sábado, 8 de julio de 2017

Pioneros, Willa Cather (llibre)

Pioneros. Willa Cather. 272 pàgines. Any de publicació 1913.

Vaig llegir aquesta novel·la perquè l'estaven llegint al Club Pickwick però el cert és que no em sonava de res l'escriptora ni la novel·la, i el que encara és pitjor tenia de tema el camp i tenia pinta de tractar-lo de forma bastant idíl·lica ja que semblava tota una reivindicació de la terra i la pagesia. I com em canso de dir la natura idealitzada és un dels tòpics que més detesto de la literatura sempre que em trobo alguna cosa així no puc evitar pensar tant en Horaci que ja es burlava dels anhels de camp de la gent de ciutat com en un gag dels Luthier que va en el mateix sentit. Però en fi, tenia ganes de fer alguna lectura del club ja que és divertit veure que comenta la gent, tot i que a mi aquestes coses no m'acabin de fer el pes fer de voyeur en aquests casos si que m'entreté força. En fi, xorrades a parts no anava amb grans expectatives però tenint unes 300 pàgines més o menys tenia pinta de ser bastant assequible així que almenys no tenia pinta de cansar-me força llegint-la. I més o menys les meves expectatives es van complir, almenys de forma general. Suposo que tot i que la terra va tenir la força que esperava però almenys no va fer-se'm tan pesat com esperava en aquest aspecte, el meu problema va ser amb els problemes de ritme tan bèsties que el llibre i que en general va ser una queixa generalitzada de la gent que l'havia llegit.
Així que traiem-nos-ho de sobre el ritme és horrible perquè ens trobem amb un salt temporal que es fa sense gaire gràcia, però en general a la mínima que la novel·la t'ha aconseguit posar en el que està passant et treu immediatament ja que no té temps per explicar-te tot el que vol. I el cert és que és una llàstima perquè el llibre té bones idees, la història de l'Alexandra i com s'adapta i lluita per sortir endavant era interessant també les seves frustracions i el seu distanciament amb la família, de fet el poc que veiem d'ella (o almenys aquesta ha estat la meva sensació tot i que la tinguem de protagonista i el llibre es centri en ella, que necessitàvem saber-ne més) és força interessant i per això fa tanta ràbia que el llibre no acabi de donar-nos tot el que promet, insinua moltes coses sobre la seva quotidianitat però sembla que mai té temps per fer-nos un retrat pausat sobre com la viu. I després està la qüestió del final que ja em sembla que va acabar de rematar l'experiència de lectura fent que el que havia estat mediocre acabés semblant-me un mal llibre. Òbviament sota la meva perspectiva, entenc que el seu reconeixement té com a clàssic i que si us interessa el moment històric (o almenys les circumstàncies de la gent anant-se a conquistar terres desconegudes amb l'intent de començar una vida i intentar viure de cultivar la terra a Estats Units) pot resultar-vos almenys curiós de llegir, però és que la trama secundària que esclata al final de la novel·la, amb un final que per mi trenca completament el to de la novel·la que era més aviat moderat i no tendia gens a la passió ni a aquest tipus d'accions irracionals, que per mi desentonava completament. I com deia abans per culpa d'això vaig acabar la novel·la amb un regust força amarg i amb molt poques ganes (si no gens) de tornar a llegir a l'autora. Sobretot perquè sent una trilogia en un principi no descartava seguir llegint les següents (encara que crec que la relació és purament temàtica i que no hi ha ni relació entre personatges, tanmateix no estic gaire segura) però amb el final es passen molt les ganes i hauria de llegir opinions molt positives per tal de tornar a llegir a l'autora...

En fi, però deixant la part més negativa crec que és interessant que tornem a l'Alexandra un dels pilars del llibre sinó el pilar sencer que fa que no pugui odiar-lo del tot per com em cau mitjanament bé. Si alguna cosa defineix aquesta dona és la força de voluntat per fer-se pas davant d'una societat que no li posa les coses gens fàcil i per com tothom sembla admirar-la o envejar-la per aquesta força que la fa poder amb tot. Tanmateix, també els seus moments de feblesa, quan està sola i mig adormida i té una fantasia recorrent de com algú l'agafa en braços forts i la per fi sembla que no ha de portar tot ella sola. Però això només es permet pensar-ho quan està mig adormida i els pocs dies que es permet adormir-se una mica més de l'habitual. Amb tot això crec que és fàcil fer-se una idea de qui és i com deia el poc sabem és molt carismàtic però el llibre no té temps per detalls i tot i que ens queda la seva fortalesa, el cert és que m'hagués encantat veure amb més detalls com li havia tocat enfrontar-se contra les adversitats que li posava tant la societat com la terra. I en certa manera, fins i tot es podria considerar una novel·la amb tocs feministes per aquesta força de la protagonista que fa que no tingui cap por ni problema en enfrontar-se a qualsevol home per protegir el que és seu.
Però tornant al somni recurrent, he llegint un anàlisi en el que explicava com podia interpretar-se com a somni eròtic en certa manera per les pulsions reprimides de la dona, que veiem al llarg de la novel·la com sembla que ho ha sacrificat per tal de poder tirar endavant el cultiu de la terra. En aquest sentit també és interessant la relació amorosa que té, que en cap cas es deixa arrossegar per l'altre i suposo que la relació amb la terra. Estava llegint en l'anàlisi també com la Terra i la seva relació amb Alexandra és un dels grans conflictes de la novel·la i sens dubte, però no crec que valgui la pena que us expliqui gaire de tot això al cap i a la fi si voleu informar-vos és fàcil trobar anàlisi amb rigor de qualsevol tema de la novel·la i jo només venia aquí a explicar l'experiència lectora força amarga com he dit amb el final.
Tanmateix a part d'Alexandra tenim altres personatges. Em sona que hi havia un personatge excèntric que tothom el tenia per boig i que l'Alexandra era de les poques persones del poble que se l'escoltava que era un personatge peculiar tot i que potser em recordava massa al típic “boig-savi”, per dir-ho d'alguna manera. I després està Marie que com a amiga de l'Alexandra em resultava un contrapunt interessant com ella era la part més innocent, més dolça i més ingènua mentre l'Alexandra era la madura i la que tocava de peus a terra, en tots els sentits possibles, suposo. Tanmateix tot i que l'amistat entre les dues em resultava interessant crec que també, com tot en el llibre pel meu gust va massa ràpid, i amb la qüestió del final ja podeu imaginar que simplement em va deixar d'interessar en absolut la relació. Entenc que vol fer-se un contrast precisament entre els dos personatges i el resultat és gairebé una resposta però segueix semblant-me molt poc creïble i massa exagerat per acceptar-ho, sobretot perquè el llibre prepara molt malament per fer aquest canvi de to tan radical en quelcom així. Que, a veure, pensant-hi té sentit que no canviï el to del tot i que el succeeixi tingui un aire de tragèdia inevitable gairebé per anar en contra de la Terra (i aquí ja se m'està anant l'olla massa i no és gaire recomanable escriure quan una té son, la veritat, encara que últimament acabo sempre igual... en fi, deixem anècdotes estúpides), però segueix semblant-me de telenovel·la barata per dir-ho suau...

En fi, no em vull enrotllar molt més tot i que quedi curta la ressenya per com la meva memòria no dóna per més i el llibre tampoc ha estat sant de la meva devoció, però tot i que almenys se'm va fer prou amena la seva lectura (crec recordar, vaja...), el cert és que em sembla un llibre que tot i que té elements interessants per mi no acaba de desenvolupar res del que comença i acaba de la pitjor manera possible deixant molt mal sabor de boca així que vaja, no la recomano especialment.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario