martes, 3 de abril de 2018

Paranoies de RiKanna 53: Impressions prèvies a la temporada de primavera de 2018

Hola!
El mateix de sempre, ja van quatre entrades d'aquest tipus així que res, impressions de les obres originals que he consumit en les que es basaran els animes d'aquesta temporada, principalment manga. A sota posaré un ranking dels animes originals o que no conec l'original que em criden més l'atenció i un petit comentari d'alguna altre anime més que no conegui l'original.



Steins; Gate 0. Fa relativament poc vaig fer-vos la ressenya súper-extensa de la novel·la visual (aquí) així que poc més a dir, però tinc força curiositat com la rebrà la gent. Si la vau llegir, ni que sigui l'últim paràgraf, sabreu que no em va convèncer gaire, per no dir gens, però les coses com són, crec que fins a cert punt pot agradar força als fans de la primera i vaja, em sembla una obra completament innecessària i que per mi no hauria d'existir, però les crítiques no han estat en general dolentes així que, suposo que, si l'anime més o menys respecta l'original (i ja que estem molaria que baixés el nivell de fanservice, però vaja, no crec), suposo que agradarà.
En qualsevol cas, suposo que a tothom que li va agradar l'original veurà aquesta i en fi, jo m'alegraré des de la distància si la gent no es decep tant com jo.
Ginga Eiyuu Densetsu. No sé si haurà sortit ja la ressenya, espero que sí us la deixo aquí si és el cas, de l'anime original. Vaja, original, original no, ja que l'original són les novel·les, però tot i que no estic gaire segura crec que el que s'emetrà aquesta temporada és una mena de remake, no ho sé. En qualsevol cas, si és un remake, partint de la base que qualsevol remake em sembla innecessari, que no sé com faran per encabir tota la història en aquesta nova versió només dotze capítols (que sembla que volen acompanyar de pel·lícules), sincerament, poca fe tindria de tot això, almenys si volen encabir la història dels 110 capítols originals. No sóc gaire fan de l'anime original, però sí li reconec la magnitud narrativa, per dir-ho d'alguna manera, i suposo que volen enganxar noves generacions, però no estic gaire segura de que ho aconsegueixin ja que dubto que la llargada sigui la suficient, però vaja, suposo que estic sent pessimista massa d'hora i potser planegen fer més episodis o només expliquen el principi, no sé. En qualsevol cas, l'estil renovat, però mantenint l'essència dels personatges em mola bastant i he de reconèixer que tinc molta curiositat per veure el nou disseny del Reinhard, però amb cabells llargs, però en fi, això són xorrades meves. Després està l'altre assumpte que és que tinc un ship molt bèstia entre dos personatges que m'encantaria que, ja que fan un remake, fos real, ja que té sentit però sé que no passarà així que en fi, tinc curiositat de com serà la recepció, però res més. Ah sí, el disseny de les naus també em mola bastant, però no sé si tindran gaire moviment, dic simplement perquè sembla difícil d'animar, qui sap, jo d'aquestes coses ni idea.

3D Kanojo – Real Girfriend. Quin desastre de manga... A veure, no és per tant, però tant el final com el principi són horribles, i tot i que el desenvolupament és entretingut i té algun moment que podria estar bé, també és veritat que té tots els tòpics del món mundial. Ara, les coses com són, m'ha enganxat el que no està escrit i m'ha entretingut moltíssim, però és qye el drama de la noia és tan exagerat, es desenvolupa molt malament i simplement em sobrava. Crec que la manera com s'estableix la relació entre els protagonistes comença amb molt poc sentit i en un primer moment juga massa a un estereotip que em molesta una mica i que és el de “l'otaku bona persona i sense experiència romàntica-sexual que en el cas de tenir parella o amics és una persona meravellosa.”. Bàsicament, em molesta l'estereotip perquè després el mateix personatge té moltíssims prejudicis que gairebé mai es reflexiona sobre ells i en aquest cas és més aviat el contrari, es juga amb l'humor, que em sembla una molt mala solució. Vull dir, el noi té un concepte típic antiquat de que les noies han de ser verges i pures i tal com ho narra el manga ens hem de riure que ell tingui aquest concepte i que sigui la noia la que en un primer moment vol tenir relacions sexuals amb ell, és a dir del que se suposa que ens hem de riure és de com habitualment hauria de ser el contrari, i com sempre, això de que una dona folli amb qui li doni la gana no està ben vist. En fi, em cabreja, de la mateixa manera que es pensi com a romàntic dir-li a la teva parella que es tapi que va molt fresca o que es normalitzi que un noi que estigui sol amb una noia té impulsos sexuals, ambdues coses passen en aquest manga. I ja us dic, és el típic que trobareu a molts shojos, però no per això em deixa de cabrejar.
D'altra banda com us deia, el desenvolupament té tota la qüestió d'amistat i d'altres parelles secundàries que he gaudit força. Tot i que hi ha una parella secundària que si bé em queia bé, no sé fins a quin punt pot ser sana. I, en canvi, l'altra parella secundària cap al final té un desenvolupament molt sobtat que no t'expliquen, tot i que pugui tenir sentit, simplement, com tot el que passa al final va massa ràpid.
La relació entre els dos protagonistes em recorda molt a cert anime/manga que en fi, direm que passa a l'abril i espero que així ningú es queixi, i és una dinàmica que no m'agrada pel que implica i que en aquest manga, com us deia, tot i que el final pren una altra direcció, no em convenç gens com la desenvolupa i no crec que en cap moment hagi empatitzat amb la noia.
En qualsevol cas, sobre l'anime si el fan en 12 capítols la història sencera crec que no els hi cabrà gaire bé.
-Wotaku ni Koi wa Muzukashii. Sens dubte si voleu la comèdia romàntica d'aquesta temporada jo us recomano aquesta, té els seus defectes, no m'agrada gaire que el consum d'entreteniment estigui tan tipificat per gènere però crec que això no és culpa del manga sinó de la societat en sí, i vaja aquest manga podria comentar-ho però no, simplement representa i per això vegem a dones que consumeixen otomes/yaois/shojo i homes que ni s'acosten. La gràcia del tema és que les dones si consumeixen obres per homes però el cas contrari sembla haver-hi un buit, en aquesta sèrie em refereixo, tot i que vaja, a la vida en general segueix havent-hi una mena de rebuig general per les obres que es pensa que consumeixen dones. En qualsevol cas, ja fa massa temps des que vaig llegir el que vaig trobar del manga però té referències una parella que té els seus problemes a l'hora de fer-se parella i després una secundària que no sé si tenen una relació molt sana, però tot i els problemes, sigui per les referències (que sempre em fan gràcia sí les pillo), sigui perquè és fàcil d'identificar-se i em mola que estiguin treballant i el grup d'amics que fan, reconec que he gaudit força del manga tot i que tingui cosetes i sigui només entreteniment.
En qualsevol cas, acabo de llegir un capítol on al final un noi llegeix yaoi, en fi, m'alegro almenys, molaria que també passés a la inversa i coses, però en fi, no es pot tot a la vida. I almenys m'ha molat aquest gest.
Sobre l'anime, no sé si les traduccions van lentes i hi ha més material però almenys de moment jo només he llegit 26 capítols així que no sé ni hi ha gaire material, a més els capítols són força curts així que no sé què faran.

-Asagao to Kase-san.
Com us deia quan va estrenar-se Citrus he estat intentar llegir més yuri ja que gaudeixo molt de les històries sentimentals independentment del gènere dels personatges i anant als més populars vaig acabant trobar-me amb la sèrie de la Kase-san, que probablement sigui dels que més m'ha agradat. I reconec que té tòpics, que les dues noies són, en part un model de parella molt típic del yuri, la noia més atlètica i en part masculina (si no recordo malament hi havia un moment que la protagonista ho pensava i tot) i la noia més tradicionalment femenina, per dir-ho d'alguna manera. Però el manga és molt tendre i desenvolupa força bé la relació entre les dues, i si bé és cert que és força idíl·lic, alhora té la virtut de centrar-se en el desenvolupament de la relació entre les dues molt basat en la confiança i fer que les dues noies tinguin objectius fora de la relació de parella, que és quelcom que valoro molt positivament. Així que no és que us digui que sigui la gran obra mestre però si voleu llegir un yuri amb una relació senzilla i força sana (sobretot si anem a relacions tipus Citrus o Netzusou TRap), crec que és una bona idea o almenys jo estic encantada i sobretot amb això de que en els últims capítols hagin entrat a la universitat.

-Boku no Hero Academia.
Poc a dir d'aquest manga ja que l'he abandonat. No sé si faré una entrada explicant què he decidit abandonar alguns mangues que anava llegint ja que no tenia ganes de continuar-los i en teoria volia fer una entrada curta explicant quins eren, si surt publicada doncs bé, allà m'explicaré més sinó, simplement dir que tot i que no estava del tot malament, no em despertava interès.
Devil’s line. Un manga de vampirs. A veure, si us agrada el tema teniu acció i la quotidianitat difícil d’uns vampirs en una societat que els discrimina, però també teniu romanç força principal així que jo aviso. Només he pogut llegir 10 capítols i com sabeu a mi em mola el romanç així que tenint tant importància esperava alguna cosa, però us diria que m’ha recordat a Crepuscle pel tipus de relació que s’estableix, potser de moment almenys no tant obsessiva, i sobretot molt mal començada. Tenim un personatge femení que de moment no ha fet absolutament res i només s’ha enamorat del noi vampir sense patir cap mena de trauma per veure que el seu amic o quelcom més era vampir, de debò primer capítol passa això que hauria de ser traumàtic i l’únic que fa pensar és en el nou vampir buenorro, en fi. El noi per la seva banda, l’únic que fa és sentir-se culpable per voler tenir una relació amb ella, fi. Sobre la trama de moment hi ha un caos de coses que passen força mal narrades, però vaja el romanç encara està pitjor narrat així que no sé que dir-vos al respecte. Tanmateix, tot i el que us he dit, i que el dibuix té moments estranys de veure el cert és que com a quotidianitat sí tinc curiositat de veure on porta tot això i seguir llegint, ara bé, potser canvia molt, potser sóc jo la mala lectora, però em sembla força dolent tot i que, com us deia, segueixo amb ganes de llegir-lo. Contradiccions.
Shokugeki no Souma: San no Sara - Toutsuki Ressha-hen
Poc a dir d'aquest manga, ja us ho vaig dir en una anterior impressions prèvies a la temporada d'anime (us el deixo aquí si em recordo) però el cert és que els últims capítols que he llegit m'han frustrat molt pel ritme que porten i està clar que tenen ganes de matar-lo i els hi falta espai per fer que tots els personatges tinguin algun moment. Sobretot penso en l'Isshiki que era un personatge que prometia força des del principi però que li han donat només un espai molt pobre perquè el coneguéssim més enllà de la faceta de bromista. En qualsevol cas cada cop van més ràpid i si no ho he mirat malament, que pot ser, l'anime va força avançat així que tot i que no crec que planegin que aquesta sigui l'última temporada tampoc m'estranyaria gaire si ho fos.

Piano no Mori (TV).
Aquest és un manga que he intentat llegir en varies ocasions (la segona crec que va ser més aviat reprendre'l i no pas tornar-lo a començar) però no l'he acabat mai i em fa certa llàstima perquè a m'agradava forç i tinc molta curiositat per saber com continua així que és un d'aquests que no descarto tornar-me'l a llegir. En qualsevol cas el que recordo és que era un bon manga pels que busqueu mangues sobre música clàssica i a més era força interessant tant a nivell d'amistat com de drama. Però són 200 capítols (250 gairebé) així que em fa molt de pal tornar-me'l a llegir des del principi per llegir-me'l sencer i el més probable és que em quedés a mitges així que en fi, algun dia, com dic sempre.
Hinamatsuri.
He llegit 10 capítols i encara no sé que pensar d'aquest manga. Vull dir, ha hagut moments que m'han fet gràcia (especialment el capítol 3 en el que apareix un home que segresta l'escola, els moments anada de l'olla em van semblar meravellosos) però en general els personatges no m'han encantat i per ser una comèdia de personatges crec que no m'han enganxat el suficient. Tanmateix, li veig potencial al manga i tinc moltes ganes de continuar-lo, sobretot perquè la parella protagonista em sembla que pot donar molt de joc i ja sabeu (i sinó ho sabeu des d'ara) que la comèdia és un gènere que m'agrada molt però també és un gènere que si pel que sigui no t'entra hi ha poc a fer. Veurem a veure si puc continuar-lo algun any (en fi, jo i els meus problemes de temps).
-Tokyo Ghoul Re: Gai.
Tenia pensat fer un marató de Tokyou Ghoul i llegir-me la primera part i la segona però no ha pogut ser i només he llegit 20 capítols de la primera i tot i que no tenia grans expectatives el cert és que és molt entretingut, que això vol dir que és dolent? Sí, ho és, o almenys per mi. Però vaja ja sabeu que a mi l'acció m'avorreix i que en un manga toquin drames de personatges interessants i greus per només passar-los per sobre em molesta molt, i en fi, que sembla que tindrà els típics conflictes de manga de vampirs/espècies no humanes i de moment no ha fet res que em semblés especialment interessant, però entenc perquè pot agradar i vaja crec que després del relatiu èxit de la primera temporada té sentit que adaptin el segon manga.
Golden Kamuy.
Un manga d'acció del que no esperava gran cosa i que m'ha agradat molt més del que esperava. Tampoc és que hagi caigut rendida als seus encants ni res per l'estil però m'ha entretingut força, m'he quedat amb ganes de més (tot i que sigui dels típics que després abandono i m'avorreixen) i m'ha agradat molt que s'utilitzi un manga com aquest, accessible i distès, per parlar de la cultura ainu i que, segons tinc entès, estigui ben documentat em sembla molt interessant. A més, de moment els protagonistes m'han caigut simpàtics, tot i que no siguin res que no hàgiu vist abans, i de moment la noia em cau molt simpàtica i té una gran pila de recursos, els dos personatges es compenetren bé i suposo que trobar un manga d'acció i aventures on aparegui un personatge femení amb entitat pròpia (fins i tot cultura pròpia), que no està sexualitzada i que de moment no caigui en tòpics exagerats em sembla agradable. En qualsevol cas tinc por que el protagonista acabi fent-se pesat i que la noia l'acabi idolatrant, però en fi de moment només he llegit 11 capítols així que no puc dir gaire.
Amanchu! Advance.
Aquest manga el porto llegint des de que va aparèixer l'anime i tot i que el manga m'entreté i quan llegeixo capítols em segueix entretenint crec que ara mateix estic molt desconnectada del que està passant. Vull dir, tota la part més onírica-fantàstica que ha introduït el manga últimament (o almenys últimament en els meus records) em sembla força interessant però alhora no sé perquè és un dels mangues que segueixo (dels molts) que sempre em quedo amb una memòria força difosa del que acabo de llegir (com si no em passés amb tots). En qualsevol cas és un manga que segueix semblant-me que és la tranquil·litat feta manga i a veure quin dia em poso amb Aria.
Mahou Shoujo Site.
Pitjor manga dels que porto llegits sense cap mena de dubte. Només porto 10 capítols i el més probable és que sí que el segueixi ja que tot i que el considero una merda, el cert és que és molt fàcil de seguir, però és el típic manga que va de madur per posar sang i morts i que no és capaç ni de portar la trama de forma decent ni de fer personatges que et puguin interessant, típic manga també que vol mantenir-se a base d'acció i de girs argumentals que en fi, si voleu passar pàgines sense pensar pot estar bé, però és d'aquestes coses que estan tan mal fetes que una es pregunta perquè les adapten. I vaja, em puc autorespondre dient que és el típic manga/anime que és fàcil que enganxi a determinat sector i que potser fins i tot jo en algun moment de la vida on volia drama i sang m'hagués agradat però no crec que ni en aquell moment... En fi.
Captain Tsubasa.
Jo d'Oliver i Benji només he conegut l'opening en la versió en castellà i la fama que tenia que els personatges tardaven capítols en fer gols o en creuar d'una banda de camp a l'altra. Més endavant vaig descobrir això de que els noms d'Oliver i Benji eren fruit de la traducció i en fi, entre els milers de manga sobre els que tinc curiositat per llegir algun dia estava aquest (sense incloure la quantitat de seqüeles que té això) però gairebé com una broma perquè semblava ser un rotllo important. I aquí em teniu havent llegint 10 capítols (que és força més que en la majoria de mangues ja que ja estic al tercer volum) i pensant que la cosa podria haver estat molt pitjor. Òbviament es noten els anys en el dibuix, en la narració, i estem davant d'un manga força simple on el Tsubasa és un geni de proporcions màximes i on tot sembla exagerat a diversos nivells i les emocions dels personatges són molt simples. Però tot i això és força més llegible del que em pensava i de moment vull continuar-lo així que en fi, no sé a que ve el remake, suposo que una manera d'agafar nous fans i fer gràcia als nostàlgics, però aquesta temporada ja més remakes de l'habitual o només sóc jo? No sé.

Dorei-ku The Animation
Manga que he llegit sencer i que en fi, no recomano gaire tot i que sigui molt entretingut i puc veure l'anime tenint cert èxit. En fi és el típic argument que saps que acabarà sortint malament a no ser que sigui que l'autor/a sigui molt hàbil ja que la premissa (en aquest cas dispositius que permeten esclavitzar a altres persones) suggereix moltíssimes possibilitats i en general una intueix que acabarà decebut amb el resultat. I sí, però vaja, com sempre em passa, aquest tipus d'argument m'interessen molt més des del punt de vista psicològic el que impliquen i com un ésser humà viu una situació límit que no pas en l'enfocament argumental, que és aquest cas, i, el pitjor de tot, no crec que estigui especialment ben desenvolupat tampoc.
Començant per la part més positiva del manga diré que m'interessa que intenti explicar, les històries d'una quantitat important de personatges important (si faig cas al títol del manga en són 23, no sé si és cert) i que cada capítol puguem veure la perspectiva d'un dels personatges però en ser personatges que estan tots entrelligats entre sí pel joc que s'ha establert entorn als dispositius d'esclavatge, es fa força interessant de seguir i genera interès per saber com es relacionaran els nous personatges amb els anteriors, a més crec que aconsegueix ser força fàcil de seguir la qual cosa valoro.
Però fins aquí les coses bones, tot i que la trama genera interès s'aprofundeix poc en el que passa i el final crec que resultarà decebedor per a tothom per com no tanca de manera satisfactòria res. Els personatges, que lamentablement tots prometen però cap compleix tenen un final molt poc digne acabant amb, literalment, quatre frases per cadascun per donar-nos una idea de que els hi pot passar en el futur. A nivell psicològic, tot i que en el manga passen coses molt dures (violacions sobretot, però també violència de tot tipus) ningú sembla preocupar-se excessivament pel que passa, els personatges, com a molt, tracten el seus drames personals com a vehicles argumentals i s'ignoren. En general, el manga sembla completament despreocupat per les mostres de violència/control i perquè poden ser problemàtiques (fins i tot després de que s'acabi tot el “joc” per dir-ho d'alguna manera) i no té cap interès en centrar-se en perquè actuen com actuen. I en fi, hi ha cert personatge i el que es fa amb ella que em sembla especialment repugnant que és la Julia, simplement se la fa l'esclava perfecta i en cap moment el manga es para a preguntar-se perquè ho fa, tampoc ningú sembla inquietar-se per certa relació sexual entre certs personatges i per la relació tan poc sana que tenen. De la mateixa manera, en general les violacions estan a l'ordre del dia, i en general experimentar amb el teu esclau és la cosa més normal del món i ningú sembla està especialment preocupat pel que estan fent. No sé en general tot i que m'he entretingut molt és la típica història que saps que podria donar per molt més. Vull dir, les relacions amo-esclau es donen, no cal un aparell, en general, lamentablement seguim regint-nos per aquest tipus de relacions sense gairebé adonar-nos, crec que aquesta premissa demanava que s'introduís en la psique de la persona afectada per el mecanisme, o de la persona que decideix usar a una altra persona, dóna per parlar de moltes coses, per fer crítica social, per explorar les contradiccions de l'ésser humà... Però en fi, aquí tenim un manga que es perd en fer massa personatges que no els hi dedica gaire temps i que si bé pot enganxar per la seva trama, aquesta es va desinflant progressivament així que en fi, no el recomano gaire i dubto que l'anime el millori.
Mahou Shoujo Ore
Només he llegit 7 capítols però pel que he vist té només 12 per la qual cosa no sé que faran a l'anime, si l'allargaran o faran quelcom curt. El cert és que li tenia certa por al manga perquè una comèdia basada en un personatge molt masculí que es vesteix amb una roba molt femenina (bàsicament un vestit de noia màgica) no sé si em sembla un argument amb el que m'haig de riure... Bàsicament per tota la càrrega d'estereotips de gènere que porta. Però, tot i que no salva gaire, em mola que la protagonista sigui una noia que es transforma en noi quan es fa mahou shoujo i tot i que l'humor en part segueixi sent d'un cos masculí vestit amb roba de noia, el cert és que la comèdia ve d'altres bandes i em sembla interessant que l'amiga de la protagonista estigui enamorada d'ella. Vull dir, no és tant habitual veure una noia que declara els sentiments per una noia en un manga no yuri. I tot i que en part es podria entendre com a part de la comèdia, la qual cosa en fi, seria frustrant per no dir ofensiu, el cert és que crec que és fa amb cert respecte i em sembla que la barreja de gènere i atracció que hi ha entre els tres personatges (no us he parlat del tercer però és igual) donaria per coses més interessants que el que fa el manga. En tot cas, com a comèdia té algun moment graciós no derivat de les qüestions de gènere i a mi em fa molta gràcia que es carreguin els enemics a bastonades, per exemple, però en fi, em quedo amb ganes de veure si m'actualitzen el manga però tampoc és quelcom que m'hagi agradat especialment.

Comic Girls.
Típic manga moe sense cap argument basat en les interaccions de les quatre noies mones de torn que en aquest cas es dediquen a dibuixar manga. Sincerament, m'he llegit els 20 capítols que he trobat molt ràpid perquè és 4-koma però el nivell del manga és força baix, amb bromes sobre la dimensió dels pits, amb pseudo-yuri que sabem que no arribarà a cap banda però que sembla que els hi serveix com a forma d'interacció i en fi, que és entretingut que si em recordo tampoc em moriré de llegir algun capítol més però no és quelcom que recomani a ningú...
Tachibanakan Triangle
M'ha pillat de mal humor i amb poc temps aquest manga i he decidit abandonar-lo havent llegit un capítol, però és que de veritat, tinc suficient poc temps per posar-me a llegir coses com aquesta... No és que sigui un horror però si hi ha un gènere que no suporto és el harem, sobretot el harem on les noies semblen estar desesperades pel protagonista i l'únic que ens trobem són noies lleugeres de roba. En aquest cas, això sí, ens trobem amb una protagonista femenina de moment disputada per dues noies. Però com la majoria de yuri que es basa en el fanservice està en aquest llindar estrany del yuri on noies s'enamoren de noies però no es parla de lesbianisme, o aquesta és la impressió que m'ha donat amb un capítol, però en fi, quan un capítol et treu totes les ganes de seguir llegint no sé si cal forçar-ho i en aquest cas, simplement, passo.

Alice or Alice: Siscon Niisan to Futago no Imouto.
Tercer manga consecutiu on hi ha discussió sobre la mesura dels pits i ja no aguanto més... De debò, no us podeu imaginar la merda que m'estic llegint i com d'horrible és llegir tres mangues que només viuen per repetir estereotips i merdes ecchi. D'aquesta obra d'art m'he tragat 12 capítols, tot el que he trobat i dubto que em tragui més, que ja em trago massa merda i tinc massa poc temps per enfonsar-me en la misèria per llegir coses que em repugnen. D'acord, estic massa violenta, ho assumeixo però de debò que llegir coses d'aquest tipus seguides no és bo pel caràcter. En qualsevol cas l'adaptació serà de 5 minuts i jo que sé pot tenir algun moment que us pugui fer gràcia però ho dubto, no hi trobareu res, el títol ja espanta i amb raó així que feu-vos un favor i no patiu com ho he fet jo. A no ser això sí que us agradin les comèdies-harem basades en el ecchi i en les interaccions amb noies moe.
Cutie Honey Universe.
Perquè em maltracto d'aquesta manera? Vull dir, de debò, quin sentit té? No ho sé... En fi, tenia curiositat per llegir algun manga de Go Nagai (sobretot Devilman, però en fi, després de llegir això aniré amb precaució, o ho intentaré) però imaginava que això no era gaire bo i no, és horrible. A veure, no horrible (o si), però veure una noia que lluita amb el monstre de torn, mig despullada o despullada completament, ple d'escenes mig sexuals o sexuals directament amb cap tipus d'interès en l'argument o jo que sé en res en general, de debò, no val la pena. Entenc que l'anime ha expandit força el personatge i que té la seva popularitat o la va tenir (crec, ni idea realment) però per veure una noia sexualitzada lluitar monstres... No sé, ni idea del que faran a l'anime nou però dubto que sigui res de bo. Qui sap. Especialment recordo dues escenes molt desagradables, una on la protagonista és tocada per un nen i un senyor gran i un moment on es fa mofa d'unes noies amb cossos que tenen pels i que no són el canon de bellesa per dir-ho d'alguna manera (de fet les tracta com si fossin monstres) i a més de ridiculitzar-les per l'aspecte físic té aquest moment de dir que també la seva inclinació per les dones és fruit del seu aïllament...
Gegege no Kitarou.
Sóc molt fan de l'opening d'aquest anime en les seves anteriors versions que com a curiositat és la mateixa cançó en versions diferents i s'enganxa de mala manera. Sobre el manga en si, tot i haver llegit 11 capítols no sé ben bé que pensar. Em fa gràcia que té moments meta com un moment on uns personatges per informar-se sobre el Kitarou llegeixen mangues del propi autor, la qual cosa em fa pensar que la versió que he llegit és efectivament el manga remake Gegege no Kitarou i no l'obra original, però en fi crec jo que les adaptacions les faran d'aquest manga o potser no, qui sap. En qualsevol cas, la narració és força entretinguda i em crida especialment l'atenció com els panells estan estructurats, crec que gairebé sempre, en formes molt quadrades i en alguns casos hi havia pàgines amb unes nou vinyetes. Sobre la història en sí el cert és que sent un manga força conegut li tenia ganes però no sé perquè em pensava que era un manga de capítols autoconclusius i no és així, no paren de passar coses amb la complicada vida del Kitarou i es troba amb personatges molt peculiars. Així que no sé, no m'importaria continuar-la llegint tot i que no sigui una prioritat.
Gurazeni.
Només he trobat un capítol i el cert és que m'ha agradat força i com a capítol autoconclusiu funciona perfectament així que ni idea de si després això se n'anirà a la merda i m'avorrirà totalment però la qüestió és que en aquest primer capítol ens trobem amb un jugador de beisbol professional amb una visió força cínica pensant només en termes econòmics tant d'ell mateix com a jugador com dels contrincants. Bàsicament la gent equival al seu sou i la seva meta ala vida és aconseguir suficients diners per tal de que quan hagi de retirar-se del futbol pugui tenir diners per viure. Així que tot i que el més probable és que no mantingui el nivell, com a punt de partida em sembla molt interessant.

Mangues/còmics que no he trobat. Shiyan Pin Jiating un manhua que no he aconseguit trobar i que no té mala pinta de bones primers, ja us dic que no tinc ni idea de que va més enllà de slice of life en una família de monstres, ni idea de si això és veritat o és la idea que m'he fet del que he llegit. En fi, potser li doni un cop d'ull si més endavant si el trobo en algun lloc. Akkun to Kanojo em fa força por aquest manga ja que això de fer comèdia d'algú que et segueix no és una idea que em sembli agradable, però en fi és un tòpic que està per totes bandes i tot i que sembli el típic manga que em cabrejaria llegir li tinc curiositat. Rokuhoudou Yotsuiro Biyori. Uchuu Senkan Tiramisù. Amai Choupatsu: Watashi wa Kanshuu Senyou Pet, Omae wa Mada Gunma wo Shiranai, Fumikiri Jikan.
I en fi, no us comento gaire de tots aquest perquè l'entrada s'està fent llarga i m'estenc massa... Em queden pendents de llegir alguns altres com Tomie que ja tinc ganes de llegir Junji Ito d'una vegada però en fi, hauré d'acabar ja l'entrada aquesta que sinó no la publicaré a temps i coses que no he prioritzat com Lupin III o Major (d'aquest manga fan l'adaptació de la segona part, però vaja, per saber una mica com estava volia provar-lo però no em dóna la vida).

Sobre tops, aquí teniu un top de tots els mangues que he llegit (sigui parcialment o totalment) els que més m'estan agradant o els que menys i xorrades varies.
Mangues que he gaudit més llegint.
Asagao to Kase-chan/Wotaku ni Koi wa Muzukashi. Crec que m'ha divertit més el segon però el trobo més problemàtic així que els poso en el mateix lloc. Els dos em semblen mangues entretinguts però tampoc és que em matin d'entusiasme.
Mangues que tinc més curiositat per continuar.
Hinamatsuri/Golden Kamuy. Crec que el segon no l'aguantaré i l'acabaré deixant però encara li tinc curiositat. El primer vull veure si aconsegueix enganxar-me perquè va tenir moments que em van fer gràcia.
Pitjors mangues.
1-Cutie Honey. 2. Tachibanakan no Triangle 3. Alice or Alice: Siscon Niisan to Futago no Imouto. La gràcia d'aquests mangues és que, a sobre de que són molt dolents me'ls vaig llegir seguits... En fi, tortura.

Animes que més m'interessen.
Aquí aviso que ignoro adaptacions de mangues per falta de temps i que tinc pendents molts animes de temporades passades que van primer que aquests. I que en fi, a veure si amb el canvi que vindrà al blog dintre de “poc” tinc més temps.

1-Tada-kun wa Koi wo Shinai. Sens dubte el que més me crida l'atenció però a mi el romanç ja sabeu que me'l venen molt fàcilment. Ni idea de que sortirà d'aquí però estaré atenta a les opinions que generi.

2-Karukiyo no Yadomeshi. No crec que l'acabi veient però de moment em crida l'atenció perquè té un aire que pot donar per una quotidianitat l'argument i per romanç tot i que aquest no sigui el gènere que marca així que qui sap, simplement curiositat. 
 
3. Hisone to Maso-tan. He volgut posar top tres per algun motiu que encara no entenc i en fi aquest anime no tinc ni idea de que va però em crida molt l'atenció l'estil dels personatges, no em pregunteu perquè. En fi, tinc curiositat per veure que n'opina la gent per això el poso aquí. Però en fi aquest anime té participació de Mari Okada (Anohana, Nagi no Asukara) al guió així que m'estranya que això no sigui un drama.

Però de nou les possibilitats que vegi qualsevol d'aquests animes són molt baixes i el més probable és que aquesta llista acabi canviant a mesura que vegi reaccions de la gent a la temporada en general.
En fi, per fi he acabat l'entrada YEEEI!!! De debò que em pensava que anava a morir... (exageració mode on).

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 28 de marzo de 2018

Lamento - Beyond the void, Nitro+Chiral (novel·la visual)

Lamento – Beyond the void, Nitro+Chiral. (Duració: 30-50 hores, llarga). Any de publicació: 2006. Llegida en la versió traduïda a l'anglès per fans.

Això crec que es farà força llarg i dur així que anem amb calma. Llegir aquesta novel·la visual ha estat, a moments entretinguda, no us ho negaré, però sobretot un cop molt bèstia a l'hora d'adonar-me que ja no puc llegir ignorant certes coses que em molesten moltíssim i que m'encantaria posar en algun lloc del blog força visible que la meva opinió canvia amb una rapidesa molt bèstia i que per aquest motiu qualsevol opinió que hagi escrit sobre alguna cosa no té perquè ser la meva opinió del producte en l'actualitat. Amb tot això vull dir que Lamento m'ha semblat una obra pèssima molts sentits però sobretot m'ha recordat que totes les novel·les visuals amb elements homosexuals masculins ressenyades al blog tenien problemes molt semblants (o pitjors) i en el seu moment no em va molestar i fins i tot recordo que DRAMAtical Murder, de la mateixa empresa, em va agradar força (ara només de recordar certes coses em fa riure que em pogués agradar...). Però el pitjor de tot és que fa no tant també vaig tenir una opinió positiva de No, thank you!! i ara mateix crec que tindria problemes amb el consentiment. En fi, si això té pinta que anirà per llarg no estic col·laborant així que serà millor que em centri d'una vegada en l'obra de la que us vinc a parlar. Vaig començar a llegir Lamento perquè em venia de gust llegir alguna novel·la visual diferent al que havia estat llegint, feia molt de temps des que llegia una amb protagonistes gays i sempre havia volgut llegir les altres obres de l'estudi Nitro+Chiral. El cert és que la que volia llegir i segueixo tenint intenció de llegir si algun dia publiquen la traducció és Sweet Pool (tot i que ara li tinc menys ganes, tot cal dir-ho) així que he anat allargant la lectura d'aquestes obres esperant aquesta traducció de la que més em cridava l'atenció de l'estudi però finalment em vaig decidir que era bona idea llegir Lamento, tenia bones crítiques (entre la poca gent que la coneix, òbviament) i no tenia mala pinta... El cert és que m'he trobat amb quelcom força dolent, però vaja, potser si l'hagués llegit fa un temps no l'hagués considerat plena de coses tan ridícules així que tampoc vull dir radicalment que no la llegiu, simplement jo l'he trobat molt dolenta.

Començant pel principi vull parlar-vos del món de la novel·la visual. El món pretén tenir la seva importància i se'ns presenta com un món ple de llegendes sobre criatures estranyes, habitat pels anomenat Ribika que són gats humanoides i amb uns poder força estranys. Probablement una de les coses més innecessàries del joc, que més m'ha frustrat i que simplement em sembla que no calia és la qüestió de que, si no recordo malament, molt al principi del joc ens informen que el món ha desaparegut gairebé completament les dones d'aquest món (gates humanoides s'entén), se suposa que l'explicació és una malaltia que està acabant amb la població de gats humanoides de forma alarmant i que, sense cap motiu aparent, afecta més a les femelles que als mascles. I jo em pregunto, feia falta prescindir de les dones d'aquesta manera? Hi havia una justificació per eliminar la meitat de la població d'aquest món? Perquè entenc que l'únic possible motiu que hi ha en aquest joc és la qüestió de l'homosexualitat que volen imposar al protagonista pel tipus de joc què és, però no crec que això justifiqui que et puguis desentendre completament d'un tema que, si vols tocar, crec que hauria de ser central ni que fos per la funció reproductiva (de nou, això és molt problemàtic) però em sembla quelcom força qüestionable posar això en una història i ignorar-ho gairebé completament. Perquè sí, es tracta tenim diverses frases, poc interessades en el tema, la veritat, per part del protagonista explicant una mica el context del món i com estan preocupats per la supervivència de l'especie. I a més tenim dos personatges femenins amb certa rellevància en el joc. Un dels dos que en teoria hauria de ser considerada positiva en el joc ja que té una relació mitjanament positiva amb un dels personatges porta una roba sense cap mena de sentit ni funcionalitat. El pitjor de tot és que el joc diu que fa fred i aquesta noia, que és una guerrera experta, porta un mallot amb el que encara no sé si són mitges fines i unes botes de tacó. De nou, si ens fixem en els detalls de la vestimenta dels personatges val a dir que en general no tenen cap sentit com és el cas de l'abundància de cinturons del Rai o certa trena que apareix al final del joc en un personatge on li fa tres voltes al coll i després encara li cau força llarga (vaig riure i se suposava que m'havia de prendre seriosament el disseny del personatge), però que l'únic personatge femení tingui un disseny que, o personalment crec que fins i tot es podria dir que la sexualitza o almenys no té cap tipus d'utilitat, no ajuda gaire. L'altre personatge femení que trobem és una prostituta ja que sembla que a part de l'altra noia, ser dona en aquest món implica o que t'utilitzin com a ventre perquè perpetuïs l'espècie o que et dediquis a la prostitució. El cert és que almenys el joc té la decència de presentar-te la història personal d'aquesta noia però no li dedica temps i gairebé no li dedica compassió a un tema força seriós com és la seva idea de llibertat, que de nou, és depriment que ens trobem amb tan poc interès per part del joc en aquest tema i que no s'explori quin tipus de món viu aquesta gent perquè una dona només se la valori en tant que tros de carn i per la seva funció reproductiva (guau, no sé de que em sona...). En qualsevol cas és un tema que tot i que no sigui important per la seva poca aparició i la poca atenció que li dediquen m'ofèn, sobretot per totes les implicacions que té. Dic això perquè estic molt farta que el yaoi, entreteniment per dones, sigui sense dones i quan aparegui una normalment sigui posada com enemiga de la parella, les fans es cabregin moltes vegades amb ella sense motius o simplement siguin les eternes absents (sempre recordaré al respecte d'això una antologia que anava precisament d'això, de les dones al yaoi, lamentablement els resultats de les històries no eren tan interessants com la premissa, però em segueix semblant una premissa interessant). Que l'opció d'aquest joc per justificar una mena d'homosexualitat “obligatòria” sigui eliminar la població femenina diu molt a favor de totes les teories que parlen del yaoi en els termes més negatius possibles com un escapisme de dones que senten que la seva condició de dones com quelcom que no volen recordar a les ficcions escapistes que consumeixen. Jo no estic del tot d'acord ni amb això ni amb l'altre extrem de l'argument (que serveix de reivindicació de la dona mitjançant relacions que poden ser equilibrades, sabem que el yaoi no fa això la majoria de casos) però que aquest joc opti per aquest enfocament em sembla, si més no, preocupant.
Passant a altres temes del món m'agradaria parlar-vos de la visió de l'homosexualitat en aquest món i la incoherència que he trobat al llarg de les rutes. En algun moment recordo haver llegit pensar al Konoe, el protagonista, que l'homosexualitat no era tan estranya precisament per la falta de dones (i de fet tenint en consideració que tota mini societat d'homes sense dones sempre es considera que tendeix a l'homosexualitat com a recurs per alliberar-se de l'impuls sexual seria l'enfocament més habitual). Tanmateix, si no recordo malament, a la ruta del Bardo i del Rai (de fet em sona que a la de l'Asato no feia el comentari per la qual cosa em va xocar molt el contrast a la ruta, de nou, no sé si és un error dels meus records ja que vaig jugar primer a aquesta ruta) ens trobem amb un Konoe que dubta de que sigui normal que estigui cobrint les seves necessitats sexuals amb un gat del seu mateix gènere i fins i tot crec que explicitava que no era del tot normal a la societat. I sí, o els meus records es confonen (que bé podria ser, no us dic que no) o això de crear una societat que tingués un sistema cultural no era el que més importava al joc. En relació amb això està la suposada absència de relacions sentimentals, de sentiments afectius o d'alguna cosa així que el joc menciona diverses vegades i que mai s'entreté en explicar que vol dir. S'entén que els tres personatges i el protagonista tinguin dificultats per entendre el que és l'amor o el sentir-se atret per algú per les condicions de vida que han tingut però més enllà d'aquests individus no s'entén gaire perquè implica tota la població i què vol dir exactament amb això.
Encara amb la construcció del món (he dit que es faria llarg...) tenim un dels poders més ridículs de l'existència que pensava que no tornaria a veure mai i que lamentablement he tornat a veure en aquesta novel·la visual. El poder de les cançons. Jo no sé si coneixeu un anime que es diu Mermaid Melody Pichi Pichi peach (pel bé de la vostra salut mental millor que no el conegueu) que és bàsicament un grup de “magical girls” o més aviat sirenes que allunyen cada capítol amb les seves cançons als enemics que bé sigui per la seva mala veu que els hi produeix mal de cap (sempre m'agradaven més les cançons dels dolents, que per cert també atacaven amb cançons) o per algun tipus de fenomen sense explicació no suportaven escoltar-les cantar. En aquest sentit, Lamento té batalles amb poders on un lluitador anomenat Tonga fa la seva feina mentre el Sanga “canta” per tal de donar-li poder. I entenc que potser si no coneixeu l'anime no us soni tan ridícul com a mi, però a mi això de cantar com a forma de lluita em segueix semblant un dels conceptes més ridículs que he llegit/vist. A tot això cal afegir que em va resultar una sorpresa molt poc agradable que el joc tingui una quantitat de batalles força considerable. De fet, el joc en alguns moments, i en tot el que és comú a les tres rutes, gairebé és només batalles contra enemics aleatoris que, personalment, no em van produir cap tipus d'interès. Però vaja, en això crec que el meu comentari no té gaire interès (com en tot suposo...) ja que les escenes d'acció normalment m'avorreixen així que entenc que si us agraden potser els hi trobeu més interès que jo, però com la novel·la visual està tan mal plantejada i té una estructura tan mal pensada, el cert és que dubto que en gaudiu gaire.

Així que sí, parlem del pitjor de la novel·la visual i el que ha fet que verdaderament m'hagi semblat molt dolenta, l'estructura. Reconec que sense aquest detall la història em seguiria semblant pèssima, problemàtica i en general molt poc recomanable però m'hagués entretingut molt més i hagués estat més interessada en el que succeïa a les rutes, així que si considero que és d'entre de les pitjors coses que té la novel·la visual. Amb això de l'estructura potser no acabeu d'entendre a que em refereixo i el meu problema no és el sistema de rutes ja que amb una quantitat considerable de novel·les visuals ja llegides no trobo que sigui especialment molest, el meu problema és un que m'estic trobant a massa novel·les visuals últimament i és el de la repetició. No té cap mena de sentit que arribi al final de qualsevol ruta que no sigui la primera i que hagi de passar el text ràpid perquè ja l'he llegit a la primera, no té sentit que hi hagi frases que hagi de llegir exactament iguals a cada ruta però canviada la veu del doblador del personatge o el nom a qui es refereix, segueix sense tenir cap sentit que cada ruta tingui la mateixa estructura, passi pels mateixos punts argumentals i que acabi amb la mateixa revelació final i lluita. Què vull dir amb això? Que jo vaig començant la ruta de l'Asato, em va semblar força dolenta però això anirem després, i després vaig començar a llegir la ruta del Rai i no m'esperava que hauria d'estar constantment passant text que ja havia llegit (per sort la novel·la visual ho permet fer de forma ràpida i detecta sense problemes totes les escenes curtes que ja has llegit) ja que hi havia moltes escenes repetides. Però no és només això, que ja ho trobo summament problemàtic ja que treu de tota la immersió que puguis tenir en una història que al final de la ruta, on se suposa que estàs en el clímax on es resolen tots els conflictes, puguis passar bona part del text perquè la lluita final sigui la mateixa i et revelin les mateixes coses, el problema està en que les escenes que no pots passar ràpid i que són diferents a cada ruta i que són en les quals, en teoria, coneixes la història personal del Ribika (gat humanoide, el nom que li dona el joc) i crees un vincle amb ell, són en moltes ocasions exactament iguals (el que deia, hi ha línies de diàleg que estic segura que he sentit dir exactament igual als tres personatges en les seves respectives rutes) i en les altres passen pels mateixos esdeveniments. Em refereixo en això últim que en tots tres casos tenim una escena sexual relacionada amb que estan en època de zel (tòpic d'històries d'animals humanoides al qual s'afegeix el tòpic específic dels gats humanoides que és l'herba gatera i els efectes excitants de la planta en els gats que el joc també conté), la visita al poble del protagonista, la visita a la biblioteca, la visita a un personatge per part del protagonista per buscar informació, certa qüestió relacionada amb la maledicció del protagonista i els seus efectes en els altres. Tota la història és comuna a totes les rutes en el mateix ordre per la qual cosa l'únic que pots intentar fixar-te i en que es diferencien les rutes, com ja he dit, és la relació romàntica que estableixes amb els personatges, tanmateix, aquesta també està molt basada en la coneixença del trauma dels tres personatges que, curiosament, es basa en el mateix i a més l'acompanya d'un dimoni. Això últim potser no ho enteneu si no heu llegit l'obra, potser ho considereu spoiler, però no crec que ho sigui gaire i simplement no és que em sembli una mala idea que hi hagi vincles entre rutes, això mateix és suficientment diferent perquè em pogués interessar pels personatges i les seves diferències, però en canvi, la història personal de cadascun, tot i que es viu diferent perquè si que tenen personalitats diferents, el cert és que es basa en el mateix i en el que jo anomeno “la bèstia que porten dins”, de forma còmica. I sí, això ho podeu considerar spoiler, però, de nou, no crec que et destrossi la història i si ho fa, ho sento, no et torno els diners... En fi, que la repetició real i la sensació de repetició que desprèn al llarg de les tres rutes es fa molt pesada i que en general em sembla que tot s'hagués arreglat força fàcil repartint la informació del final entre rutes, plantejant la batalla final diferent entre les rutes i potser les revelacions sobre la identitat del Konoe deixar-les només en una ruta que fos l'última que hagués de jugar el jugador, o jo que sé simplement pensant una mica, que sembla que la novel·la visual no en tingui gaires ganes, la veritat. Però vaja és que la història general, compartida per totes les rutes que explica tampoc és que sigui res que valgui la pena gaire, la veritat.
Amb això últim em refereixo a totes les revelacions d'identitats i del passat de cert personatge que se'ns revela al final i tota la història en sí en la que es veu involucrat el protagonista. Amb això primer he de dir que em va recordar molt a DRAMAtical Murder (obra posterior del mateix estudi i escriptora) que tot i que en el seu moment em va semblar original ara vist en la distància també em sembla una anada de l'olla difícil de creure. Dic això de les semblances per la qüestió de la identitat del Konoe que, de nou, no vull fer spoilers (així teniu el dubtós plaer de conèixer aquesta identitat tan interessant, amb ironia, si us plau) però diguem-ne que el joc es pren poques molèsties per fer-te creure o fer-te almenys més plausible tota la idea rocambolesca que apareix massa de sobte. D'altra banda, això cal afegir-li que el malvat del joc és ridícul, té frases ridícules de malvat de poca categoria a les quals el Konoe respon coses encara més ridícules i típiques com la importància dels llaços afectius, de la vida i blablabla. De debò, recordo que el primer cop que vaig arribar a l'escena final vaig riure moltíssim llegint la quantitat de burrades que deien, i les següents les vaig passar ràpid perquè era text ja llegit. I per acabar d'arrodonir un personatge tan perfecte, tenim un passat tràgic que, com tots els passats tràgics, té molt poc de justificació per tot el que farà després. En qualsevol cas, tot el que envolta al dolent em sembla ridícul, però en el que acaba reduint-se la història em sembla que tampoc val gaire la pena. En qualsevol cas com ja he dit abans la ressenya anava per llarg així que deixeu-me parlar de les rutes individualment tot i que ja us he parlat de com comparteixen més coses de les que m'agradaria.
Amb aquesta cara de no haver trencat mai un plat 



