi afegeixo, eh, que a mi el llibre m'ha semblat de les pitjors coses que llegia en temps si no fos perquè un que us he ressenyat fa poc també era una merda...) m'encantaria que gastés part del seu temps desfogant-se en anàlisi de la perversa ideologia que hi ha darrere dels seus llibres. Perquè sí, reconec que en part la seva ideologia em sembla “perillosa”, i no em malinterpreteu, no vull dir que calgui censurar llibres ni protegir nens com sembla que fa molta gent, simplement crec que la cultura ens influencia fins a límits que a vegades ni pensem i idees tan convenients com aquestes no crec que siguin gaire recomanables.
En fi, embolico i dono voltes sense sentit. El llibre és dolent, molt dolent, però tampoc cal anar a criminalitzar a la gent que li agradi això. I millor ho deixo aquí que em caic de son i ja no dic res coherent. Potser abans d'acabar hauria de dir que té un gir de guió evident des del principi i que només serveix per fer la paràbola més efectista que em repugna força, tot sigui dit. A més, tot el personatge del doctor crec recordar que em va treure força de polleguera, però en fi era el que més es creia superior a tothom però en general tots els personatges es creuen els grans savis amb les seves frases-sentències sobre qualsevol tema sense cap tipus de dubte sobre res. De debò, l'únic que puc dir ja és que dubtar és molt sa, de debò.

Fins aquí el meu avorriment.

sábado, 22 de julio de 2017

Nimona, Noelle Stevenson (còmic)

Nimona, Noelle Stevenson (272 pàgines) Any de publicació 2015.

Reconec que aquest còmic em va decepcionar i que a part d'aquesta decepció poc més recordo. De fet, suposo que el problema va ser que havia escoltat crítiques molt favorables que em van fer creure que em trobaria amb una altra cosa i, un cop llegida, tot i que no va ser una mala experiència i se'm va fer molt curta em va semblar que no era res de l'altre món. Una llàstima no poder compartir l'entusiasme de tothom perquè li tenia moltes ganes a aquest còmic però el resultat no va ser tot el que esperava.

Em van vendre el còmic sobretot per la idea de la representació, gens típica en un tipus d'història com és aquesta, un conte força clàssic de bones a primeres, del gènere i la sexualitat. A més, tot narrat amb to humorístic, no massa seriosament així que en general tenia tots els elements per agradar-me, i sí els he trobat, però crec que en aquest cas no m'han estat suficients. Reconec que tenim una història molt típica però que s'atreveix a trencar amb els pitjors tòpics pel que fa sobretot a rols de gèneres i alguns maniqueismes en els personatges fent que els dolents no siguin els típics imbècils que només saben fer el mal per algun motiu normalment poc interessant i els bons siguin personatges unidimensionals que només saben fer allò correcte. I tot això hi és i el còmic és ple d'humor, però alhora no he pogut evitar ignorar la sensació de que si bé estava “subvertint” algunes de les coses més típiques que podríem trobar en una història clàssica de fantasia tampoc em semblava que estigués fent res especialment rellevant ni que estigués aconseguint posar-me dins de la història i en general sentia una distància amb tot el que succeïa.
Potser un dels problemes que he tingut amb el còmic ha estat tant el ritme com el dibuix. Pel que fa al ritme crec que tot anava massa ràpid i que quan per fi estava empatitzant amb els personatges el còmic entra en el seu moment final. D'altra banda, pel meu gust, el còmic té tanta acció i hi passen tantes coses que tot i que com a lectura lleugera, sobretot si us agrada el gènere, funciona bastant bé, els personatges no tenen ni de lluny temps per desenvolupar-se ni ells mateixos ni les seves relacions. No dic que no ho facin, ho fan, però per mi ho fan tant ràpid que és molt difícil de que resultin creïbles o almenys que al lector les pugui pair bé. Pel que fa al dibuix és un problema molt personal ja que crec que és un bon dibuix però a mi m'ha costat moltíssim acostumar-m'hi. És un dibuix molt senzill però que crec que va força bé al tipus d'història que vol explicar i al final em va acabar semblant agradable, però em va costar molt acostumar-m'hi. A més, pel meu gust, i de nou això és una xorrada com una catedral, però em va passar, les pàgines se'm feien massa atapeïdes, plenes de vinyetes i diàlegs la qual cosa, ni que fos perquè estic massa acostumada al manga se'm va fer una mica estrany de llegir. En qualsevol cas, són xorrades però tot plegat va col·laborar a que no entrés amb bon peu al còmic i no acabés d'entrar-hi o almenys ho vaig fer massa tard.
D'altra banda tot i que la història la recordo poc sé que em va semblar que al cap i a la fi era molt típica i tampoc em va aportar res de nou, és cert que l'humor sempre ajuda ja que almenys el fa conscient d'alguns del tòpics, però en general tampoc em va semblar ni especialment graciós i com deia abans els personatges no tenen cap temps per desenvolupar-se de forma natural, o almenys aquesta va ser la meva sensació. Sobretot perquè recordo que tenia escenes de quotidianitat on la Nimona i el Blackheart compartien moments graciosos i molt agradables i es feia una relació de camaraderia molt interessant de la que volia veure més, lamentablement el còmic estava més interessat en l'acció i en salvar el món així que no li dedica gaire temps. De la mateixa manera tinc problemes amb la relació entre els dos homes que crec que mereixia molt més desenvolupament, sobretot perquè tenia potencial, se'ns presenten els seus malentesos i és fàcil veure i entendre perquè s'han distanciat, així que volia gaudir amb més profunditat de la seva història i sobretot veure més moments d'ells junts. Lamentablement, com tot en aquest còmic, no li queda temps, està anant d'una banda a una altra contínuament i el de menys són els personatges que per mi es queden en un esbos.

I sí, el còmic és simpàtic, té bones idees, en ocasions és molt tendre fins i tot a nivell de representació entenc que té coses per alegrar-se, però sincerament, em sembla que no és res de l'altre món i com he pogut comprovar escrivint aquesta ressenya us puc assegurar que amb el pas del temps el meu record del còmic s'ha esborrat completament, sobretot pel poc impacte que em va causar. I de nou, penso que és una llàstima perquè tothom el posa pels núvols, i ja us dic el vaig gaudir llegint-lo però no em sembla que n'hi hagi per tant.

Fins aquí el meu avorriment.