jueves, 26 de abril de 2018

Out of Control, Bbong (manhwa)

Out of control (també conegut com Never Understand, 이해불능), Bbong. 85 capítols (3 extres). Any de publicació: 2013.

Porto uns dies que no paro de llegir manhwa, webcomics, i part de la culpa la té el web Lezhin que té alguns capítols de lectura gratuïta (els altres els has de pagar amb un sistema de monedes o buscar sort en els mars d'internet i de la il·legalitat) i el cert és que he gaudit força i m'ha deixat amb ganes de llegir més webcomics en general ja que és un món que ignorava força, sobretot la lectura en pàgines legals i l'existència d'ofertes com la que he aprofitat per llegir els crec que 20 primer episodis del que us ressenyo. En qualsevol cas, us porto un manga de romanç entre homes que, tot i que em va viciar moltíssim en la seva lectura i el vaig llegir en una nit (no voleu saber a les hores que em vaig anar a dormir, tot cal dir-ho) el cert és que tinc molts problemes amb ell. També cal dir que pensava que no estava acabat i no pensava en ressenyar-lo així que no tenia en ment fixar-me tant com ho faig quan penso que ressenyaré alguna cosa (suposo que sona estrany...). Però com us dic tot i que té coses interessants, em va semblar molt entretingut i a moments simplement era fàcil deixar-se emportar pels sentiments i el drama (perquè sí, hi ha molt drama en aquest manhwa, massa fins i tot) el cert és que la majoria de parelles secundàries, i n'hi ha força, em sembla que tenen relacions summament problemàtiques, que si bé el manga té la decència de parlar-te dels conflictes i de fer una aproximació psicològica interessant dels problemes que comporta pels personatges, no crec que justifiqui o que si més no tingui sentit presentar-los en escenes posteriors gairebé com una parella idíl·lica. I fins i tot amb la parella principal tinc certs problemes, però deixeu-me enrotllar-me una mica.

Començant pel principi el manhwa comença amb un tòpic força comú en les històries de romanç, el nostre protagonista és lleig, poca-cosa i no gaire popular i comença portant-se fatal amb el popular, que totes li van al darrere, i molt guapo. Tanmateix, val a dir a favor d'Out of control que manté la idea de que el protagonista és lleig, i sí, sens dubte el protagonista té complex per això, però no et surt amb això típic d'històries de romanç on el protagonista, de sobte, descobreix que és guapo i que el que li faltava era un canvi d'aparença radical per a descobrir-ho. No, simplement durant tot el manhwa el segueixen considerant lleig i en certa manera el dibuix, tot i que no el fa horrible et pot fer creure perquè se'l considera així. Em sembla força agradable que no es recorri a aquest tòpic tan típic i que em frustra força de les típiques protagonistes que de sobte són les més belles de l'univers a partir de que coneixen el noi popular (i sí em sona molt haver-ho vist en algun yaoi també).
En relació amb això en un principi comença amb un to de comèdia entre les discussions d'aquests dos i les desavinences que tenen ja que els dos estan al consell d'estudiants. Tanmateix, la trama de seguida adopta un to sorprenentment dramàtic passat els pocs episodis amb una situació que em sembla força curiosa i que en part m'agrada com la porta tot i que desemboqui en certa parella amb la que tinc molts problemes. El cert és que la situació referent als problemes entre clubs, la popularitat dels clubs i el tipus de confrontacions que poden generar-se per la distribució d'espais en un festival és quelcom que havia vist tractat en algun anime/manga de clubs molt de passada, però en aquest manhwa em va semblar que ho tractaven amb força serietat, i em resultava molt agradable veure al Jaerim donant-ho tot per tal de reparar el que ell considerava una injustícia, de debò que en aquest sentit em va ser molt fàcil empatitzar amb el protagonista i que em caigués força bé. Més endavant també té un moment on parla de l'homosexualitat amb termes força positius que també em va semblar interessant, tanmateix amb aquest tema tinc problemes. Suposo que no és el moment ja que volia acabar amb tota la història de la injustícia dels clubs per parlar-vos de certa parella que es forma quan succeeix tot això, però permeteu-me la digressió per parlar del tema de l'homosexualitat. Crec que ja us he parlat alguna vegada que em cansa moltíssim haver de llegir yaoi on l'homosexualitat és només un “m'he enamorat de tu” ja que si bé em puc creure l'experiència no em crec que no hi hagi lloc a la reflexió, al xoc, al moment d'adonar-se de que la teva sexualitat no és la que la societat esperava. I en aquest manhwa, tot i que tenim el moment en que el protagonista li diu un amic que no l'importa que sigui homosexual en termes força positius i fins i tot s'adona que pot haver fet mal amb una resposta que ha donat a cert altre personatge ja que li ha dit que sí que li ha molestat o importat que fos un noi el que se li ha declarat, per dir-ho d'alguna manera. El cert és que més enllà d'això els personatges no reflexionen sobre la seva homosexualitat en cap moment. I és una llàstima perquè el manhwa parla de complexos com estar gras, ser lleig, o tenir aficions frikis i que et discriminin per això, però en cap moment aprofita per reflexionar sobre la homosexualitat. I de nou, no fa falta que me la facin com un trauma, però si el mahnwa diu molts cops de passada que no han de deixar que els descobreixin, hi ha situacions de xantatge involucrades amb revelar la homosexualitat de personatges i fins i tot hi ha mostres de fàstic per companys d'institut en adonar-se o sospitar, crec que el mínim seria que els personatges sabessin o pensessin que són homosexuals, bisexuals o el que fos, reflexionessin sobre la seva sexualitat. Però vaja, és massa normal trobar-se amb aquestes coses al yaoi així que lamentablement ja estic acostumada.
Tornant al que us volia parlar abans, la parella que es forma en el drama del festival escolar. En general, com us deia abans totes les parelles secundàries em semblen molt problemàtiques i crec que el mahnwa hagués guanyat molt si hagués desenvolupat més les seves històries que queden eclipsades per la protagonista. Començant per la primera el cert és que és un dels tòpics més problemàtics en tota narrativa sentimental que és el de la persona que et fa bullying en el fons està enamorada de tu o acaba per enamorar-se de tu. O sigui no crec que calgui que us digui com de problemàtica pot ser aquesta idea, quin tipus de relació pot acabar representant i certament no és quelcom amb el que en aquest moment em senti còmoda llegint. Val a dir a favor d'aquest còmic que la pseudo-justificació de perquè ha passat tot això i com han acabat així és certament emotiva i m'és fàcil d'entendre i sentir certa empatia però que acabin com a parella després de tot el que ha fet a l'altre, i sobretot que el que ha estat la víctima de tot això ho accepti tot tant ràpid m'incomoda moltíssim i se'm fa difícil de creure. Per molt que en el passat les coses fossin diferents, després de tot el que li ha fet puc creure'm que el perdoni, que intentin refer la seva relació d'amistat i fins i tot que després passin a ser parella després de molt de temps i sempre amb certa incomoditat entre els dos. I el cert és que recordo que hi ha cert capítol on es tracta cert problema entre els dos, però es fa de manera tan tòpica, la suposada víctima no sembla tenir cap tipus de reticència o trauma pel que havia estat el seu agressor que, sincerament tot plegat em molesta ja que col·labora a idealitzar el “poder de l'amor” per superar tots els obstacles. I de debò, no nego que pugui passar alguna cosa així, no nego la possibilitat d'enamorar-te del teu agressor, pot passar, i fins i tot pot acabar sent una relació positiva amb molt de temps o potser no (per una banda no m'agrada condemnar algú pel que ha fet però se'm fa molt difícil veure que acabi bé una relació que ha començat amb agressions, la veritat), però que hi hagi una transició tan ràpida, que tot sembli idíl·lic i tal, em resultar en part ofensiu. En qualsevol cas, no us seré hipòcrita, jo vaig gaudir força llegint d'aquesta parella i com dic abans almenys el mahnwa té la decència a fer certa introspecció psicològica dels personatges i potser si hagués pogut/volgut dedicar més capítols a aquesta parella no tindria tants problemes, però com no ho fa tot i que hi hagi una part de mi que ha gaudit llegint-la alhora no puc evitar veure com és de problemàtica la parella. Però en fi, crec que aquest comentari podria quedar per les altres dues si l'adaptés una mica així que crec que ja que estem aprofito per parlar-vos d'elles.
La segona parella diguem-ne que és la menys parella de totes. El mahnwa no arriba a ser molt explícit amb la seva relació i realment només apareix els pensaments unilaterals d'un dels dos personatges cap a l'altre i l'explicació de perquè decideix actuar de certa manera. Com la majoria de justificacions de comportament d'un personatge, sincerament, justifiquen poc, és el típic personatge que li fan fer alguna cosa horrible a la parella per interposar-se al mig i després s'obliden completament d'ell. Aquest personatge actua a causa de la persona que li agrada i si bé en aquest moment de la història no era tan important a partir de que es resolgui la situació sí que ho esdevindrà i en canvi no es mencionarà en cap moment la possible relació que podia tenir amb el primer personatge del que us parlava. Sincerament, tenia curiositat per saber quin tipus de relació tenien, volia saber més del personatge que en un principi semblava important i s'ignora completament i sobretot volia saber més del que esdevé important per la trama que implica al Yuri però que mai se'ns parla d'ell com a personatge. En aquest sentit, el manhwa aconsegueix crear força personatges amb alguna rellevància però no sembla donar-lis l'espai suficient per desenvolupar-se. Fins i tot crec que li passa això amb la parella protagonista però en les secundàries el problema encara és més exagerat.
Passem ja a la tercera i última parella secundària que és la que implica un personatge que tenia complex per ser gras. És un tema que m'interessa ja que la majoria de vegades en històries romàntiques s'ignora completament i tots els personatges són prims o es tracta de forma tòpica. En aquest cas, la qüestió del trauma del personatge per com l'havien fet bullying per això (se m'oblidava dir que en aquest manhwa la quantitat de bullying per metre quadrat de l'institut no és ni normal... i fora també...) està més o menys ben tractada, m'agrada la manera d'utilitzar símbols a l'hora de representar les seves pors i complexes amb el cos però la relació em sembla la més problemàtica de tot el mahnwa. I ja us he dit tots els problemes que tinc amb la primera secundària i encara no he començat amb els problemes de la principal, però aquesta en particular em sembla condemnada al fracàs si els dos volen viure bé. No puc entendre que algú decideixi acceptar a certa persona per sortir amb ella, de nou, després del que li ha fet, però el que encara entenc menys és decidir tenir una relació sense que l'altre sàpiga mai el que li ha fet. De debò, per tenir una relació on has d'amagar part de la teva persona, no t'atreveixes a plantejar-li les teves pors o directament a queixar-te del que t'ha fet en el passat que ni tan sols sap que ho ha fet, sincerament, perquè coi tens una relació? Per amargar-te? El pitjor de tot això és que el poc que ens dóna el manhwa d'aquesta relació no fa que es comuniquin els personatges i fins i tot, de nou, tot i que et mostra les inseguretats del personatge perquè el podria deixar si canviés el seu cos, en general t'ho mostra com una relació desitjable i que tot i que puguin tenir problemes sempre els solucionaran. I no, simplement em nego a acceptar això com a sa. De nou, més capítols potser haguessin solucionat la cosa, potser l'enfocament tindria algun sentit, potser d'una punyetera vegada el noi li parlaria de certes qüestions, perquè tela, la veritat...

Dit tot això de parelles secundàries valdrà més que ens posem amb la parella protagonista i el meu problema més bàsic i típic a qualsevol yaoi i que aquí, com no podia ser d'una altra manera (òbviament podria i hauria de ser d'una altra manera, però de debò sembla inevitable) hi ha problemes de consentiment. És un còmic amb poca dosi de sexe i el cert és que és més shonen ai que una altra cosa, però entre la parella protagonista hi ha diversos moments on tenim els típics contactes físics no desitjats pel protagonista. I no, no em serveix que em digueu que en el fons ho volia, que en el fons l'estima ja en aquell moment perquè per molt que s'enamorin com era evident que passaria hi ha diversos moments on no hi ha consentiment, on al protagonista no sembla importar-li i a l'altre tampoc gaire. Només hi ha certa reflexió per part del que ha fet certes accions després que tinguin conseqüències directes i no abans. Però vaja, tot i que m'incomoda, tot i que penso que no era necessari i crec que la relació podia haver fluït de forma molt més natural ho puc tolerar. D'altra banda també al principi es comencen odiant i en part el Yuri maltracta a l'altre si ho voleu veure així però en general no em sembla que sigui tan negatiu. Vull dir, sí, és problemàtic que algú que t'odia sense motiu aparent (després et donen una explicació per tot això però sincerament és difícil de creure que un prejudici, tot i que tingui trauma al darrere, et faci actuar de certes maneres) i no és just que el faci treballar de més, però no em sembla que sigui exagerat o suposo que el to de comèdia fa que no ho vegi tan malament. Per altra banda tenim els atacs de gelosia incontrolables que fan que els dos actuïn de formes que, sincerament, no són necessàries per fer una història d'amor. Estic farta de les frases “ets meu”, dels moments en que un personatge no pot controlar-se perquè pensa que li agrada un altre i fins i tot dels moments de seguir algú per veure a on va fins i tot si es tracta des d'una vessant còmica. Però de nou, en certa manera ho puc acceptar. Tanmateix, l'abús del drama que fa aquest mahnwa ja em sembla que és inacceptable. Si tota la resta no ho era abans. En fi, començant pel principi diré que hi ha cert personatge que té un trauma, crec que és evident qui, però vaja és igual, i el cert és que si bé normalment odio moltíssim el tòpic del noi que té un trauma i que per això és com és. El cert és que almenys, com deia abans, aquest manhwa es preocupa per fer un mínim d'introspecció psciològica en els personatges i el trauma és important, està més o menys ben portat i té sentit en tota la trama. Segueixo pensant que tot el problema relacionat amb la bellesa és millorable, que a cert personatge se'l tracta força malament quan era molt més víctima que culpable, però vaja, em sembla que almenys és comprensible fins a cert punt. El que ja no és normal és tot el relacionat amb la quantitat de bullying que hi ha en aquest mahnwa i sobretot l'extrem al que arriba al final en una escena que crec que es resolt molt malament. Ja us avisava al principi que el mahnwa té dosi de drama en un nivell més alt del que convendria, i el cert és que va ascendint sense que t'adonis ja que com us deia, en un principi sembla un manga de comèdia i al final ja sembla un culebrón desbocat completament on sembla que només saben afegir drama sobre drama. Certa escena del final em sembla totalment innecessària, exagerada, de mal gust i sobretot mal tractada. Dic això perquè el mahnwa acaba gairebé tot just després d'aquesta escena on ja no podia martiritzar-se més al pobre protagonista (que de nou la mania que té el mahnwa de fer-lo sofrir arribat un punt em recordava a Life i els seus pitjors moments...) i ni tan sols hi ha cap moment on es tracti el trauma que li pot haver causat el que ha ocorregut. De debò que em sembla que per la quantitat de sofriment que posen al pobre Jaerim crec que parlen poc del que pot haver-li afectat certes qüestions. Però bé, el cert és que aquest mahnwa crec que pensant en això he sabut arribar al seu problema, el drama mai té conseqüències. Bé et poden fer bullying, bé et poden haver dit una frase completament demolidora per la teva autoestima, bé et poden arribar a fer certes coses que no passa res, aquí l'únic que té el trauma és el Yuri, en fi. De nou, crec que estic sent excessivament negativa en la ressenya, però tot i que és un manhwa que he gaudit quan el llegia també tenia massa coses que m'han frustrat completament.

Així que parlant de coses positives probablement el seu protagonista, el Jaerim, sigui una de les coses que més m'ha agradat. He tingut moments on he tingut problemes amb certs comportaments seus, però veure algú que mai es dóna per vençut, molt tossut (a vegades massa) i que intenta constantment parlar per tal d'arreglar les coses, és interessant. En aquest sentit la manera en la que afronta als problemes que sorgeixen amb dubtes però decidit m'agrada força, arriba un punt en el manhwa on es parla de confiança, de la necessitat de compartir-ho tot i m'agrada com està fet, però no evita que no vegi tota la resta.
Continuant amb altres personatges que m'agraden us he de parlar de la noia, que m'encantaria dir-vos com es diu però jo i els noms coreans, de moment, no som compatibles. En qualsevol cas és interessant que aparegui una noia en una obra yaoi que té un paper mitjanament positiu però com la majoria de secundaris crec que podria haver-se explotat més. Em sembla que arriba un moment on ella no coneix certa qüestió, se la ignora completament i mai ho arriba a saber tot i que des del principi ha mostrat que estava molt preocupada pel benestar de cert personatge. I em fa ràbia perquè jo volia més d'aquest amor familiar, volia més tant d'ella com del seu germà i el cert és que els dos però lamentablement sobretot ella, es queden en una caricatura del que podrien ser, els dos s'utilitzen pels segments còmics, tenen certa rellevància en els dramàtics però mai sembla que acabin de tenir-la del tot. Després està el tema de que totes les altres noies a part d'ella són el pitjor de la humanitat i totes es dediquen a fer bullying. Prengueu-vos-ho com voleu, però primer tinc un problema amb l'exageració de que totes les noies vagin completament al darrere del noi i després tinc un altre problema encara més greu en fer que totes les noies que van darrere del popular de torn són les dolentes, gairebé sempre, en tots els mangues sentimentals. Poques vegades, en mangues on hi ha un noi que té un club de fans es quedarà amb una d'aquestes, i la majoria de vegades les fans faran la vida impossible al/la protagonista. Aquesta idea de que una dona per ser acceptable no ha d'anar darrere del que li agrada, que les dones només poden compatir entre elles pel favor del noi em molesta.

Acabant ja, que això es fa massa llarg us hauria de parlar del dibuix. El cert és que en un principi, potser pel to de comèdia, potser per un altra motiu, se'm feia un dibuix força estrany i no gaire agradable, cares molt deformades i grotesques, que de nou, per la comèdia tenien sentit, però fins i tot així no m'acabava de fer el pes. Tanmateix, amb el pas del temps, sigui perquè canvia el to del manhwa o sigui perquè m'he anat acostumant a l'estil el cert és que no em sembla tan desagradable. D'altra banda el model del webcomic que es llegeix anant sempre cap abaix i sense passar pàgina i que a vegades té color, com en aquest cas, i el cert és que si teniu l'oportunitat de llegir-lo així val molt més la pena i és més còmode. Dic això perquè he llegit diversos que tallen en pàgines perquè la web de lectura no accepta el format i a vegades els talls no són gaire encertats. També val a dir que recordo molts cops en aquest còmic en concret haver de baixar ràpid moltes parts on només hi havia vinyetes en negre o en tons foscos representant pensaments, transicions o el que fos. Simplement no entenia gaire la funció narrativa d'aquells segments a part de la possible intencionalitat de donar un ritme més pausat a l'escena. En fi, és igual.

Resumint, recomano aquest manhwa? Suposo que sí, sí t'agrada el yaoi, en general les històries d'amor i et ve de gust el drama i no t'importa que es passin... Ara bé, tot i que sóc capaç de trobar-li punts interessants, a mi em va entretenir molt la seva lectura, i fins i tot podria veure com a positives certes coses, el cert és que per mi pesen més els punts negatius per considerar-lo un bon mahnwa. Sens dubte, és entretingut, és millor que moltíssims mangues yaois amb punts molt més problemàtics, però segueix tenint coses que se'm fan difícils d'ignorar i segueixo tenint molts problemes amb totes les parelles secundàries i alguns amb la principal així que, vaja, jo vaig passar una nit molt intensa (el que té està desperta llegint un manhwa fins altes hores de la matinada i amb picor d'ulls) i vaig gaudir força perquè aquest tipus d'obra m'entretenen molt i en aquest sentit crec que està ben feta però no és una obra especialment bona.

Fins aquí el meu avorriment.

Per què m'enrotllo tant de debò?

martes, 3 de abril de 2018

Paranoies de RiKanna 53: Impressions prèvies a la temporada de primavera de 2018

Hola!
El mateix de sempre, ja van quatre entrades d'aquest tipus així que res, impressions de les obres originals que he consumit en les que es basaran els animes d'aquesta temporada, principalment manga. A sota posaré un ranking dels animes originals o que no conec l'original que em criden més l'atenció i un petit comentari d'alguna altre anime més que no conegui l'original.



Steins; Gate 0. Fa relativament poc vaig fer-vos la ressenya súper-extensa de la novel·la visual (aquí) així que poc més a dir, però tinc força curiositat com la rebrà la gent. Si la vau llegir, ni que sigui l'últim paràgraf, sabreu que no em va convèncer gaire, per no dir gens, però les coses com són, crec que fins a cert punt pot agradar força als fans de la primera i vaja, em sembla una obra completament innecessària i que per mi no hauria d'existir, però les crítiques no han estat en general dolentes així que, suposo que, si l'anime més o menys respecta l'original (i ja que estem molaria que baixés el nivell de fanservice, però vaja, no crec), suposo que agradarà.
En qualsevol cas, suposo que a tothom que li va agradar l'original veurà aquesta i en fi, jo m'alegraré des de la distància si la gent no es decep tant com jo.
Ginga Eiyuu Densetsu. No sé si haurà sortit ja la ressenya, espero que sí us la deixo aquí si és el cas, de l'anime original. Vaja, original, original no, ja que l'original són les novel·les, però tot i que no estic gaire segura crec que el que s'emetrà aquesta temporada és una mena de remake, no ho sé. En qualsevol cas, si és un remake, partint de la base que qualsevol remake em sembla innecessari, que no sé com faran per encabir tota la història en aquesta nova versió només dotze capítols (que sembla que volen acompanyar de pel·lícules), sincerament, poca fe tindria de tot això, almenys si volen encabir la història dels 110 capítols originals. No sóc gaire fan de l'anime original, però sí li reconec la magnitud narrativa, per dir-ho d'alguna manera, i suposo que volen enganxar noves generacions, però no estic gaire segura de que ho aconsegueixin ja que dubto que la llargada sigui la suficient, però vaja, suposo que estic sent pessimista massa d'hora i potser planegen fer més episodis o només expliquen el principi, no sé. En qualsevol cas, l'estil renovat, però mantenint l'essència dels personatges em mola bastant i he de reconèixer que tinc molta curiositat per veure el nou disseny del Reinhard, però amb cabells llargs, però en fi, això són xorrades meves. Després està l'altre assumpte que és que tinc un ship molt bèstia entre dos personatges que m'encantaria que, ja que fan un remake, fos real, ja que té sentit però sé que no passarà així que en fi, tinc curiositat de com serà la recepció, però res més. Ah sí, el disseny de les naus també em mola bastant, però no sé si tindran gaire moviment, dic simplement perquè sembla difícil d'animar, qui sap, jo d'aquestes coses ni idea.

3D Kanojo – Real Girfriend. Quin desastre de manga... A veure, no és per tant, però tant el final com el principi són horribles, i tot i que el desenvolupament és entretingut i té algun moment que podria estar bé, també és veritat que té tots els tòpics del món mundial. Ara, les coses com són, m'ha enganxat el que no està escrit i m'ha entretingut moltíssim, però és qye el drama de la noia és tan exagerat, es desenvolupa molt malament i simplement em sobrava. Crec que la manera com s'estableix la relació entre els protagonistes comença amb molt poc sentit i en un primer moment juga massa a un estereotip que em molesta una mica i que és el de “l'otaku bona persona i sense experiència romàntica-sexual que en el cas de tenir parella o amics és una persona meravellosa.”. Bàsicament, em molesta l'estereotip perquè després el mateix personatge té moltíssims prejudicis que gairebé mai es reflexiona sobre ells i en aquest cas és més aviat el contrari, es juga amb l'humor, que em sembla una molt mala solució. Vull dir, el noi té un concepte típic antiquat de que les noies han de ser verges i pures i tal com ho narra el manga ens hem de riure que ell tingui aquest concepte i que sigui la noia la que en un primer moment vol tenir relacions sexuals amb ell, és a dir del que se suposa que ens hem de riure és de com habitualment hauria de ser el contrari, i com sempre, això de que una dona folli amb qui li doni la gana no està ben vist. En fi, em cabreja, de la mateixa manera que es pensi com a romàntic dir-li a la teva parella que es tapi que va molt fresca o que es normalitzi que un noi que estigui sol amb una noia té impulsos sexuals, ambdues coses passen en aquest manga. I ja us dic, és el típic que trobareu a molts shojos, però no per això em deixa de cabrejar.
D'altra banda com us deia, el desenvolupament té tota la qüestió d'amistat i d'altres parelles secundàries que he gaudit força. Tot i que hi ha una parella secundària que si bé em queia bé, no sé fins a quin punt pot ser sana. I, en canvi, l'altra parella secundària cap al final té un desenvolupament molt sobtat que no t'expliquen, tot i que pugui tenir sentit, simplement, com tot el que passa al final va massa ràpid.
La relació entre els dos protagonistes em recorda molt a cert anime/manga que en fi, direm que passa a l'abril i espero que així ningú es queixi, i és una dinàmica que no m'agrada pel que implica i que en aquest manga, com us deia, tot i que el final pren una altra direcció, no em convenç gens com la desenvolupa i no crec que en cap moment hagi empatitzat amb la noia.
En qualsevol cas, sobre l'anime si el fan en 12 capítols la història sencera crec que no els hi cabrà gaire bé.
-Wotaku ni Koi wa Muzukashii. Sens dubte si voleu la comèdia romàntica d'aquesta temporada jo us recomano aquesta, té els seus defectes, no m'agrada gaire que el consum d'entreteniment estigui tan tipificat per gènere però crec que això no és culpa del manga sinó de la societat en sí, i vaja aquest manga podria comentar-ho però no, simplement representa i per això vegem a dones que consumeixen otomes/yaois/shojo i homes que ni s'acosten. La gràcia del tema és que les dones si consumeixen obres per homes però el cas contrari sembla haver-hi un buit, en aquesta sèrie em refereixo, tot i que vaja, a la vida en general segueix havent-hi una mena de rebuig general per les obres que es pensa que consumeixen dones. En qualsevol cas, ja fa massa temps des que vaig llegir el que vaig trobar del manga però té referències una parella que té els seus problemes a l'hora de fer-se parella i després una secundària que no sé si tenen una relació molt sana, però tot i els problemes, sigui per les referències (que sempre em fan gràcia sí les pillo), sigui perquè és fàcil d'identificar-se i em mola que estiguin treballant i el grup d'amics que fan, reconec que he gaudit força del manga tot i que tingui cosetes i sigui només entreteniment.
En qualsevol cas, acabo de llegir un capítol on al final un noi llegeix yaoi, en fi, m'alegro almenys, molaria que també passés a la inversa i coses, però en fi, no es pot tot a la vida. I almenys m'ha molat aquest gest.
Sobre l'anime, no sé si les traduccions van lentes i hi ha més material però almenys de moment jo només he llegit 26 capítols així que no sé ni hi ha gaire material, a més els capítols són força curts així que no sé què faran.

-Asagao to Kase-san.
Com us deia quan va estrenar-se Citrus he estat intentar llegir més yuri ja que gaudeixo molt de les històries sentimentals independentment del gènere dels personatges i anant als més populars vaig acabant trobar-me amb la sèrie de la Kase-san, que probablement sigui dels que més m'ha agradat. I reconec que té tòpics, que les dues noies són, en part un model de parella molt típic del yuri, la noia més atlètica i en part masculina (si no recordo malament hi havia un moment que la protagonista ho pensava i tot) i la noia més tradicionalment femenina, per dir-ho d'alguna manera. Però el manga és molt tendre i desenvolupa força bé la relació entre les dues, i si bé és cert que és força idíl·lic, alhora té la virtut de centrar-se en el desenvolupament de la relació entre les dues molt basat en la confiança i fer que les dues noies tinguin objectius fora de la relació de parella, que és quelcom que valoro molt positivament. Així que no és que us digui que sigui la gran obra mestre però si voleu llegir un yuri amb una relació senzilla i força sana (sobretot si anem a relacions tipus Citrus o Netzusou TRap), crec que és una bona idea o almenys jo estic encantada i sobretot amb això de que en els últims capítols hagin entrat a la universitat.

-Boku no Hero Academia.
Poc a dir d'aquest manga ja que l'he abandonat. No sé si faré una entrada explicant què he decidit abandonar alguns mangues que anava llegint ja que no tenia ganes de continuar-los i en teoria volia fer una entrada curta explicant quins eren, si surt publicada doncs bé, allà m'explicaré més sinó, simplement dir que tot i que no estava del tot malament, no em despertava interès.
Devil’s line. Un manga de vampirs. A veure, si us agrada el tema teniu acció i la quotidianitat difícil d’uns vampirs en una societat que els discrimina, però també teniu romanç força principal així que jo aviso. Només he pogut llegir 10 capítols i com sabeu a mi em mola el romanç així que tenint tant importància esperava alguna cosa, però us diria que m’ha recordat a Crepuscle pel tipus de relació que s’estableix, potser de moment almenys no tant obsessiva, i sobretot molt mal començada. Tenim un personatge femení que de moment no ha fet absolutament res i només s’ha enamorat del noi vampir sense patir cap mena de trauma per veure que el seu amic o quelcom més era vampir, de debò primer capítol passa això que hauria de ser traumàtic i l’únic que fa pensar és en el nou vampir buenorro, en fi. El noi per la seva banda, l’únic que fa és sentir-se culpable per voler tenir una relació amb ella, fi. Sobre la trama de moment hi ha un caos de coses que passen força mal narrades, però vaja el romanç encara està pitjor narrat així que no sé que dir-vos al respecte. Tanmateix, tot i el que us he dit, i que el dibuix té moments estranys de veure el cert és que com a quotidianitat sí tinc curiositat de veure on porta tot això i seguir llegint, ara bé, potser canvia molt, potser sóc jo la mala lectora, però em sembla força dolent tot i que, com us deia, segueixo amb ganes de llegir-lo. Contradiccions.
Shokugeki no Souma: San no Sara - Toutsuki Ressha-hen
Poc a dir d'aquest manga, ja us ho vaig dir en una anterior impressions prèvies a la temporada d'anime (us el deixo aquí si em recordo) però el cert és que els últims capítols que he llegit m'han frustrat molt pel ritme que porten i està clar que tenen ganes de matar-lo i els hi falta espai per fer que tots els personatges tinguin algun moment. Sobretot penso en l'Isshiki que era un personatge que prometia força des del principi però que li han donat només un espai molt pobre perquè el coneguéssim més enllà de la faceta de bromista. En qualsevol cas cada cop van més ràpid i si no ho he mirat malament, que pot ser, l'anime va força avançat així que tot i que no crec que planegin que aquesta sigui l'última temporada tampoc m'estranyaria gaire si ho fos.

Piano no Mori (TV).
Aquest és un manga que he intentat llegir en varies ocasions (la segona crec que va ser més aviat reprendre'l i no pas tornar-lo a començar) però no l'he acabat mai i em fa certa llàstima perquè a m'agradava forç i tinc molta curiositat per saber com continua així que és un d'aquests que no descarto tornar-me'l a llegir. En qualsevol cas el que recordo és que era un bon manga pels que busqueu mangues sobre música clàssica i a més era força interessant tant a nivell d'amistat com de drama. Però són 200 capítols (250 gairebé) així que em fa molt de pal tornar-me'l a llegir des del principi per llegir-me'l sencer i el més probable és que em quedés a mitges així que en fi, algun dia, com dic sempre.
Hinamatsuri.
He llegit 10 capítols i encara no sé que pensar d'aquest manga. Vull dir, ha hagut moments que m'han fet gràcia (especialment el capítol 3 en el que apareix un home que segresta l'escola, els moments anada de l'olla em van semblar meravellosos) però en general els personatges no m'han encantat i per ser una comèdia de personatges crec que no m'han enganxat el suficient. Tanmateix, li veig potencial al manga i tinc moltes ganes de continuar-lo, sobretot perquè la parella protagonista em sembla que pot donar molt de joc i ja sabeu (i sinó ho sabeu des d'ara) que la comèdia és un gènere que m'agrada molt però també és un gènere que si pel que sigui no t'entra hi ha poc a fer. Veurem a veure si puc continuar-lo algun any (en fi, jo i els meus problemes de temps).
-Tokyo Ghoul Re: Gai.
Tenia pensat fer un marató de Tokyou Ghoul i llegir-me la primera part i la segona però no ha pogut ser i només he llegit 20 capítols de la primera i tot i que no tenia grans expectatives el cert és que és molt entretingut, que això vol dir que és dolent? Sí, ho és, o almenys per mi. Però vaja ja sabeu que a mi l'acció m'avorreix i que en un manga toquin drames de personatges interessants i greus per només passar-los per sobre em molesta molt, i en fi, que sembla que tindrà els típics conflictes de manga de vampirs/espècies no humanes i de moment no ha fet res que em semblés especialment interessant, però entenc perquè pot agradar i vaja crec que després del relatiu èxit de la primera temporada té sentit que adaptin el segon manga.
Golden Kamuy.
Un manga d'acció del que no esperava gran cosa i que m'ha agradat molt més del que esperava. Tampoc és que hagi caigut rendida als seus encants ni res per l'estil però m'ha entretingut força, m'he quedat amb ganes de més (tot i que sigui dels típics que després abandono i m'avorreixen) i m'ha agradat molt que s'utilitzi un manga com aquest, accessible i distès, per parlar de la cultura ainu i que, segons tinc entès, estigui ben documentat em sembla molt interessant. A més, de moment els protagonistes m'han caigut simpàtics, tot i que no siguin res que no hàgiu vist abans, i de moment la noia em cau molt simpàtica i té una gran pila de recursos, els dos personatges es compenetren bé i suposo que trobar un manga d'acció i aventures on aparegui un personatge femení amb entitat pròpia (fins i tot cultura pròpia), que no està sexualitzada i que de moment no caigui en tòpics exagerats em sembla agradable. En qualsevol cas tinc por que el protagonista acabi fent-se pesat i que la noia l'acabi idolatrant, però en fi de moment només he llegit 11 capítols així que no puc dir gaire.
Amanchu! Advance.
Aquest manga el porto llegint des de que va aparèixer l'anime i tot i que el manga m'entreté i quan llegeixo capítols em segueix entretenint crec que ara mateix estic molt desconnectada del que està passant. Vull dir, tota la part més onírica-fantàstica que ha introduït el manga últimament (o almenys últimament en els meus records) em sembla força interessant però alhora no sé perquè és un dels mangues que segueixo (dels molts) que sempre em quedo amb una memòria força difosa del que acabo de llegir (com si no em passés amb tots). En qualsevol cas és un manga que segueix semblant-me que és la tranquil·litat feta manga i a veure quin dia em poso amb Aria.
Mahou Shoujo Site.
Pitjor manga dels que porto llegits sense cap mena de dubte. Només porto 10 capítols i el més probable és que sí que el segueixi ja que tot i que el considero una merda, el cert és que és molt fàcil de seguir, però és el típic manga que va de madur per posar sang i morts i que no és capaç ni de portar la trama de forma decent ni de fer personatges que et puguin interessant, típic manga també que vol mantenir-se a base d'acció i de girs argumentals que en fi, si voleu passar pàgines sense pensar pot estar bé, però és d'aquestes coses que estan tan mal fetes que una es pregunta perquè les adapten. I vaja, em puc autorespondre dient que és el típic manga/anime que és fàcil que enganxi a determinat sector i que potser fins i tot jo en algun moment de la vida on volia drama i sang m'hagués agradat però no crec que ni en aquell moment... En fi.
Captain Tsubasa.
Jo d'Oliver i Benji només he conegut l'opening en la versió en castellà i la fama que tenia que els personatges tardaven capítols en fer gols o en creuar d'una banda de camp a l'altra. Més endavant vaig descobrir això de que els noms d'Oliver i Benji eren fruit de la traducció i en fi, entre els milers de manga sobre els que tinc curiositat per llegir algun dia estava aquest (sense incloure la quantitat de seqüeles que té això) però gairebé com una broma perquè semblava ser un rotllo important. I aquí em teniu havent llegint 10 capítols (que és força més que en la majoria de mangues ja que ja estic al tercer volum) i pensant que la cosa podria haver estat molt pitjor. Òbviament es noten els anys en el dibuix, en la narració, i estem davant d'un manga força simple on el Tsubasa és un geni de proporcions màximes i on tot sembla exagerat a diversos nivells i les emocions dels personatges són molt simples. Però tot i això és força més llegible del que em pensava i de moment vull continuar-lo així que en fi, no sé a que ve el remake, suposo que una manera d'agafar nous fans i fer gràcia als nostàlgics, però aquesta temporada ja més remakes de l'habitual o només sóc jo? No sé.

Dorei-ku The Animation
Manga que he llegit sencer i que en fi, no recomano gaire tot i que sigui molt entretingut i puc veure l'anime tenint cert èxit. En fi és el típic argument que saps que acabarà sortint malament a no ser que sigui que l'autor/a sigui molt hàbil ja que la premissa (en aquest cas dispositius que permeten esclavitzar a altres persones) suggereix moltíssimes possibilitats i en general una intueix que acabarà decebut amb el resultat. I sí, però vaja, com sempre em passa, aquest tipus d'argument m'interessen molt més des del punt de vista psicològic el que impliquen i com un ésser humà viu una situació límit que no pas en l'enfocament argumental, que és aquest cas, i, el pitjor de tot, no crec que estigui especialment ben desenvolupat tampoc.
Començant per la part més positiva del manga diré que m'interessa que intenti explicar, les històries d'una quantitat important de personatges important (si faig cas al títol del manga en són 23, no sé si és cert) i que cada capítol puguem veure la perspectiva d'un dels personatges però en ser personatges que estan tots entrelligats entre sí pel joc que s'ha establert entorn als dispositius d'esclavatge, es fa força interessant de seguir i genera interès per saber com es relacionaran els nous personatges amb els anteriors, a més crec que aconsegueix ser força fàcil de seguir la qual cosa valoro.
Però fins aquí les coses bones, tot i que la trama genera interès s'aprofundeix poc en el que passa i el final crec que resultarà decebedor per a tothom per com no tanca de manera satisfactòria res. Els personatges, que lamentablement tots prometen però cap compleix tenen un final molt poc digne acabant amb, literalment, quatre frases per cadascun per donar-nos una idea de que els hi pot passar en el futur. A nivell psicològic, tot i que en el manga passen coses molt dures (violacions sobretot, però també violència de tot tipus) ningú sembla preocupar-se excessivament pel que passa, els personatges, com a molt, tracten el seus drames personals com a vehicles argumentals i s'ignoren. En general, el manga sembla completament despreocupat per les mostres de violència/control i perquè poden ser problemàtiques (fins i tot després de que s'acabi tot el “joc” per dir-ho d'alguna manera) i no té cap interès en centrar-se en perquè actuen com actuen. I en fi, hi ha cert personatge i el que es fa amb ella que em sembla especialment repugnant que és la Julia, simplement se la fa l'esclava perfecta i en cap moment el manga es para a preguntar-se perquè ho fa, tampoc ningú sembla inquietar-se per certa relació sexual entre certs personatges i per la relació tan poc sana que tenen. De la mateixa manera, en general les violacions estan a l'ordre del dia, i en general experimentar amb el teu esclau és la cosa més normal del món i ningú sembla està especialment preocupat pel que estan fent. No sé en general tot i que m'he entretingut molt és la típica història que saps que podria donar per molt més. Vull dir, les relacions amo-esclau es donen, no cal un aparell, en general, lamentablement seguim regint-nos per aquest tipus de relacions sense gairebé adonar-nos, crec que aquesta premissa demanava que s'introduís en la psique de la persona afectada per el mecanisme, o de la persona que decideix usar a una altra persona, dóna per parlar de moltes coses, per fer crítica social, per explorar les contradiccions de l'ésser humà... Però en fi, aquí tenim un manga que es perd en fer massa personatges que no els hi dedica gaire temps i que si bé pot enganxar per la seva trama, aquesta es va desinflant progressivament així que en fi, no el recomano gaire i dubto que l'anime el millori.
Mahou Shoujo Ore
Només he llegit 7 capítols però pel que he vist té només 12 per la qual cosa no sé que faran a l'anime, si l'allargaran o faran quelcom curt. El cert és que li tenia certa por al manga perquè una comèdia basada en un personatge molt masculí que es vesteix amb una roba molt femenina (bàsicament un vestit de noia màgica) no sé si em sembla un argument amb el que m'haig de riure... Bàsicament per tota la càrrega d'estereotips de gènere que porta. Però, tot i que no salva gaire, em mola que la protagonista sigui una noia que es transforma en noi quan es fa mahou shoujo i tot i que l'humor en part segueixi sent d'un cos masculí vestit amb roba de noia, el cert és que la comèdia ve d'altres bandes i em sembla interessant que l'amiga de la protagonista estigui enamorada d'ella. Vull dir, no és tant habitual veure una noia que declara els sentiments per una noia en un manga no yuri. I tot i que en part es podria entendre com a part de la comèdia, la qual cosa en fi, seria frustrant per no dir ofensiu, el cert és que crec que és fa amb cert respecte i em sembla que la barreja de gènere i atracció que hi ha entre els tres personatges (no us he parlat del tercer però és igual) donaria per coses més interessants que el que fa el manga. En tot cas, com a comèdia té algun moment graciós no derivat de les qüestions de gènere i a mi em fa molta gràcia que es carreguin els enemics a bastonades, per exemple, però en fi, em quedo amb ganes de veure si m'actualitzen el manga però tampoc és quelcom que m'hagi agradat especialment.

Comic Girls.
Típic manga moe sense cap argument basat en les interaccions de les quatre noies mones de torn que en aquest cas es dediquen a dibuixar manga. Sincerament, m'he llegit els 20 capítols que he trobat molt ràpid perquè és 4-koma però el nivell del manga és força baix, amb bromes sobre la dimensió dels pits, amb pseudo-yuri que sabem que no arribarà a cap banda però que sembla que els hi serveix com a forma d'interacció i en fi, que és entretingut que si em recordo tampoc em moriré de llegir algun capítol més però no és quelcom que recomani a ningú...
Tachibanakan Triangle
M'ha pillat de mal humor i amb poc temps aquest manga i he decidit abandonar-lo havent llegit un capítol, però és que de veritat, tinc suficient poc temps per posar-me a llegir coses com aquesta... No és que sigui un horror però si hi ha un gènere que no suporto és el harem, sobretot el harem on les noies semblen estar desesperades pel protagonista i l'únic que ens trobem són noies lleugeres de roba. En aquest cas, això sí, ens trobem amb una protagonista femenina de moment disputada per dues noies. Però com la majoria de yuri que es basa en el fanservice està en aquest llindar estrany del yuri on noies s'enamoren de noies però no es parla de lesbianisme, o aquesta és la impressió que m'ha donat amb un capítol, però en fi, quan un capítol et treu totes les ganes de seguir llegint no sé si cal forçar-ho i en aquest cas, simplement, passo.

Alice or Alice: Siscon Niisan to Futago no Imouto.
Tercer manga consecutiu on hi ha discussió sobre la mesura dels pits i ja no aguanto més... De debò, no us podeu imaginar la merda que m'estic llegint i com d'horrible és llegir tres mangues que només viuen per repetir estereotips i merdes ecchi. D'aquesta obra d'art m'he tragat 12 capítols, tot el que he trobat i dubto que em tragui més, que ja em trago massa merda i tinc massa poc temps per enfonsar-me en la misèria per llegir coses que em repugnen. D'acord, estic massa violenta, ho assumeixo però de debò que llegir coses d'aquest tipus seguides no és bo pel caràcter. En qualsevol cas l'adaptació serà de 5 minuts i jo que sé pot tenir algun moment que us pugui fer gràcia però ho dubto, no hi trobareu res, el títol ja espanta i amb raó així que feu-vos un favor i no patiu com ho he fet jo. A no ser això sí que us agradin les comèdies-harem basades en el ecchi i en les interaccions amb noies moe.
Cutie Honey Universe.
Perquè em maltracto d'aquesta manera? Vull dir, de debò, quin sentit té? No ho sé... En fi, tenia curiositat per llegir algun manga de Go Nagai (sobretot Devilman, però en fi, després de llegir això aniré amb precaució, o ho intentaré) però imaginava que això no era gaire bo i no, és horrible. A veure, no horrible (o si), però veure una noia que lluita amb el monstre de torn, mig despullada o despullada completament, ple d'escenes mig sexuals o sexuals directament amb cap tipus d'interès en l'argument o jo que sé en res en general, de debò, no val la pena. Entenc que l'anime ha expandit força el personatge i que té la seva popularitat o la va tenir (crec, ni idea realment) però per veure una noia sexualitzada lluitar monstres... No sé, ni idea del que faran a l'anime nou però dubto que sigui res de bo. Qui sap. Especialment recordo dues escenes molt desagradables, una on la protagonista és tocada per un nen i un senyor gran i un moment on es fa mofa d'unes noies amb cossos que tenen pels i que no són el canon de bellesa per dir-ho d'alguna manera (de fet les tracta com si fossin monstres) i a més de ridiculitzar-les per l'aspecte físic té aquest moment de dir que també la seva inclinació per les dones és fruit del seu aïllament...
Gegege no Kitarou.
Sóc molt fan de l'opening d'aquest anime en les seves anteriors versions que com a curiositat és la mateixa cançó en versions diferents i s'enganxa de mala manera. Sobre el manga en si, tot i haver llegit 11 capítols no sé ben bé que pensar. Em fa gràcia que té moments meta com un moment on uns personatges per informar-se sobre el Kitarou llegeixen mangues del propi autor, la qual cosa em fa pensar que la versió que he llegit és efectivament el manga remake Gegege no Kitarou i no l'obra original, però en fi crec jo que les adaptacions les faran d'aquest manga o potser no, qui sap. En qualsevol cas, la narració és força entretinguda i em crida especialment l'atenció com els panells estan estructurats, crec que gairebé sempre, en formes molt quadrades i en alguns casos hi havia pàgines amb unes nou vinyetes. Sobre la història en sí el cert és que sent un manga força conegut li tenia ganes però no sé perquè em pensava que era un manga de capítols autoconclusius i no és així, no paren de passar coses amb la complicada vida del Kitarou i es troba amb personatges molt peculiars. Així que no sé, no m'importaria continuar-la llegint tot i que no sigui una prioritat.
Gurazeni.
Només he trobat un capítol i el cert és que m'ha agradat força i com a capítol autoconclusiu funciona perfectament així que ni idea de si després això se n'anirà a la merda i m'avorrirà totalment però la qüestió és que en aquest primer capítol ens trobem amb un jugador de beisbol professional amb una visió força cínica pensant només en termes econòmics tant d'ell mateix com a jugador com dels contrincants. Bàsicament la gent equival al seu sou i la seva meta ala vida és aconseguir suficients diners per tal de que quan hagi de retirar-se del futbol pugui tenir diners per viure. Així que tot i que el més probable és que no mantingui el nivell, com a punt de partida em sembla molt interessant.

Mangues/còmics que no he trobat. Shiyan Pin Jiating un manhua que no he aconseguit trobar i que no té mala pinta de bones primers, ja us dic que no tinc ni idea de que va més enllà de slice of life en una família de monstres, ni idea de si això és veritat o és la idea que m'he fet del que he llegit. En fi, potser li doni un cop d'ull si més endavant si el trobo en algun lloc. Akkun to Kanojo em fa força por aquest manga ja que això de fer comèdia d'algú que et segueix no és una idea que em sembli agradable, però en fi és un tòpic que està per totes bandes i tot i que sembli el típic manga que em cabrejaria llegir li tinc curiositat. Rokuhoudou Yotsuiro Biyori. Uchuu Senkan Tiramisù. Amai Choupatsu: Watashi wa Kanshuu Senyou Pet, Omae wa Mada Gunma wo Shiranai, Fumikiri Jikan.
I en fi, no us comento gaire de tots aquest perquè l'entrada s'està fent llarga i m'estenc massa... Em queden pendents de llegir alguns altres com Tomie que ja tinc ganes de llegir Junji Ito d'una vegada però en fi, hauré d'acabar ja l'entrada aquesta que sinó no la publicaré a temps i coses que no he prioritzat com Lupin III o Major (d'aquest manga fan l'adaptació de la segona part, però vaja, per saber una mica com estava volia provar-lo però no em dóna la vida).

Sobre tops, aquí teniu un top de tots els mangues que he llegit (sigui parcialment o totalment) els que més m'estan agradant o els que menys i xorrades varies.
Mangues que he gaudit més llegint.
Asagao to Kase-chan/Wotaku ni Koi wa Muzukashi. Crec que m'ha divertit més el segon però el trobo més problemàtic així que els poso en el mateix lloc. Els dos em semblen mangues entretinguts però tampoc és que em matin d'entusiasme.
Mangues que tinc més curiositat per continuar.
Hinamatsuri/Golden Kamuy. Crec que el segon no l'aguantaré i l'acabaré deixant però encara li tinc curiositat. El primer vull veure si aconsegueix enganxar-me perquè va tenir moments que em van fer gràcia.
Pitjors mangues.
1-Cutie Honey. 2. Tachibanakan no Triangle 3. Alice or Alice: Siscon Niisan to Futago no Imouto. La gràcia d'aquests mangues és que, a sobre de que són molt dolents me'ls vaig llegir seguits... En fi, tortura.

Animes que més m'interessen.
Aquí aviso que ignoro adaptacions de mangues per falta de temps i que tinc pendents molts animes de temporades passades que van primer que aquests. I que en fi, a veure si amb el canvi que vindrà al blog dintre de “poc” tinc més temps.

1-Tada-kun wa Koi wo Shinai. Sens dubte el que més me crida l'atenció però a mi el romanç ja sabeu que me'l venen molt fàcilment. Ni idea de que sortirà d'aquí però estaré atenta a les opinions que generi.

2-Karukiyo no Yadomeshi. No crec que l'acabi veient però de moment em crida l'atenció perquè té un aire que pot donar per una quotidianitat l'argument i per romanç tot i que aquest no sigui el gènere que marca així que qui sap, simplement curiositat. 
 
3. Hisone to Maso-tan. He volgut posar top tres per algun motiu que encara no entenc i en fi aquest anime no tinc ni idea de que va però em crida molt l'atenció l'estil dels personatges, no em pregunteu perquè. En fi, tinc curiositat per veure que n'opina la gent per això el poso aquí. Però en fi aquest anime té participació de Mari Okada (Anohana, Nagi no Asukara) al guió així que m'estranya que això no sigui un drama.

Però de nou les possibilitats que vegi qualsevol d'aquests animes són molt baixes i el més probable és que aquesta llista acabi canviant a mesura que vegi reaccions de la gent a la temporada en general.
En fi, per fi he acabat l'entrada YEEEI!!! De debò que em pensava que anava a morir... (exageració mode on).

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 28 de marzo de 2018

Lamento - Beyond the void, Nitro+Chiral (novel·la visual)

Lamento – Beyond the void, Nitro+Chiral. (Duració: 30-50 hores, llarga). Any de publicació: 2006. Llegida en la versió traduïda a l'anglès per fans.

Això crec que es farà força llarg i dur així que anem amb calma. Llegir aquesta novel·la visual ha estat, a moments entretinguda, no us ho negaré, però sobretot un cop molt bèstia a l'hora d'adonar-me que ja no puc llegir ignorant certes coses que em molesten moltíssim i que m'encantaria posar en algun lloc del blog força visible que la meva opinió canvia amb una rapidesa molt bèstia i que per aquest motiu qualsevol opinió que hagi escrit sobre alguna cosa no té perquè ser la meva opinió del producte en l'actualitat. Amb tot això vull dir que Lamento m'ha semblat una obra pèssima molts sentits però sobretot m'ha recordat que totes les novel·les visuals amb elements homosexuals masculins ressenyades al blog tenien problemes molt semblants (o pitjors) i en el seu moment no em va molestar i fins i tot recordo que DRAMAtical Murder, de la mateixa empresa, em va agradar força (ara només de recordar certes coses em fa riure que em pogués agradar...). Però el pitjor de tot és que fa no tant també vaig tenir una opinió positiva de No, thank you!! i ara mateix crec que tindria problemes amb el consentiment. En fi, si això té pinta que anirà per llarg no estic col·laborant així que serà millor que em centri d'una vegada en l'obra de la que us vinc a parlar. Vaig començar a llegir Lamento perquè em venia de gust llegir alguna novel·la visual diferent al que havia estat llegint, feia molt de temps des que llegia una amb protagonistes gays i sempre havia volgut llegir les altres obres de l'estudi Nitro+Chiral. El cert és que la que volia llegir i segueixo tenint intenció de llegir si algun dia publiquen la traducció és Sweet Pool (tot i que ara li tinc menys ganes, tot cal dir-ho) així que he anat allargant la lectura d'aquestes obres esperant aquesta traducció de la que més em cridava l'atenció de l'estudi però finalment em vaig decidir que era bona idea llegir Lamento, tenia bones crítiques (entre la poca gent que la coneix, òbviament) i no tenia mala pinta... El cert és que m'he trobat amb quelcom força dolent, però vaja, potser si l'hagués llegit fa un temps no l'hagués considerat plena de coses tan ridícules així que tampoc vull dir radicalment que no la llegiu, simplement jo l'he trobat molt dolenta.

Començant pel principi vull parlar-vos del món de la novel·la visual. El món pretén tenir la seva importància i se'ns presenta com un món ple de llegendes sobre criatures estranyes, habitat pels anomenat Ribika que són gats humanoides i amb uns poder força estranys. Probablement una de les coses més innecessàries del joc, que més m'ha frustrat i que simplement em sembla que no calia és la qüestió de que, si no recordo malament, molt al principi del joc ens informen que el món ha desaparegut gairebé completament les dones d'aquest món (gates humanoides s'entén), se suposa que l'explicació és una malaltia que està acabant amb la població de gats humanoides de forma alarmant i que, sense cap motiu aparent, afecta més a les femelles que als mascles. I jo em pregunto, feia falta prescindir de les dones d'aquesta manera? Hi havia una justificació per eliminar la meitat de la població d'aquest món? Perquè entenc que l'únic possible motiu que hi ha en aquest joc és la qüestió de l'homosexualitat que volen imposar al protagonista pel tipus de joc què és, però no crec que això justifiqui que et puguis desentendre completament d'un tema que, si vols tocar, crec que hauria de ser central ni que fos per la funció reproductiva (de nou, això és molt problemàtic) però em sembla quelcom força qüestionable posar això en una història i ignorar-ho gairebé completament. Perquè sí, es tracta tenim diverses frases, poc interessades en el tema, la veritat, per part del protagonista explicant una mica el context del món i com estan preocupats per la supervivència de l'especie. I a més tenim dos personatges femenins amb certa rellevància en el joc. Un dels dos que en teoria hauria de ser considerada positiva en el joc ja que té una relació mitjanament positiva amb un dels personatges porta una roba sense cap mena de sentit ni funcionalitat. El pitjor de tot és que el joc diu que fa fred i aquesta noia, que és una guerrera experta, porta un mallot amb el que encara no sé si són mitges fines i unes botes de tacó. De nou, si ens fixem en els detalls de la vestimenta dels personatges val a dir que en general no tenen cap sentit com és el cas de l'abundància de cinturons del Rai o certa trena que apareix al final del joc en un personatge on li fa tres voltes al coll i després encara li cau força llarga (vaig riure i se suposava que m'havia de prendre seriosament el disseny del personatge), però que l'únic personatge femení tingui un disseny que, o personalment crec que fins i tot es podria dir que la sexualitza o almenys no té cap tipus d'utilitat, no ajuda gaire. L'altre personatge femení que trobem és una prostituta ja que sembla que a part de l'altra noia, ser dona en aquest món implica o que t'utilitzin com a ventre perquè perpetuïs l'espècie o que et dediquis a la prostitució. El cert és que almenys el joc té la decència de presentar-te la història personal d'aquesta noia però no li dedica temps i gairebé no li dedica compassió a un tema força seriós com és la seva idea de llibertat, que de nou, és depriment que ens trobem amb tan poc interès per part del joc en aquest tema i que no s'explori quin tipus de món viu aquesta gent perquè una dona només se la valori en tant que tros de carn i per la seva funció reproductiva (guau, no sé de que em sona...). En qualsevol cas és un tema que tot i que no sigui important per la seva poca aparició i la poca atenció que li dediquen m'ofèn, sobretot per totes les implicacions que té. Dic això perquè estic molt farta que el yaoi, entreteniment per dones, sigui sense dones i quan aparegui una normalment sigui posada com enemiga de la parella, les fans es cabregin moltes vegades amb ella sense motius o simplement siguin les eternes absents (sempre recordaré al respecte d'això una antologia que anava precisament d'això, de les dones al yaoi, lamentablement els resultats de les històries no eren tan interessants com la premissa, però em segueix semblant una premissa interessant). Que l'opció d'aquest joc per justificar una mena d'homosexualitat “obligatòria” sigui eliminar la població femenina diu molt a favor de totes les teories que parlen del yaoi en els termes més negatius possibles com un escapisme de dones que senten que la seva condició de dones com quelcom que no volen recordar a les ficcions escapistes que consumeixen. Jo no estic del tot d'acord ni amb això ni amb l'altre extrem de l'argument (que serveix de reivindicació de la dona mitjançant relacions que poden ser equilibrades, sabem que el yaoi no fa això la majoria de casos) però que aquest joc opti per aquest enfocament em sembla, si més no, preocupant.
Passant a altres temes del món m'agradaria parlar-vos de la visió de l'homosexualitat en aquest món i la incoherència que he trobat al llarg de les rutes. En algun moment recordo haver llegit pensar al Konoe, el protagonista, que l'homosexualitat no era tan estranya precisament per la falta de dones (i de fet tenint en consideració que tota mini societat d'homes sense dones sempre es considera que tendeix a l'homosexualitat com a recurs per alliberar-se de l'impuls sexual seria l'enfocament més habitual). Tanmateix, si no recordo malament, a la ruta del Bardo i del Rai (de fet em sona que a la de l'Asato no feia el comentari per la qual cosa em va xocar molt el contrast a la ruta, de nou, no sé si és un error dels meus records ja que vaig jugar primer a aquesta ruta) ens trobem amb un Konoe que dubta de que sigui normal que estigui cobrint les seves necessitats sexuals amb un gat del seu mateix gènere i fins i tot crec que explicitava que no era del tot normal a la societat. I sí, o els meus records es confonen (que bé podria ser, no us dic que no) o això de crear una societat que tingués un sistema cultural no era el que més importava al joc. En relació amb això està la suposada absència de relacions sentimentals, de sentiments afectius o d'alguna cosa així que el joc menciona diverses vegades i que mai s'entreté en explicar que vol dir. S'entén que els tres personatges i el protagonista tinguin dificultats per entendre el que és l'amor o el sentir-se atret per algú per les condicions de vida que han tingut però més enllà d'aquests individus no s'entén gaire perquè implica tota la població i què vol dir exactament amb això.
Encara amb la construcció del món (he dit que es faria llarg...) tenim un dels poders més ridículs de l'existència que pensava que no tornaria a veure mai i que lamentablement he tornat a veure en aquesta novel·la visual. El poder de les cançons. Jo no sé si coneixeu un anime que es diu Mermaid Melody Pichi Pichi peach (pel bé de la vostra salut mental millor que no el conegueu) que és bàsicament un grup de “magical girls” o més aviat sirenes que allunyen cada capítol amb les seves cançons als enemics que bé sigui per la seva mala veu que els hi produeix mal de cap (sempre m'agradaven més les cançons dels dolents, que per cert també atacaven amb cançons) o per algun tipus de fenomen sense explicació no suportaven escoltar-les cantar. En aquest sentit, Lamento té batalles amb poders on un lluitador anomenat Tonga fa la seva feina mentre el Sanga “canta” per tal de donar-li poder. I entenc que potser si no coneixeu l'anime no us soni tan ridícul com a mi, però a mi això de cantar com a forma de lluita em segueix semblant un dels conceptes més ridículs que he llegit/vist. A tot això cal afegir que em va resultar una sorpresa molt poc agradable que el joc tingui una quantitat de batalles força considerable. De fet, el joc en alguns moments, i en tot el que és comú a les tres rutes, gairebé és només batalles contra enemics aleatoris que, personalment, no em van produir cap tipus d'interès. Però vaja, en això crec que el meu comentari no té gaire interès (com en tot suposo...) ja que les escenes d'acció normalment m'avorreixen així que entenc que si us agraden potser els hi trobeu més interès que jo, però com la novel·la visual està tan mal plantejada i té una estructura tan mal pensada, el cert és que dubto que en gaudiu gaire.

Així que sí, parlem del pitjor de la novel·la visual i el que ha fet que verdaderament m'hagi semblat molt dolenta, l'estructura. Reconec que sense aquest detall la història em seguiria semblant pèssima, problemàtica i en general molt poc recomanable però m'hagués entretingut molt més i hagués estat més interessada en el que succeïa a les rutes, així que si considero que és d'entre de les pitjors coses que té la novel·la visual. Amb això de l'estructura potser no acabeu d'entendre a que em refereixo i el meu problema no és el sistema de rutes ja que amb una quantitat considerable de novel·les visuals ja llegides no trobo que sigui especialment molest, el meu problema és un que m'estic trobant a massa novel·les visuals últimament i és el de la repetició. No té cap mena de sentit que arribi al final de qualsevol ruta que no sigui la primera i que hagi de passar el text ràpid perquè ja l'he llegit a la primera, no té sentit que hi hagi frases que hagi de llegir exactament iguals a cada ruta però canviada la veu del doblador del personatge o el nom a qui es refereix, segueix sense tenir cap sentit que cada ruta tingui la mateixa estructura, passi pels mateixos punts argumentals i que acabi amb la mateixa revelació final i lluita. Què vull dir amb això? Que jo vaig començant la ruta de l'Asato, em va semblar força dolenta però això anirem després, i després vaig començar a llegir la ruta del Rai i no m'esperava que hauria d'estar constantment passant text que ja havia llegit (per sort la novel·la visual ho permet fer de forma ràpida i detecta sense problemes totes les escenes curtes que ja has llegit) ja que hi havia moltes escenes repetides. Però no és només això, que ja ho trobo summament problemàtic ja que treu de tota la immersió que puguis tenir en una història que al final de la ruta, on se suposa que estàs en el clímax on es resolen tots els conflictes, puguis passar bona part del text perquè la lluita final sigui la mateixa i et revelin les mateixes coses, el problema està en que les escenes que no pots passar ràpid i que són diferents a cada ruta i que són en les quals, en teoria, coneixes la història personal del Ribika (gat humanoide, el nom que li dona el joc) i crees un vincle amb ell, són en moltes ocasions exactament iguals (el que deia, hi ha línies de diàleg que estic segura que he sentit dir exactament igual als tres personatges en les seves respectives rutes) i en les altres passen pels mateixos esdeveniments. Em refereixo en això últim que en tots tres casos tenim una escena sexual relacionada amb que estan en època de zel (tòpic d'històries d'animals humanoides al qual s'afegeix el tòpic específic dels gats humanoides que és l'herba gatera i els efectes excitants de la planta en els gats que el joc també conté), la visita al poble del protagonista, la visita a la biblioteca, la visita a un personatge per part del protagonista per buscar informació, certa qüestió relacionada amb la maledicció del protagonista i els seus efectes en els altres. Tota la història és comuna a totes les rutes en el mateix ordre per la qual cosa l'únic que pots intentar fixar-te i en que es diferencien les rutes, com ja he dit, és la relació romàntica que estableixes amb els personatges, tanmateix, aquesta també està molt basada en la coneixença del trauma dels tres personatges que, curiosament, es basa en el mateix i a més l'acompanya d'un dimoni. Això últim potser no ho enteneu si no heu llegit l'obra, potser ho considereu spoiler, però no crec que ho sigui gaire i simplement no és que em sembli una mala idea que hi hagi vincles entre rutes, això mateix és suficientment diferent perquè em pogués interessar pels personatges i les seves diferències, però en canvi, la història personal de cadascun, tot i que es viu diferent perquè si que tenen personalitats diferents, el cert és que es basa en el mateix i en el que jo anomeno “la bèstia que porten dins”, de forma còmica. I sí, això ho podeu considerar spoiler, però, de nou, no crec que et destrossi la història i si ho fa, ho sento, no et torno els diners... En fi, que la repetició real i la sensació de repetició que desprèn al llarg de les tres rutes es fa molt pesada i que en general em sembla que tot s'hagués arreglat força fàcil repartint la informació del final entre rutes, plantejant la batalla final diferent entre les rutes i potser les revelacions sobre la identitat del Konoe deixar-les només en una ruta que fos l'última que hagués de jugar el jugador, o jo que sé simplement pensant una mica, que sembla que la novel·la visual no en tingui gaires ganes, la veritat. Però vaja és que la història general, compartida per totes les rutes que explica tampoc és que sigui res que valgui la pena gaire, la veritat.
Amb això últim em refereixo a totes les revelacions d'identitats i del passat de cert personatge que se'ns revela al final i tota la història en sí en la que es veu involucrat el protagonista. Amb això primer he de dir que em va recordar molt a DRAMAtical Murder (obra posterior del mateix estudi i escriptora) que tot i que en el seu moment em va semblar original ara vist en la distància també em sembla una anada de l'olla difícil de creure. Dic això de les semblances per la qüestió de la identitat del Konoe que, de nou, no vull fer spoilers (així teniu el dubtós plaer de conèixer aquesta identitat tan interessant, amb ironia, si us plau) però diguem-ne que el joc es pren poques molèsties per fer-te creure o fer-te almenys més plausible tota la idea rocambolesca que apareix massa de sobte. D'altra banda, això cal afegir-li que el malvat del joc és ridícul, té frases ridícules de malvat de poca categoria a les quals el Konoe respon coses encara més ridícules i típiques com la importància dels llaços afectius, de la vida i blablabla. De debò, recordo que el primer cop que vaig arribar a l'escena final vaig riure moltíssim llegint la quantitat de burrades que deien, i les següents les vaig passar ràpid perquè era text ja llegit. I per acabar d'arrodonir un personatge tan perfecte, tenim un passat tràgic que, com tots els passats tràgics, té molt poc de justificació per tot el que farà després. En qualsevol cas, tot el que envolta al dolent em sembla ridícul, però en el que acaba reduint-se la història em sembla que tampoc val gaire la pena. En qualsevol cas com ja he dit abans la ressenya anava per llarg així que deixeu-me parlar de les rutes individualment tot i que ja us he parlat de com comparteixen més coses de les que m'agradaria.
Amb aquesta cara de no haver trencat mai un plat 



suposo que em va semblar simpàtic en un principi.
-Asato. Vaig començar la primera ruta del joc amb força ganes. És cert que la ruta comú ja m'havia desesperat força amb les batalles, les maneres que tenien de combatre i el poc que coneixem del món i com de malament se'ns expliquen algunes coses, però el cert és que l'Asato com a personatge em queia bé, els seus problemes de comunicar-se, les seves maneres en part infantils i com sembla preocupar-se pel Konoe des del principi van ser que em semblés que seria el personatge que millor em cauria, lamentablement tot i que el personatge segueix semblant-me agradable (de nou, no és cap model de construcció de personatge i més aviat em sembla força fluix) el cert és que la seva ruta em va semblar força dolenta. Sabeu de la meva predilecció per les trames sentimentals i normalment és el que més gaudeixo d'una obra, sobretot si és com aquesta i la part fantàstica/acció me la puc prendre tan poc seriosament, espero que la relació entre els dos, que a més se suposa que l'obra vol fer el suficientment bé per tal de que sentis empatia amb el drama al que es veuen abocats, ha de semblar-me interessant i m'ha de fer creure la manera en la que es desenvolupa la relació. I el cert és que tot i que en un principi estava molt interessada en veure'ls enamorat i com desenvolupaven els seus sentiments, la novel·la visual està molt més preocupada per a) la trama ridícula central que per sort o per desgràcia la vaig passar ràpida en les altres rutes ja que es repetia i b) el problema de l'Asato, un trauma que pel meu gust (com la resta de traumes dels altres dos) el Konoe el coneix massa tard, fent que el descobriment del problema i els dubtes sobre el seu comportament s'estenguin durant massa part de la trama i la seva relació no es desenvolupi tan bé com podria. Em sembla una llàstima perquè aquest tipus de personatge amable, bona persona em sol atraure i m'agrada quan estan ben desenvolupats, en aquest sentit potser és problemàtic que el protagonista el vegi com un nen i en certa manera no el consideri un igual a ell en aquest sentit, però precisament crec que això podria haver-se explotat més i deixar-se estar del problema del noi. O almenys enfocar el problema també en les inseguretats entre els dos, i ho intenten, però no em sembla que aconsegueixin fer gaire cosa.
Els cinturons, de veritat, algú m'ho explica?

-Rai. És el personatge que menys m'atreia del joc i sorprenentment és la ruta que més he gaudit. Probablement perquè en ser la segona ruta que llegia no m'havia de tragar tota l'estúpida història central i perquè ja no n'esperava res de bo la veritat, i el cert és que segueixo pensant que és molt problemàtica tant pel tipus de relació que tenen els dos (que et depreciïn contínuament i que acabis enamorat no pot ser bo, i que tot i que se suposi que és la seva manera de fer, que fins i tot quan està enamorat l'insulti “afectuosament” no em sembla gaire bona idea de relació) i a més el problema del Rai, que com us he dit abans comparteix la mateixa essència amb els altres dos però em sembla que aquest és el més exagerat ja que podríem dir que no té cura, el cert és que em sembla que tendeix una mica a pensar-se que es superarà amb el poder de l'amor, quan siguem sincers, si coneixes algú amb un problema semblant el més normal és allunyar-te ràpidament o portar-lo al psicòleg i ajudar-lo així. Suposo que al món de fantasia alternatiu no hi ha teràpies... Però vaja, almenys arriben a un acord curiós i sempre està la idea de voler-se allunyar del protagonista, també en altres casos que fan que almenys et creguis que no volen fer mal expressament. En fi, la qüestió és que a mi tots aquests problemes dels tres personatges que en part te'ls volen “cobrir” amb una explicació mig fantàstica en alguns casos o pseudo-psicològica (ja que sincerament trobem molt poc aprofundiment en aquest aspecte) no puc evitar veure'ls com metàfores de caràcters o justificacions per caràcters molt poc sans per mantenir una relació amb ells i simplement fan que tot plegat no hi hagi per on agafar-ho i em donin ganes d'oblidar-me completament de la novel·la visual, però segueixo pensant que potser és millor quedar-me amb les explicacions de la novel·la visual i així no odiar-ho profundament tot. Tanmateix, com us deia, el cert és que l'única ruta que mitjanament em va entretenir (que no considero que per això sigui bona, té el mèrit que em va fer passar una estona agradable, res més) així que us hauria de parlar precisament d'això, de com es desenvolupa la relació entre els dos, com els dos són incapaços d'acceptar que han creat un llaç afectiu l'un amb l'altre i que l'excusa de la relació sanga-tonga a vegades es fa repetitiva. De nou, no em sembla que sigui una relació gaire recomanable, i després tenim el tema del sexe amb el que tinc certs problemes, però em va semblar entretinguda de llegir i em va semblar molt entretingut veure si ja acceptaven d'una vegada que s'atreien mútuament. Suposo que té força a veure que tinc debilitat pels romanços basats en personatges que tarden molt en declarar que s'han enamorat. Però poc més.

-Bardo. Segueixo sense saber si aquesta ruta no em va agradar gaire perquè estava farta de la novel·la visual o perquè de nou, crec que els sentiments que puguin haver entre els dos queden supeditats al problema del Bardo, que si els dos anteriors em semblaven ridículs, aquest ja em sembla per tirar-me per la finestra. Vull dir, se'm fa molt difícil d'entendre com algú pot tenir enveja de certa qüestió, la decisió que pren és poc encertada, sens dubte, però és que simplement des del moment en que per fi ens expliquen del tot el seu problema va deixar gairebé d'interessar-me el personatge. De nou, no li tenia mania d'entrada, primer sembla que serà el típic que sempre està content i bromejant, i jo hagués agraït que es quedés en això, però no, tenia que venir el problema. En qualsevol cas em vaig creure molt poc la relació amb el Konoe i crec que en les escenes sexuals van ser de les que vaig tenir més problemes amb el consentiment. El problema amb tot això es redueix al de sempre en moltes obres amb contingut pornogràfic japoneses, que se suposa que tot i que el personatge passiu (un dels altres problemes de la novel·la visual, el protagonista es passiu i prou, no hi ha cap conversació sobre la posició que han de prendre i simplement succeeix) pugui dir que no i que pari a l'altre hem d'entendre que ho està gaudint i desitjant-ho. A més, tot i que la narrativa vol fer-nos creure que és així, sempre tenim el problema de que no pot acceptar que estigui gaudint sexualment. I com sempre sol passar en aquestes obres poques vegades inicia alguna acció, tot i que de tant en tant ho pot fer, el passiu normalment es deixa fer per l'altre membre de la parella que se suposa que té experiència prèvia o dots innats. I sincerament no ajuda que el Konoe sigui un tsundere i que ens trobem amb els típics moments amb frases per part de l'actiu que diu que ja no pararà quan estan enmig de l'acte, o que simplement el Konoe digui que no que no li agrada que pari, l'altre digui que no és veritat i que el Konoe li faci molta vergonya acceptar que és així. Sincerament, prefereixo representacions de sexe on els dos membres de la parella es sentin amb ganes de fer-ho, que comparteixin les possibles inseguretats que puguin tenir abans de fer-ho o qualsevol cosa abans d'aquest típic no és sí tan problemàtic. Parlant de tot això hi ha la qüestió dels finals dolents amb sexe inclòs (hi ha alguns on no hi ha sexe) que sincerament que em fan pensar en com de problemàtic és en el fons que estiguin pel pur fanservice i que se'ns mostrin violacions per part dels dimonis al Konoe, o fins i tot un final amb tentacles de per mig (mai és mal moment per posar tentacles de per mig si pots, suposo...). S'entén que està com a final dolent, però que tingui una escena llarga (no com els finals no sexuals) que l'escena tingui imatge recopilatòria i que fins i tot la puguis tornar a llegir en el menú d'escenes sexuals no deixa de tenir un component que es podria analitzar i arribar a conclusions com que ens agrada el morbo. A tot això l'escena obligatòria de sexe per la temporada de zel no deixa de semblar-me que el món seria un món millor si no haguessin de recórrer això per fer escenes sexuals on els dos membres de la parella tinguin ganes de follar i no tinguin gaires complexes al respecte.

En fi, passant ja aspectes fora de la historia vull parlar-vos una mica de la presentació. Ja us he parlat abans de com la roba de certs personatges o el cabell em semblen coses sense cap mena de sentit, així que no tornarem això i parlarem del dinamisme de les imatges i com em sembla quelcom força positiu a la novel·la visual. No és quelcom que no hagués vist abans, si no recordo malament SWANG SONG tenia un format semblant, però la qüestió és que la pantalla de la novel·la visual no té la típica distribució del text a sota amb capsa i les imatges a dalt sinó que varia constantment. Hi ha moltes escenes on el text està al mig i els personatges que parlen apareixen als costats, a vegades apareix la cara d'un personatge en un quadrat petit al centre, i la qüestió és que es van movent força el lloc on apareixen text i imatge, a vegades diria que les imatges gairebé tenen forma de vinyeta la manera en la que apareixen per com van sempre enquadrades sense ocupar tota la pantalla, però el cert és que sense ser res trencador almenys s'agraeix l'esforç de voler donar dinamisme.
L'Ost en general m'ha agradat força, la qual cosa està bé tenint en consideració la importància de les cançons, que cal dir que en moltes ocasions estan representades per melodies, però en algun moment hi ha un tatareig de la Itou Kanako, que també canta algunes de les cançons del joc, que acompanya força bé. Només hi havia un tema que em desconcertava molt perquè em sonava molt semblant al d'una novel·la visual que he jugat (Norn9, per si us interessa), quan probablement tampoc sigui tan semblant. En qualsevol cas us deixo l'opening que interpreta la cantant que us deia que a mi m'agrada força (de fet vaig començar fa molt de temps escoltant-la i no acabant-me d'agradar la seva veu però amb el pas del temps m'agrada força i ha interpretat bastants temes de novel·les visuals i animes així que us pot sonar alguna cosa) i un ending en el que ella també participa.




Resumint, el cert és que no m'ha agradat gaire la novel·la visual i crec que té masses coses imperdonables. Principalment, l'estructura que fa que les tres rutes comparteixin massa coses no col·labora a que t'interessis per les històries personals dels personatges, que, d'altra banda, també tenen certa similitud. A més que el món no tingui gaire nivell de construcció i que la història principal tingui revelacions que em resulten poc interessants i rebuscades no col·labora a la sensació de que l'obra no val gaire la pena. A més, d'afegir-li problemes típics de les obres amb contingut yaoi... Tanmateix, si us crida l'atenció potser us agradi més que a mi, he llegit diverses crítiques força positives i si us va agradar DRAMAtical Murder (l'única obra que he jugat de l'estudi a part d'aquesta) potser us agradi. Ja us dic en el seu moment em va agradar aquesta obra que us dic, però estic tan segura que si la llegís ara no m'agradaria gaire que vaja, crec que si que comparteixen alguna cosa. I vaja, si us agraden les novel·les visuals amb tocs BL no hi ha gaire diversitat així que suposo que li podeu donar un cop d'ull.

Fins aquí el meu avorriment.