suposo que em va semblar simpàtic en un principi.
-Asato. Vaig començar la primera ruta del joc amb força ganes. És cert que la ruta comú ja m'havia desesperat força amb les batalles, les maneres que tenien de combatre i el poc que coneixem del món i com de malament se'ns expliquen algunes coses, però el cert és que l'Asato com a personatge em queia bé, els seus problemes de comunicar-se, les seves maneres en part infantils i com sembla preocupar-se pel Konoe des del principi van ser que em semblés que seria el personatge que millor em cauria, lamentablement tot i que el personatge segueix semblant-me agradable (de nou, no és cap model de construcció de personatge i més aviat em sembla força fluix) el cert és que la seva ruta em va semblar força dolenta. Sabeu de la meva predilecció per les trames sentimentals i normalment és el que més gaudeixo d'una obra, sobretot si és com aquesta i la part fantàstica/acció me la puc prendre tan poc seriosament, espero que la relació entre els dos, que a més se suposa que l'obra vol fer el suficientment bé per tal de que sentis empatia amb el drama al que es veuen abocats, ha de semblar-me interessant i m'ha de fer creure la manera en la que es desenvolupa la relació. I el cert és que tot i que en un principi estava molt interessada en veure'ls enamorat i com desenvolupaven els seus sentiments, la novel·la visual està molt més preocupada per a) la trama ridícula central que per sort o per desgràcia la vaig passar ràpida en les altres rutes ja que es repetia i b) el problema de l'Asato, un trauma que pel meu gust (com la resta de traumes dels altres dos) el Konoe el coneix massa tard, fent que el descobriment del problema i els dubtes sobre el seu comportament s'estenguin durant massa part de la trama i la seva relació no es desenvolupi tan bé com podria. Em sembla una llàstima perquè aquest tipus de personatge amable, bona persona em sol atraure i m'agrada quan estan ben desenvolupats, en aquest sentit potser és problemàtic que el protagonista el vegi com un nen i en certa manera no el consideri un igual a ell en aquest sentit, però precisament crec que això podria haver-se explotat més i deixar-se estar del problema del noi. O almenys enfocar el problema també en les inseguretats entre els dos, i ho intenten, però no em sembla que aconsegueixin fer gaire cosa.
Els cinturons, de veritat, algú m'ho explica?

-Rai. És el personatge que menys m'atreia del joc i sorprenentment és la ruta que més he gaudit. Probablement perquè en ser la segona ruta que llegia no m'havia de tragar tota l'estúpida història central i perquè ja no n'esperava res de bo la veritat, i el cert és que segueixo pensant que és molt problemàtica tant pel tipus de relació que tenen els dos (que et depreciïn contínuament i que acabis enamorat no pot ser bo, i que tot i que se suposi que és la seva manera de fer, que fins i tot quan està enamorat l'insulti “afectuosament” no em sembla gaire bona idea de relació) i a més el problema del Rai, que com us he dit abans comparteix la mateixa essència amb els altres dos però em sembla que aquest és el més exagerat ja que podríem dir que no té cura, el cert és que em sembla que tendeix una mica a pensar-se que es superarà amb el poder de l'amor, quan siguem sincers, si coneixes algú amb un problema semblant el més normal és allunyar-te ràpidament o portar-lo al psicòleg i ajudar-lo així. Suposo que al món de fantasia alternatiu no hi ha teràpies... Però vaja, almenys arriben a un acord curiós i sempre està la idea de voler-se allunyar del protagonista, també en altres casos que fan que almenys et creguis que no volen fer mal expressament. En fi, la qüestió és que a mi tots aquests problemes dels tres personatges que en part te'ls volen “cobrir” amb una explicació mig fantàstica en alguns casos o pseudo-psicològica (ja que sincerament trobem molt poc aprofundiment en aquest aspecte) no puc evitar veure'ls com metàfores de caràcters o justificacions per caràcters molt poc sans per mantenir una relació amb ells i simplement fan que tot plegat no hi hagi per on agafar-ho i em donin ganes d'oblidar-me completament de la novel·la visual, però segueixo pensant que potser és millor quedar-me amb les explicacions de la novel·la visual i així no odiar-ho profundament tot. Tanmateix, com us deia, el cert és que l'única ruta que mitjanament em va entretenir (que no considero que per això sigui bona, té el mèrit que em va fer passar una estona agradable, res més) així que us hauria de parlar precisament d'això, de com es desenvolupa la relació entre els dos, com els dos són incapaços d'acceptar que han creat un llaç afectiu l'un amb l'altre i que l'excusa de la relació sanga-tonga a vegades es fa repetitiva. De nou, no em sembla que sigui una relació gaire recomanable, i després tenim el tema del sexe amb el que tinc certs problemes, però em va semblar entretinguda de llegir i em va semblar molt entretingut veure si ja acceptaven d'una vegada que s'atreien mútuament. Suposo que té força a veure que tinc debilitat pels romanços basats en personatges que tarden molt en declarar que s'han enamorat. Però poc més.

-Bardo. Segueixo sense saber si aquesta ruta no em va agradar gaire perquè estava farta de la novel·la visual o perquè de nou, crec que els sentiments que puguin haver entre els dos queden supeditats al problema del Bardo, que si els dos anteriors em semblaven ridículs, aquest ja em sembla per tirar-me per la finestra. Vull dir, se'm fa molt difícil d'entendre com algú pot tenir enveja de certa qüestió, la decisió que pren és poc encertada, sens dubte, però és que simplement des del moment en que per fi ens expliquen del tot el seu problema va deixar gairebé d'interessar-me el personatge. De nou, no li tenia mania d'entrada, primer sembla que serà el típic que sempre està content i bromejant, i jo hagués agraït que es quedés en això, però no, tenia que venir el problema. En qualsevol cas em vaig creure molt poc la relació amb el Konoe i crec que en les escenes sexuals van ser de les que vaig tenir més problemes amb el consentiment. El problema amb tot això es redueix al de sempre en moltes obres amb contingut pornogràfic japoneses, que se suposa que tot i que el personatge passiu (un dels altres problemes de la novel·la visual, el protagonista es passiu i prou, no hi ha cap conversació sobre la posició que han de prendre i simplement succeeix) pugui dir que no i que pari a l'altre hem d'entendre que ho està gaudint i desitjant-ho. A més, tot i que la narrativa vol fer-nos creure que és així, sempre tenim el problema de que no pot acceptar que estigui gaudint sexualment. I com sempre sol passar en aquestes obres poques vegades inicia alguna acció, tot i que de tant en tant ho pot fer, el passiu normalment es deixa fer per l'altre membre de la parella que se suposa que té experiència prèvia o dots innats. I sincerament no ajuda que el Konoe sigui un tsundere i que ens trobem amb els típics moments amb frases per part de l'actiu que diu que ja no pararà quan estan enmig de l'acte, o que simplement el Konoe digui que no que no li agrada que pari, l'altre digui que no és veritat i que el Konoe li faci molta vergonya acceptar que és així. Sincerament, prefereixo representacions de sexe on els dos membres de la parella es sentin amb ganes de fer-ho, que comparteixin les possibles inseguretats que puguin tenir abans de fer-ho o qualsevol cosa abans d'aquest típic no és sí tan problemàtic. Parlant de tot això hi ha la qüestió dels finals dolents amb sexe inclòs (hi ha alguns on no hi ha sexe) que sincerament que em fan pensar en com de problemàtic és en el fons que estiguin pel pur fanservice i que se'ns mostrin violacions per part dels dimonis al Konoe, o fins i tot un final amb tentacles de per mig (mai és mal moment per posar tentacles de per mig si pots, suposo...). S'entén que està com a final dolent, però que tingui una escena llarga (no com els finals no sexuals) que l'escena tingui imatge recopilatòria i que fins i tot la puguis tornar a llegir en el menú d'escenes sexuals no deixa de tenir un component que es podria analitzar i arribar a conclusions com que ens agrada el morbo. A tot això l'escena obligatòria de sexe per la temporada de zel no deixa de semblar-me que el món seria un món millor si no haguessin de recórrer això per fer escenes sexuals on els dos membres de la parella tinguin ganes de follar i no tinguin gaires complexes al respecte.

En fi, passant ja aspectes fora de la historia vull parlar-vos una mica de la presentació. Ja us he parlat abans de com la roba de certs personatges o el cabell em semblen coses sense cap mena de sentit, així que no tornarem això i parlarem del dinamisme de les imatges i com em sembla quelcom força positiu a la novel·la visual. No és quelcom que no hagués vist abans, si no recordo malament SWANG SONG tenia un format semblant, però la qüestió és que la pantalla de la novel·la visual no té la típica distribució del text a sota amb capsa i les imatges a dalt sinó que varia constantment. Hi ha moltes escenes on el text està al mig i els personatges que parlen apareixen als costats, a vegades apareix la cara d'un personatge en un quadrat petit al centre, i la qüestió és que es van movent força el lloc on apareixen text i imatge, a vegades diria que les imatges gairebé tenen forma de vinyeta la manera en la que apareixen per com van sempre enquadrades sense ocupar tota la pantalla, però el cert és que sense ser res trencador almenys s'agraeix l'esforç de voler donar dinamisme.
L'Ost en general m'ha agradat força, la qual cosa està bé tenint en consideració la importància de les cançons, que cal dir que en moltes ocasions estan representades per melodies, però en algun moment hi ha un tatareig de la Itou Kanako, que també canta algunes de les cançons del joc, que acompanya força bé. Només hi havia un tema que em desconcertava molt perquè em sonava molt semblant al d'una novel·la visual que he jugat (Norn9, per si us interessa), quan probablement tampoc sigui tan semblant. En qualsevol cas us deixo l'opening que interpreta la cantant que us deia que a mi m'agrada força (de fet vaig començar fa molt de temps escoltant-la i no acabant-me d'agradar la seva veu però amb el pas del temps m'agrada força i ha interpretat bastants temes de novel·les visuals i animes així que us pot sonar alguna cosa) i un ending en el que ella també participa.




Resumint, el cert és que no m'ha agradat gaire la novel·la visual i crec que té masses coses imperdonables. Principalment, l'estructura que fa que les tres rutes comparteixin massa coses no col·labora a que t'interessis per les històries personals dels personatges, que, d'altra banda, també tenen certa similitud. A més que el món no tingui gaire nivell de construcció i que la història principal tingui revelacions que em resulten poc interessants i rebuscades no col·labora a la sensació de que l'obra no val gaire la pena. A més, d'afegir-li problemes típics de les obres amb contingut yaoi... Tanmateix, si us crida l'atenció potser us agradi més que a mi, he llegit diverses crítiques força positives i si us va agradar DRAMAtical Murder (l'única obra que he jugat de l'estudi a part d'aquesta) potser us agradi. Ja us dic en el seu moment em va agradar aquesta obra que us dic, però estic tan segura que si la llegís ara no m'agradaria gaire que vaja, crec que si que comparteixen alguna cosa. I vaja, si us agraden les novel·les visuals amb tocs BL no hi ha gaire diversitat així que suposo que li podeu donar un cop d'ull.

Fins aquí el meu avorriment.

viernes, 23 de marzo de 2018

Orange, Ichigo Takano (manga)

Orange, Ichigo Takano (5 volums, 31 capítols) 2012-2017.

El cert és que amb aquest manga he posposat força tant la lectura com la ressenya si tenim en compte quan de temps fa des que vaig començar a llegir-lo. La qüestió és que recordo que vaig començar a llegir-lo per scans, estava entretingut i em tenia, en part, intrigada per quin enfocament triaria l'autora pel final i em vaig assabentar de que l'editorial Tomodomo havia anunciat la seva publicació així que vaig deixar la lectura a mitges i vaig decidir que m'esperaria a la publicació completa, fins aquí tot més o menys normal. El problema ve quan vaig adquirir el manga complet fa més d'un any (i ho acabo de comprovar) i encara no l'havia llegit complet. El més fort del cas és que mentre l'havia comprat havia llegit tres volums i llegint-lo ara per fer la ressenya i saber d'una vegada com acabava em sonaven fins i tot algunes de les coses que passaven en el volum quatre (probablement d'haver-lo llegit per scans, suposo). Amb tot això vull dir que és probable que hagi llegit part d'aquesta història tres vegades i que he tardat massa en llegir-la completa. Tanmateix, tot això no importa, el que importa és el manga i com si bé em sembla entretingut i una bona opció si us agrada el romanç i les històries on l'amistat és important el cert és que no m'ha convençut gaire, i sens dubte tenia bon record del principi i no està malament, però entre el final que té, que pel meu gust acaba massa ràpid (o almenys crec que el desenvolupament de personatges donava per més), i que en general no em sembla res de l'altre món el cert és que tot i que entenc perquè ha agradat no m'ha convençut gaire. Tanmateix, si us crida l'atenció són cinc volums així que podeu donar-li una oportunitat.

A veure anant al més bàsic crec que estaria bé que us parlés de la premissa de la que parteix, les cartes del seu futur jo. Abans de res cal dir que l'explicació que donen al fenomen em sembla ridícula i que per fer això podien haver-ho deixat com un misteri. Entenc que a la gent els hi molesta molt en les històries amb qüestions sobrenaturals que no els hi expliquin com funcionen, i, en part, ho puc entendre i fins i tot compartir, però en aquest manga la part de “ciència ficció” (i em fot molta gràcia que posin entre els gèneres aquest perquè de debò, si per tenir un element com aquest ja és ciència ficció tela...) és clarament una eina per fer una història sobre el penediment, atrevir-se a ser valent i canviar activament les coses i sobre “salvar” al Kakeru. I tot bé, per mi no hi ha cap problema en tot això, les cartes em semblen un vehicle com un altre per intentar-ho i em sembla bé com a drama que és pel que s'utilitzen, així que de nou, crec que seria millor ignorar qualsevol intent de fer ciència ficció. Tanmateix, amb aquest tipus de premissa des d'un principi planteja l'interrogant de si aconseguiran salvar al Kakeru o no. I de nou, no hi veig res dolent ja que tens una intriga, una manera de desenvolupar-ho tot, però alhora tens uns lectors que poden fàcilment emprenyar-se sigui quina sigui l'opció que decideixis. El cert és que cal dir que des de l'inici és molt fàcil saber cap on prefereix enfocar-se l'autora pel to de la història però he de reconèixer que jo no volia perdre l'esperança. Tot i això, tot i que em semblava molt més interessant que s'hagués triat l'altre opció el cert és que fins i tot l'opció que es desenvolupa em podia haver agradat més si no acabés de forma tant poc desenvolupada i que no fos un tall tan directe. D'altra banda, com ja us avançava abans, el meu problema amb el manga en general és que tot i que els personatge cauen simpàtics fàcilment, el grup d'amics és agradable, sigui o bé per qüestió de dimensions reduïdes o per poc interès per part de l'autora el cert és que el manga està massa centrat en la Naho i en el Kakeru, sobretot en la primera. Així que deixeu-me passar a parlar-vos dels meus problemes amb els personatges.

La Naho és l'estereotip de protagonista de shojo amb potes. Al seu favor cal dir que almenys en tot moment la veiem forçar-se a sortir de la zona de confort en la que està instal·lada tant per la seva timidesa, com per la seva inseguretat i les seves ganes de complaure a tothom, independentment de si a ella l'interessa o no fer el que li estant demanant. A tot això li encanta fer feines de casa, sap cuinar i fins i tot porta un kit de costura a totes bandes. Amb tot això vull dir que és un model de feminitat tan clàssic que fa por, i més quan et fixes en mangues antics on tenim un trio de personatges semblants. Tot això que consti que m'ha vingut perquè fa poc vaig donar un cop d'ull a un treball que parlava de Fruits Basket en aquests termes i el cert és que és transportable aquí a Kimi ni Todoke i segur que a algun altre manga, vull dir d'un grup d'amigues la protagonista del manga, i la que normalment enamora a més nois, és un model de feminitat passiu, que té predilecció per fer feines de la casa i que sempre té tendències a callar-s'ho tot per ella mateixa i preocupar-se més perquè els altres estiguin bé que no pas ella. En contrast tenim les simpàtiques amigues que presenten característiques molt diverses a allò considerat com a “femení” tradicionalment, bé perquè són malparlades, violentes, passotes, no tenen cap interès en nois o tot el contrari surten constantment. Podeu pensar el que vulgueu i segueixo pensant que Kimi ni Todoke em sembla millor manga per com les altres dues amigues acaben tenint la mateixa importància que la protagonista però tornant a Orange no dir amb això que el problema sigui d'aquesta obra, el problema el tinc amb el model de protagonista de shojo que sembla que ha de ser pura i verge com l'oli d'oliva. Em fot l'estereotip, simplement. Com deia, la Naho no és especialment inaguantable i he trobat protagonistes molt pitjors, és bonic veure com s'atreveix a fer passos i decisions per canviar el destí, tot i que sincerament algunes de les coses que acaben dient-se fan una mica de vergonya aliena... Però vaja és normal, és el típic, i això frustra una mica, que voleu que us digui, però va bé per passar l'estona.
Amb el Kakeru us haig de dir que també tinc forces problemes. Em costa de creure el seu trauma, o almenys m'agradaria veure més del sofriment (em podeu dir sàdica, ho sóc), a vegades em sembla que el fan massa alegre i d'altres que el contraste entre la part més fosca del personatge ve massa sobtat, que no sembla que toqui però el cert és que una altra de mi entén o vol entendre que s'amagui davant del somriure per intentar que ningú es preocupi per ell i que no vol mostrar el seu costat més vulnerable, i té sentit, és fàcil d'entendre. Però el manga em sembla que està massa preocupat per mostrar-nos com els seus amics el volen “salvar” i em sembla que no acaba de profunditzar gaire en el seu dolor. Probablement el més interessant pel seu personatge em sembla que és el capítol on veiem tot des de la seva perspectiva, molts dels moments del manga on a vegades es fa força difícil d'entendre els entenem, fins i tot em vaig mig creure certs comportaments del personatge però que estigui cap al final fa que, almenys a mi, l'empatia cap al personatge se'm faci difícil o almenys que l'apreciï com un personatge interessant. D'altra banda no col·labora això que us deia abans de fer que el personatge hagi de ser “salvat” pels altres, aquesta noció de salvar-lo em semblava des d'un principi un pel problemàtica ja que de debò, crec que anar amb la intenció de salvar a la gent del seu dolor, del seu dol no té sentit, entenc que ajudar és bo, que la companyia i el estrènyer vincles entre amics per tal de que tingui més ganes de viure, ho entenc i ho puc compartir però tota la idea de salvar-lo, d'impedir que mori, em semblaria molt més interessant que es planteges des de l'ajuda o la companyia que des d'aquest verb. Ho sé, us pot semblar ridícula la pega però a mi em molesta molt, i més en un tema com és el del suïcidi o de la depressió que es parli de salvar, de que l'estàs salvant de si mateix? Dels seus desitjos? No sé, probablement no tingui sentit però mai m'ha acabat d'agradar el concepte de salvar del suïcidi a la gent.
Però vaja millor passar al personatge més desaprofitat del manga, el Suwa. He llegit, o almenys llegit per sobre, també escoltat, diverses ressenyes del manga i en forces he escoltat la mateixa idea de que aquest noi és un sol, que és meravellós o que almenys els hi queia molt simpàtic. M'uneixo a això últim i com sempre que passa em sembla preocupant que un secundari robi protagonisme i que la gent es preocupi més per la seva felicitat que la dels altres. Tanmateix jo aquí crec que el problema està en que si bé és molt fàcil d'entendre tot el que fa el Suwa, perquè ho fa i com en part sofreix per això, del Kakeru en sabem més aviat poc i tampoc és que faci gaire per caure simpàtic així que es fa un pel difícil. Tanmateix suposo que no val la pena enrotllar-se gaire amb el personatge tampoc ja que per bé o per desgràcia no dona per més. Diguem-ne que el manga està massa preocupat en el drama dels dos personatges principals, i siguem sincers sobretot en explicar-nos com ho viu la Naho que el sofriment, problemes o el que sigui que tinguin els altres personatges és ignorat completament, no és la història que vol explicar.
Les altres dues noies i el noi el cert és que col·laboren a crear el grup d'amics que s'ho passa d'allò més bé junts i que probablement sigui el que més m'ha agradat del manga. Sempre trobo molt positiu que en un manga de romanç hi hagin amics que tinguin algun tipus d'importància i per mi quanta més millor ja que si es fan bé sóc molt fan de les trames sentimentals de més d'una parella protagonista o almenys tenir una secundària amb prou rellevància. Tanmateix, aquests personatges que ni tan sols tinc ganes de posar-me a pensar com es deien tot i que en la funció de grup d'amics compleixen molt bé com a individus deixen força que desitjar. Us deia abans que les noies són les típiques amigues més interessants que la protagonista que tantes vegades em passa en el shojo (de debò a vegades penso que hauria de posar-me a contar quants cops he llegit un manga shojo on l'amiga de la protagonista em semblava el doble o el triple d'interessant que la protagonista, els números farien por, jo aviso) però per molt que el seu disseny i personalitat intuïda m'interessi el cert és que donen poc peu a desenvolupar-ho. D'altra banda hi ha un intent estrany de fer una parella secundària que m'hagués agradat veure més desenvolupat ja que només s'utilitza com a forma de fer humor. De nou, el manga ja està prou limitat per posar-se a fer parelles extres però és que en general per mi el manga hauria donat per uns quants volums més i per fer esclatar la tensió entre tots de forma més creïble, amb un ritme no tan ràpid pel final i amb molt més de desenvolupament i sobretot importància pels secundaris. Tornant al Suwa recordo que almenys en dues ocasions li diuen que es preocupi també de la seva vida, que és important al marge del Kakeru i em va semblar molt irònic perquè si bé no podria estar més d'acord el cas és que el manga no para de fer el contrari, d'orbitar al voltant del noi i ignorar tota la resta, i sincerament és un pel decebedor.

Passant a altres temes el dibuix és força atractiu en els personatges i expressions facials si us agrada el dibuix típic d'ara en el shojo. Jo el trobo agradable a la vista i que va força bé al tipus d'història que vol explicar i sens dubte entenc perquè la gent es queixava de l'animació de l'anime havent vist només l'opening perquè en el moviment els personatges quedaven força deformats trencant força la gràcia dels detalls facials. A tot això caldria afegir-li quelcom que he llegit força però que no m'havia fixat gaire com que en teoria els fons no estan gaire treballats o no n'hi ha gaires. No ho sé, tanmateix el que sí que m'he fixat és que després de llegir coses com La rosa de Versalles una no pot evitar veure que la pàgina del shojo d'avui en dia es llegeix gairebé d'un cop d'ull. La claredat de la distribució de les vinyetes, algunes pàgines on només hi ha primeres plans dels rostres dels personatges i molt poc diàleg, la veritat és que una té la sensació de que es tracta d'un manga lleuger ni que sigui per com tot es veu molt clar en veure qualsevol pàgina i no convida gaire a fixar-te en el dibuix o en els detalls.

En fi, el cas és que em dóna la sensació que Orange m'hagués semblat molt més interessant si m'haguessin explicat la història del món alternatiu, sense cartes de per mig del futur i amb molt més de desenvolupament de personatges pel mig, però òbviament el to del manga seria completament diferent, la història també i simplement, seria un tipus de manga molt diferent. Per mi Orange és la típica història amable (massa amable tant amb el lector com amb els personatges) que es llegeix bé que és entretinguda i fins i tot pot aconseguir emocionar al lector o empatitzar amb els seus personatges, però que fa tantes coses tan típiques que una no pot evitar pensar que hauria passat si s'hagués dedicat a aprofundir més en els personatges, hagués triat un altre final... No sé, tampoc us diré que em sembli que és un desaprofitament de virtuts, em sembla que fa un ús correcte del que té i per l'espai en el que ho explica, simplement a mi no m'ha convençut gaire. Tanmateix, tot i que tot això pot sonar molt negatiu, el cert és que vaig passar una bona estona llegint-lo i si sou com jo que qualsevol romanç us agrada o us entreté o simplement la premissa us crida l'atenció no crec que sigui una mala idea, no és un mal manga, simplement no fa res que el faci especial per mi. Però de nou, ha triomfat bastant el manga.

Fins aquí el meu avorriment.

Fora de la ressenya o almenys acabat de comentar el manga crec que val la pena que us parli de l'estúpida però molt entretinguda història de Astronauta en primavera o alguna cosa així que va inclosa en els volums i que em va enganxar saber si l'autora emparellaria o no els personatges que jo volia. És una xorrada de trama sentimental amb més tòpics per segon que jo que sé però té un to desenfadat que sap que no és la gran meravella que va fer que em semblés molt entretinguda.