martes, 18 de julio de 2017

The house in Fata Morgana, Novectacle (novel·la visual)

The house in Fata Morgana, Novectacle (2012) Llarga 30 – 50 hores segons vndb.org

Feia temps que no gaudia d'una novel·la visual. Així, simplement, gaudir-la i no trobar que tot em semblava estúpid i que em feia perdre l'esperança en trobar alguna cosa mitjanament decent i per fi, per fi amb The house in Fata Morgana he recuperat les meves ganes de seguir amb el gènere per descobrir que hi ha coses mitjanament interessants. Òbviament no està exempta d'errors i malauradament quan més hi penso més problemes trobo a aquesta obra des de qüestions ideològiques fins a històriques o purament estilístiques però em veig capaç de perdonar-la, o almenys de seguir mitjanament entusiasmada tot i que noti que moltes vegades m'he deixat emportar fàcilment per la manipulació de sentiments que utilitza constantment però és igual, val la pena, ofereix coses interessants i una història i uns personatges que, almenys a mi, m'han fet gaudir com no ho feia des de fa temps. A més d'un ambient i una atmosfera gens habituals en el gènere. Però anem per parts que no sé si acabaré enrotllant-me massa en aquesta entrada.
Vaig llegir aquesta novel·la visual per pura curiositat. El cert és que tot i que el dibuix és atractiu tenia un noséquè que em feia pensar que no m'agradaria i que seria una història de terror, i tot i que el terror no és quelcom que em desagradi no estic gaire avesada al gènere i sovint en nom del terror es fan històries massa simples i on només hi ha mort i sang que no és quelcom que m'atragui però en fi prejudicis a part vaig descarregar-me la demo de mangagamer entre d'altres demos i va ser per pura casualitat que llegís aquesta demo i quedés totalment enamorada de l'obra. Deixeu-me explicar-me una mica més. El cert és que estava farta de llegir obres mediocres a les novel·les visuals i aquesta demo, concretament només vaig llegir el primer capítol que contè la primera història, em va resultar quelcom completament diferent, res d'estereotips d'eroges o d'otomes i una història que tenia un regust a conte tipus Hoffmann (almenys aquest tipus de contes del Romanticisme que fan dubtar de la Raó i de qui és el boig el personatge que seguim o el món, per dir-ho d'alguna manera). Després de llegir això sabia que havia de llegir l'obra i vaig decidir deixar la demo i esperar aconseguir l'obra completa. Com dic ha estat una experiència en general molt satisfactòria però molt problemàtica.

Comencem amb els problemes i amb una qüestió més fàcil de que coincidim tots. La novel·la té greus problemes històrics. Juga a vegades a confondre al lector on passa cada una de les històries (o la que us escriu és imbècil i no es va assabentar d'on se suposaven que succeïen les històries) però segueix cometen errors tant d'ideològics (és a dir coses més difícils d'assegurar com personatges que pensen de maneres molt difícils de creure pel moment que viuen) com coses purament factuals. Amb això últim em refereixo a la qüestió de l'escriptura. No em pregunteu quin any passava la història però estic completament segura que era més o menys a principis del segle XVII (1603, ho acabo de mirar, perdoneu que m'enrotlli) i la narradora de la història la serventa que ens acompanya i que sempre ens narra la història amb distància (espero recordar-me de parlar d'això més endavant) té la gosadia de dir que era una època on es llegia encara llibres copiats a mà. Pels que no ho sapigueu la impremta, estem Europa i això queda clar en tot moment a la història pel tipus d'ambient en el que es mouen els personatges, es va inventar a mitjans del segle XV, vull dir, d'acord que em podreu dir que potser no havia arribat a expandir-se però precisament la impremta va ser un invent que es va expandir força ràpid, almenys per la part més occidental d'Europa que és la que jo conec així que, tot i que pogués conviure un llibre copiat, no té sentit que s'atreveixin a dir en sentit general una frase que recordo que més o menys deia quelcom així com “en aquella època es llegien encara llibres d'aquest tipus”. De debò, potser us semblarà una xorrada però aquest tipus de cosa a mi em treu totalment d'una història, sobretot quan és un tema com el de la història del format llibre que conec mínimament.
L'altre punt és més complex i crec que em permetrà enllaçar amb una de les altres crítiques que tinc amb la novel·la visual que més em molesta, la qüestió de gènere. Com sempre és un tema que em resulta complicat, cada cop més interessant i que sempre tinc els meus dubtes de ser tot el competent que voldria, però abans d'entrar en matèria vull parlar d'una qüestió més històrica que em molesta i, de nou, em va treure força de la història. En plena edat mitjana un personatge diu “homosexual” a un altre. Vull dir, no sé si és problema de la traducció que ha volgut suavitzar el terme o el terme és aquest en la versió original, però crec que és un error greu. No sé si sóc l'única que aquestes coses li xoquen tant i li fan plantejar-se certes qüestions o penseu que sóc una exagerada, però trobar el terme homosexual en un context medieval no té sentit. Una cerca ràpida a la viquipèdia data la paraula del segle XIX però és que va més enllà de l'anacronisme el concepte de la sexualitat és modern, ho explica força millor que jo Foucault a la seva La historia de la sexualidad però el cas és que no estic dient amb això que l'atracció pel propi sexe fos moderna, tots sabem de la Grècia clàssica, sinó que parlo de com la qüestió de plantejar-ho com a “sexualitat” com a inclinació més que com a preferència és del segle XVII en endavant com a molt d'hora segons Foucault. Però ignorant la pedanteria del dia, el cert és que el to de rebuig amb el que es diu la paraula fa que encara tingui menys sentit que s'utilitzi... Però vaja, millor deixem això que pot resultar anecdòtic i passem al tema complex, el gènere.
No m'agradaria entrar en spoilers però en aquesta novel·la visual trobem una identitat de gènere no habitual a les novel·les visuals, sobretot des d'una perspectiva seriosa, que acaba esdevenint central per a la trama. I sens dubte, entenc que és quelcom a celebrar i que en certa manera col·labora a la representació. Ara bé, lamentablement crec que tota la novel·la visual té una visió de gènere completament binària on ser home i ser dona comporta que et tractin de manera completament diferent com a personatge i que, encara més lamentablement, crec que al final la novel·la visual resulta força masclista pel paper que dona a les dues protagonistes femenines. Però en fi, crec que comentar tot això serà complex sobretot sense entrar en spoilers però ho intentaré.
Pel que fa a la visió totalment binària de gènere em refereixo en primer moment sobretot en com tracten aquest personatge del que us parlava abans que celebro que tinguem en primer pla. Vull dir, la manera de tractar la identificació a un gènere o a un altre és quelcom que sovint acaba caient en tòpics de caràcter que, sincerament, tot i que entenc que és una manera de facilitar la comprensió i la empatia amb col·lectius que malauradament encara pateixen molta discriminació, en moltes ocasions, lamentablement col·labora a reforçar els estereotips de gènere que fan força mal i en certa manera llegir aquesta perspectiva ha estat, de nou, tornar a llegir generalitzacions sobre què és un gènere i que és l'altre d'aquestes que, personalment, em fan força mal. Ho puc ignorar en certa manera perquè en aquest cas està fet amb la millor intenció però em molesta, em molesta i no puc evitar dir-ho que per alguna cosa tinc un blog personal, suposo.
L'altra part en canvi, crec que encara és més difícil de parlar-vos-la sense spoiler, però ho intentarem. El meu problema amb The house in fata morgana, i crec que és el que em fa més mal de tots, és que la narrativa que acaba tenint tot això al final és que són dones salvades per un home. El que encara és pitjor, dones que han estat anys sense haver pogut (volgut més aviat?) fer res i que no tornen a fer és a dir posar-se en moviment, fins que ve l'home. Ho sé, em voleu matar després de llegir això si enteneu de que us parlo i teniu mil queixes però sincerament no podia evitar pensar que la novel·la visual hagués agraït molta més sororitat per part de les dues dones i no la mania que té la novel·la visual per fer-ho tot a través de la figura masculina. I abans que em digueu res sobre això últim crec que podeu relacionar el paràgraf anterior amb les meves queixes, si els rols de gènere no fossin tan maleïdament delimitats no tindria problemes. Però continuant encara amb això encara tinc més problemes amb un dels personatges que descobrim que està dividit en dues parts i això sí que crec que no valdrà la pena que ho intenti explicar amb detalls perquè seria problemàtic tant per qüestió d'spoilers com perquè encara no tinc molt clar com explicar els meus problemes amb això però diré que en línies generals la separació maniquea, per dir-ho d'alguna manera, fa que sigui fàcil acabar culpabilitzant a cert personatge per decidir abandonar certa part de la seva personalitat i en general que voleu que us digui aquesta divisió em va resultar, a part d'artificial que recordava els dos extrems dels estereotips femenins amb més història i no crec que la resolució sigui la més adequada a tot aquest problema. Però de nou, millor no continuo que cauré en dir coses que prefereixo que descobriu per vosaltres mateixos.

Potser hauria de continuar amb coses positives però com en el fons li tinc força afecte a aquesta obra prefereixo deixar-vos amb una impressió positiva i continuar amb un dels altres punts més negatius de l'obra, l'estil d'escriptura. Primer de tot, reconèixer que normalment no entro en qüestions d'estil en les novel·les visuals perquè d'on no n'hi ha no en raja que diuen i siguem sincers la majoria de novel·les visuals l'estil és purament funcional i no anem a buscar experimentació amb el llenguatge i menys quan llegim traduccions en un altre idioma amb el que no em sento tan segura com m'agradaria com és l'anglès, però sovint les novel·les visuals tenen un problema greu amb la repetició i amb la necessitat de deixar-ho tot massa clar, com és el cas d'aquesta obra, sobretot això últim, de manera molt bèstia.
Deixeu-me explicar-me una mica. La novel·la visual està plena de “girs argumentals” i posteriorment del que m'agrada dir canvi de dimensions i es part del seu encant, i en certa manera em recorda moltíssim en alguns aspectes a la meva adorada Umineko (probablement una de les obres que més m'ha influenciat a la meva vida, en general, amb els pros i contres, i les comparacions a The house in Fata Morgana em van fer pensar-hi i el cert és que sí, quan més hi penso més relacions hi trobo, tot i que per mi això no és un problema hi ha gent que en diu d'això plagi però la meva noció de plagi és molt laxa i en aquest cas em sembla completament ridícul...) però aquesta obra insisteix en deixar-t'ho tot completament clar. Vull dir, hi ha coses que són evidents, coses que t'han mostrat directament en un diàleg o que simplement no cal ser gaire llest per veure el que indiquen certes qüestions sobre un personatge, però la maleïda prosa et pren com un imbècil i tot i que en una escena anterior hagi quedat completament clara x qüestió pel diàleg d'uns personatges et repetirà en forma de narració el que ha succeït i el que implica. De debò, entenc que la història té el seu grau de complexitat però no cal que ens prenguis per imbècils, gràcies.
A més d'això la novel·la visual rep crítiques per repetir-se, i en això estic parcialment d'acord, de la mateixa manera que la gent es queixa del ritme lent en alguns moments. Jo crec que en això no tinc tants problemes, la repetició té sentit per l'estructura de la novel·la visual i crec que té bastanta variació en general (de fet, he llegit coses molt pitjor estructurades en novel·les visuals així que suposo que en part potser pensi així per això) i tot i que potser algunes escenes siguin innecessàries per mi és més un problema d'aquest tipus d'escriptura que vol deixar-ho tot molt clar i fins i tot a vegades demostrar-te de forma massa explícita com funciona tot el mecanisme de la història, per dir-ho d'alguna manera, que acabes frustrant-te amb aquest narrador que es creu tan superior a tu.

Però bé, fins aquí les coses dolentes i m'acabo d'adonar que potser per una cosa que m'ha agradat força m'he passat vint pobles desanimant-vos, espero que no em feu gaire cas. El cert és que en general em sembla que The house in Fata Morgana és una història sobre la empatia, sobre canvia contínuament el punt de vista de víctima i culpable per arribar a entendre totes les parts del assumpte. Potser us sembli una mica pesada l'analogia amb Umineko (sobretot si no la coneixeu) però vaig arribar a pensar que el que feia aquella obra amb el concepte de Veritat i, per tant, de com havien succeït les coses que sempre podia canviar en el que es convertia en una batalla dialèctica, The house in Fata Morgana ho fa amb les relacions humanes i amb el concepte de Culpabilitat. Tanmateix, cal dir que qüestionar el culpable, sobretot en relacions humanes, tot i que pot ser un gest relativista que a primera vista pot semblar lògic (tos algun cop hem pensat que la distinció entre bons i dolents no pot ser una bona manera d'explicar el món, és obvi), portada a l'extrem és complexa, és complexa perquè The house in Fata Morgana, tot i que a vegades ho aconsegueix amb més èxit i d'altres amb menys, pretèn que entenguis a tothom passant per personatges que a vegades agrairies que et deixessin odiar tranquil·lament i que en canvi, almenys jo, no puc acabar d'odiar del tot. En aquest sentit precisament és com m'és he gaudit d'aquesta obra per com mai es cansa de donar voltes i més voltes al concepte de la Culpabilitat atrevint-se a, potser no justificar ja que és molt problemàtic dir això de les conductes de molts personatges, però si a fer que et sentis proper a tots els punts de vista dels implicats.
Així que com la ressenya no està sortint llarga (ironia, si us plau, crec que és obvi) deixeu-me esplaiar-me una mica en les tres històries que coneixem de forma més separada per després passar al final i a com es lliga tot plegat. De nou, intentaré no fer spoilers.

1a porta. Aquí és on vaig conèixer l'obra com us he dit anteriorment així que fa força temps des que la vaig llegir. Tanmateix, recordo que la manera en que juga amb el “destí” per dir-ho d'alguna manera, em va recordar a obres de la literatura del XIX també com els contes del Romanticisme, amb la genètica i els problemes que comporta. Em sembla una bona història per separat que potser no és que sigui la gran cosa i entenc que potser tingui problemes en fer de la relació entre els dos germans quelcom massa proper a interaccions típiques d'anime quan a la història no li va això, però en general crec que està ben narrada i que aconsegueix posar-te de ple al que et trobaràs al llarg de l'obra. Sens dubte, la cosa canvia molt i no voldria desanimar algú que no li agradi aquesta història a continuar ja que tot evoluciona força però crec que en qüestions d'atmosfera si que crea ja algunes de les dinàmiques de l'obra. D'altra banda, crec que pot ser una bona impressió per veure com la novel·la visual s'allunya de convencionalismes típics del gènere i veiem una obra força diferent a l'habitual.

2a porta. Probablement la història que menys m'ha convençut, vaig veure molt ràpid el gir que pretenia fer i diguem-ne que per mi es molt difícil empatitzar amb el personatge principal i fins i tot com utilitzen a la narradora per tal d'amagar certa informació em sembla que no ho aconsegueix fer tan bé com en d'altres històries. A més, en general em va semblar una història més fluixa en relació a la primera per com tampoc crec que aconsegueixi fer gaire amb els personatges i perquè particularment Pauline tampoc va acabar de fer-me el pes ni crec que exploti tota la història fins als punts dramàtics que podria. Tanmateix, em va deixar intrigada i sobretot amb ganes de veure com es relacionava tot plegat. Potser sigui aquesta la més propera al terror o als elements grotescos.
3 porta. Aquí es on vaig caure irremediablament mig enamorada d'aquesta història. I és problemàtica, molt problemàtica, però crec que The house in Fata Morgana va aconseguir fer una cosa molt complexa i em va fer empatitzar amb un tipus d'home que crec que no hagués empatitzat mai i que sempre buscava una història on s'intentés i crec que aquí s'aconsegueix prou bé. Recorre a tècniques que en certa manera us puc reconèixer que són un pel tramposes, com les cartes, de debò quantes històries utilitzen les cartes com a mètode per generar drama, no ho vull ni pensar. Però és igual crec que s'ensurt en fer una història típica i clàssica sigui es gaudeixi tot i sent-ho i sobretot crec que aquí per primer cop vaig empatitzar plenament amb la noia de cabells blancs. Personatge que he de dir que en certa manera no desperta les meves simpaties però aquí vaig sofrir molt per ella, i fins i tot, tot i que em costi acceptar-ho per ell. I bé, que voleu que us digui aquí el drama em va afectar fort i vaig gaudir sofrint com feia temps que no ho feia. De nou, vist amb distància veig els problemes que té però no puc evitar reconèixer el mèrit d'explicar històries simples però ben desenvolupades. Digueu-me exagerada, potser ho sóc.

4a porta i endavant. Primer de tot m'agradaria dir que la quarta porta és, en part, decebedora i la història ho sap i en això em sembla força interessant com per una vegada les apreciacions que fa de la història la mateixa història coincideixen en certs punts bastant. En un moment parla de com la tercera porta és on la noia de cabells blancs està més implicada en cert assumpte i el cert és que coincideixo plenament per la sensació que em va transmetre. I bé la quarta porta està posada explícitament per marejar el lector i em sembla que ho aconsegueix força bé. D'altra banda, crec que va ser a partir d'aquí que em vaig adonar que si mires el backlog (o sigui la funció per tornar a llegir alguna frase que t'hagis saltat) veus missatges que no apareixien revelant-te o almenys posant-te a dubtar sobre el que estàs llegint la qual cosa d'una banda em sembla curiosa i de l'altra no sé si després d'una lectura eren les frases que apareixien en la relectura i és quelcom que no he comprovat, si algú ho sap amb seguretat estaria encantada de llegir-vos. Però passant al que m'interessa he de dir-vos que a partir d'aquí coneixem a certs personatges i certa parella que m'ha captivat. Segueixo pensant que tinc molts problemes amb els dos i crec que la Giselle està idealitzada i sexualitzada de forma que m'irrita força, sobretot perquè és un personatge que en conèixer la seva història personal havia sofert molt amb ella i la sentia molt propera però lamentablement la novel·la visual s'entesta en que vesteixi roba que no té sentit ni per l'època ni per la conveniència, de debò no entenc la samarreta que porta i per mi no té cap tipus de sentit. A més, repassant les CGS recordo que en els moments dramàtics veure com era tractat el cos de la noia no era gaire agradable. D'altra banda, no és l'única i recordo que el cos de la Marie que en certa part del joc tindria sentit per la professió però no em sembla justificable en altra o la Pauline també recordo que portava roba sense cap tipus de funcionalitat i poc plausible per l'època. I en relació amb tot això crec que el personatge de la Giselle, sobretot mereixia molt més protagonisme en els conflictes finals del joc i que cap al final queda en un terrible segon pla.
Passant a la història d'amor, he de dir que personalment vaig gaudir-la molt, tot i que potser tingui els seus problemes em va semblar molt dolç com es recolçaven després de tot el que havien passat els dos i en certa manera em semblava una relació força equilibrada tot i que els pensaments d'ell respecte a ella de nou eren massa idealitzants el cert és que el temps que tenen per estar junts serveix almenys per justificar part de la seva encara desconfiança respecte ella. Tot i que precisament el poc temps serveix per mirar amb molta incredulitat cert aspecte que descobrim d'ella però en fi millor ignorem aquesta part. Però a partir d'aquí més o menys és quan anem descobrim les capes que amaga tota la història i com acaba per tenir sentit tot. En general recordo que vaig gaudir molt de les històries del passat dels dos personatges que ens queden per conèixer més a fons tot i que ja abans us he avisat d'alguns dels problemes que acaben tenint i crec que descobrir com ho fan encaixar tot, en un altre context, és força interessant.
Ara bé tot i que la resolució final és força fàcil d'imaginar com acabarà quan comencem a descobrir com va tot el cert és que no sé si és tot el satisfactòria que podria. Sobretot per com usa un recurs molt típic en l'última escena del que ja em vaig queixar fa poc en una ressenya que vaig escriure no fa tant com a solució fàcil per a no tancar les coses de forma definitiva però deixar al lector satisfet. Em sembla fàcil, sí, i de fet tot l'epíleg, per dir-ho d'alguna manera és quelcom que he vist moltes vegades en aquest tipus d'històries complexes a molts nivells, però el cert és que aquí vaig ser capaç de perdonar-ho per com els personatges m'havien arribat el suficient per preocupar-me per ells de forma més activa del que m'agrada reconèixer. I en fi, com dic, té errors l'obra, sens dubte, però feia temps que no gaudia tant d'una obra a nivell emocional, sobretot en terreny de novel·la visual òbviament.

Bé, crec que ja estic acabant així que deixeu-me passar algun tema més fàcil i parlar-vos de com l'estil de dibuix em sembla en general una meravella tot i que reconec que té algun punt estrany, alguna deformació estranya, crec que li va molt bé a l'ambient gòtic que guarda tota l'obra i la influència europea. I sobretot ja per l'estil de dibuix convida a llegir ni que sigui per com és diferent a tot el tipus de dibuix tirant al moe dels eroges o al dibuix dels otomes... Què no dic que sigui dolent, òbviament hi ha de tot, simplement que veure quelcom allunyat de tendències dóna gust. Però si una cosa m'ha captivat completament de The house in Fata Morgana és la música. Hi ha més de 60 temes, alguns cantats i en general em sembla una banda sonora que tot i que a moments és difícil d'escoltar (té peces on directament juga amb assonàncies, algunes que crec que recorden a peces clàssiques, d'altres repetitives però que funcionen en el context de la lectura si no duren massa, com sempre passa en alguna escena de la novel·la visual però no excessivament com en altres novel·les visuals) em sembla meravellosa i sobretot personal. De manera molt semblant a Higurashi o a Umineko no té veus (ha sortit una versió per vita en japonès que incorpora veus, però de moment aquí tenim només una versió en steam sense veus i dubto que sent un joc força minoritari ens portin la versió per vita) i aprofita això per posar tot el potencial en la música i no sé, jo estic enamorada d'alguns temes. Us deixo el que funciona com a opening que em sembla un tema que, de nou, costa d'agafar-li el punt però quan ho fas t'enamora, almenys a mi, clar. I el tema de la Giselle que jo no sé si és per com el personatge em va mig enamorar (tot i que no pugui obviar-ne alguns errors com ja he dit) o és la música en sí, però s'ha quedat amb mi. I vaja, si ja no us convenç la música no sé com animar-vos. Se me olvidaba, las letras están en portugués y la verdad es que sin hablar el idioma es fácil ver la destroza...


Resumint, crec que la ressenya ja ha quedat prou extensa tot i que em sap greu haver fet la ressenya amb tanta distància del moment d'haver-la jugat perquè tenia moltes coses a dir i crec que alguna cosa m'hauré deixat, de debò, una llàstima. Però en qualsevol cas, he gaudit moltíssim i com feia molt de temps que no ho feia (concretament l'any passat no vaig llegir cap novel·la visual que em convencés i feia encara més temps des que no llegia una que de debò m'agradés...) de l'obra i estic segura que si l'hagués llegit de més jove encara estaria més enamorada, però vista ara intentant ser critica és molt fàcil descobrir detalls difícilment perdonables tant a nivell d'estil, com a detalls històrics mal fets com la qüestió de gènere que em molesta especialment. A més de que reconec que, en general, poden treure-se-li molts retrets. Tanmateix, tant de bo totes les novel·les visuals em pogués queixar havent-ne gaudit tant. De debò, doneu-li una oportunitat, ni que sigui a la demo que és gratis.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario