jueves, 20 de julio de 2017

Azul casi transparente, Ryu Murakami (llibre)

Azul casi transparente, Ryu Murakami (143 pàgines). Any de publicació 1976.

Us aviso que poc us puc dir d'aquesta novel·la i que el més probable és que la ressenya acabi sent un desastre i curta, com la novel·la, en això segon, no malpenseu. La novel·la en sí va estar bé però crec que em va deixar massa indiferent, la vaig llegir en un dia perquè és molt curta i sé que no va estar malament però ràpidament l'he oblidat i no em va arribar a dir gaire. Tanmateix si us atrauen més que a mi les novel·les sòrdides on la droga és la protagonista i els excessos sexuals tenen el seu paper, no està malament. No vull dir amb això que no m'agradin aquest tipus d'història les gaudeixo si estan bé però no és quelcom pel que tingui una predilecció especial, sobretot pel que fa a les drogues.

Si d'alguna cosa em recordo a l'hora de pensar en aquesta novel·la, tot i que lamentablement no sigui de forma tan clara com m'agradaria, és de la narració. No sabria com descriure-la ja que la meva memòria em falla més del que voldria però la veu narrativa em va semblar molt diferent a l'habitual. Vull dir, a part de plasmar les experiències de descontrol també en l'estil, la qual cosa em sembla del més encertat que fa la novel·la i el que la fa més especial, el narrador sempre està trobant o veient la situació, normalment força sòrdida, des d'una perspectiva que intenta trobar alguna cosa especial al que succeeix. La gent s'ha cansat de dir com és un narrador completament passiu que no actua i que en general tothom en aquesta novel·la no fa res i resta impassible i només amb ganes de xutar-se qualsevol cosa, però precisament crec que la posició d'observador del protagonista ens ofereix un relat, que si bé personalment no em va impactar gaire precisament perquè les narratives d'excessos d'aquest tipus sempre em sembla que acaben sent el mateix, en el seu estil va permetre diferenciar-se de forma que, almenys, van fer que entengués que podia tenir de bo aquesta novel·la i que em fes pensar que no m'importaria llegir alguna altra cosa de l'autor si tingués l'oportunitat i potser amb una obra més llarga el gaudeixi més. I ja que estem divagant i la novel·la tampoc va causar gaire impressió deixeu-me fer un excurs ridícul i dir-vos que personalment gaudeixo molt més d'obres llargues i totxos en general que d'obres tan curtes. No sempre, i les novel·les de Virginia Woolf són un exemple de tot el contrari, però per norma general acostumo a gaudir més d'obres llargues on em perdo entre els personatges que quelcom com això que de tan curt que se m'ha fet quan començava a entrar i a agradar-me l'estil ja havia de sortir del llibre. Sé que és una xorrada però tots tenim les nostres estúpides preferències i crec que és just admetre-les quan es ressenya qualsevol cosa, almenys dóna pistes de perquè un lector ha pensat certa cosa o altra. Però vaja tot depèn de si com a lectors volem exposar-nos i fins a quin punt, però cada cop penso més en aquestes entrades al meu blog com un lloc on dic xorrades a partir d'un llibre així que bé, com no tinc ni el temps ni les habilitats per fer anàlisi profunds deixeu-me amb les meves paranoies. En fi, no acabo de posar el nom del meu blog, ni que això fos la típica idea de posar la frase del títol enmig de la novel·la...
Però parlant de tot una mica i centrant-me en això últim crec que quan vaig llegir la novel·la em va semblar força transcendental tant el títol com la manera en que això es relacionava amb l'experiència de la droga i la manera de perdre's en el sense-sentit gràcies aquesta. De debò, recordo que com la novel·la té en certa manera la gràcia de fer-te sentir molt proper a l'estat del protagonista, així que llegint-la vaig tenir una mena de revelació sobre el que volia dir el títol que he oblidat completament, suposo que és el que té deixar de llegir-lo i que et baixi la droga del cos... No, és conya, de moment que jo sàpiga, no m'he drogat mai així que llegint el llibre tampoc ho vaig fer, simplement parlo de sensacions que em va fer sentir la novel·la, que vist així ja va aconseguir alguna cosa.

D'altra banda recordo que les marques d'època com la música occidental, el contacte amb occident i en general l'ambient de novel·la de joves perduts fan que aquesta novel·la em recordi molt a altres coses que no he llegit. Vull dir, sempre tenim idees preconcebudes de coses i narratives d'aquest tipus i sempre ens hem tragat alguna (sigui en aquest format o altre) així que llegint la novel·la no podia treure'm la sensació, i reconec que probablement va col·laborar a la meva sensació general amb l'obra, de que ja havia llegit o vist alguna cosa molt semblant o almenys què era tal com m'imaginava una novel·la de drogues i descontrol. I és una llàstima perquè, com em sol passar en aquests casos, no tinc ni idea de si el referent és real i hi ha alguna obra a la que, efectivament, em recordava o és simplement una falsa sensació que em perseguia. Tanmateix, i tot i que pugui sonar contradictori també vaig trobar que aquestes marques d'època i generació, com la música, feien que l'obra aconseguís plasmar mínimament certa singularitat d'un moment i un tipus de gent de forma prou encertada.

En qualsevol cas, estic escrivint més xorrades del normal i em sap greu no poder dir-vos gran cosa però és el que té tenir la memòria de vacances. És una novel·la molt curta així que no perdeu res en donar-li una oportunitat si us crida mínimament l'atenció el que podeu trobar a qualsevol sinopsi o simplement us ha interessat per alguna de les coses que he dit aquí. Sens dubte m'ha deixat força indiferent però si que he trobat que almenys estilísticament presentava moments força interessants i la veu narradora era si més no curiosa així que no ha estat malament del tot.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario