miércoles, 2 de agosto de 2017

Grans Esperances, Charles Dickens (llibre)

Grans Esperances, Charles Dickens (493 pàgines) Any de publicació 1860-1861. Cal dir que la imatge no es correspon amb l'edició que he llegit tot i que sigui la mateixa traducció.

Aquest és el meu primer contacte amb l'autor. Bé, de fet no, ara que penso havia llegit fa molt de temps la seva obra curta Cançó de Nadal, que és una d'aquestes obres que probablement no queda ningú al món que no conegui de la seva existència i no hagi conegut la història en una de les seves versions. De fet, és exagerada la quantitat de versions o coses que no tenen res a veure que aprofiten l'argument per incorporar qualsevol cosa. En fi, però jo us venia a parlar del meu primer contacte fort amb Dickens, era quelcom que feia temps que tenia ganes de fer però que sincerament no ha estat tan gratificant com esperava. Tanmateix, crec que la culpa ha estat, almenys fins a cert punt, de la traducció. No dic que sigui dolenta, simplement crec que complica moltíssim l'accés d'un llibre que estic segura que en altres edicions serà de lectura molt més fàcil. O simplement no estic feta per llegir català arcaic. I mira que m'agrada llegir en català i em sap greu que per culpa de que a vegades m'és més fàcil trobar edicions en castellà ho acabi fent per comoditat, però llegir una traducció feta per Carner no m'ha ajudat a gaudir de Dickens.

I sí, pensar en aquest llibre s'ha convertit per mi en recordar que vaig patir força per culpa de la traducció, perdoneu si no us interessa això, però descobrir després que a més, Carner consultava amb Pompeu Fabra dubtes sobre que era correcte en aquest català normativitzat quan traduïa, no aquest llibre de Dickens en concret sinó un altre, va resultar-me alhora que una curiositat cultural quelcom que em feia sentir menys imbècil per costar-me entendre certes expressions o vocabulari. Insisteixo en això perquè Dickens sempre me l'han venut com un autor fàcil d'entendre, de trama i de personatges, res de complicacions estilístiques i de gran èxit entre molta gent de la seva època, sobretot per la seva tendència al melodrama així que suposo que em costés tan entrar per culpa del llenguatge em va xocar. D'altra banda he de reconèixer que la història en si tampoc va col·laborar a que gaudís llegint.
Pel que fa a la història em refereixo concretament a com tota l'obra s'estructura sobre un gir argumental evident, que el llibre fa evident i que suposo que tothom el veia a venir, espero, el cert és que no he llegit opinions sobre això així que deixeu-me que ho busqui. Bé, m'he cansat, però de debò, estic segura que la majoria de lectors cauen de seguida sobre qui està darrere de les “grans esperances” de Pip, tots ho sabem, el llibre ho fa evident sobretot perquè recordo que just de que ocorri l'anunci sobre aquest ascens se'ns parla, molt casualment, de cert personatge i tot plegat fa que sigui molt frustrant veure actuar a Pip.
Però de fet, Pip és dels personatges que més m'ha frustrat per bé o per mal del que portem d'any. Sempre m'agrada pensar que quan un personatge em desperta emocions fortes, siguin positives o com en aquest cas negatives és perquè el personatge està be construït o almenys té alguna cosa que el fa especial o original i intento que els meus sentiments d'odi per un personatge no s'interposin en el gaudi de la lectura o gaudir sàdicament del seu sofriment. De fet, em va passar quelcom molt semblant amb Lucien, protagonista de Les il·lusions perdudes una novel·la amb la que aquesta que us ressenyo comparteix gènere, ambdues són novel·les de formació clàssiques que serveixen per crear el mite burgés de l'home que es fa a si mateix i dels proto-napoleons, per dir-ho d'alguna manera, però en aquest cas amb Pip vaig tenir una relació molt més frustrant. Vaig odiar moltíssim a Lucien però vaig gaudir del seu dolor, però en el cas de Pip més que odi, que en part també, era frustració, perquè tractes a Joe d'aquesta manera? Perquè fas això? Perquè et creus que Stella canviarà per tu? Perquè creus que certa persona és qui t'ha donat els diners? Perquè ets tan imbècil? Perquè ets tan innocent? Pots deixar de gastar diners de manera estúpida i conservar alguna cosa? Que venies de família pobre, almenys crec jo que hauries de tenir una mica de consideració pel que gastes, no sé? I en fi, la meva frustració era màxima i no desapareixia, mai.
D'altra banda cal dir que el títol de la novel·la em sembla una meravella i que a mesura que vas passant pàgines sona cada cop més irònic. Bé, de fet des del principi em sonava irònic però com hi ha gent que és curta de gambals, no penso en ningú eh, Pip, doncs tenim un llibre que es podria resoldre fàcilment que s'allarga moltes pàgines i que ens hem d'empassar la gran sorpresa del protagonista davant de coses evidents. També cal dir que al final descobrim altres coses, cada qual més rocambolesca, en una mena de resolució final en la que sembla gairebé que Pip esdevingui una mena de detectiu sobre la seva vida que sembla que al final només és una gran mentida o una gran fabulació feta per ell mateix que cau completament, però vaja, ja tocava, sofreix, molt, per sempre. Odis personals a part, el to de la novel·la és força desencantat en aquest sentit i en certa manera el que podria ser una novel·la de formació positiva acaba sent, com la majoria, amarga o almenys agredolça el cert és que segons tinc entès el final de la novel·la havia de ser un altre, menys “optimista” en cert aspecte sentimental, per dir-ho d'alguna manera, però es veu que l'editor va obligar a canviar-lo a l'autor per fer-lo més agradable. I sí, no te res a veure amb el text en sí, però alhora no puc evitar pensar que tot a la novel·la sembla conduir a una resolució força més amarga que la que ens trobem.

D'altra banda tornant a la trama el cert és que tot i que aquesta novel·la en particular no m'ha acabat de fer el pes, segueixo pensant que la traducció no ha col·laborat gaire, però el cert és que tinc ganes de seguir llegint a l'autor sobretot perquè em sembla que sap fer culebrons força complexos que són, fins a cert punt, força interessants. És cert que tenim personatges molt estereotipats en alguns moments, mireu a Joe que és l'ànima bondadosa humil o la senyora Havisham amb la qual, en fi segueixo tenint molts problemes però encara els tinc més amb Estella. Havisham em sembla que és més símbol que persona, i, no sabria dir-vos si està ben construïda o no perquè crec que com a presència funciona bastant bé, suposo que sobretot en la ment de Pip, però com a personatge és bastant, en fi, millorable suposo. I Estella... Estella és un estereotip amb potes portat a la màxima potència i el pitjor -o millor- de tot, justificat per la trama. Sincerament, tinc molts problemes amb l'Estella, amb tota aquesta part de la història en general, perquè entra en terrenys un pel difícils de creure. I sí, Dickens és expert en aquest tipus de coses segons tinc entès i de fet la majoria de resolucions del llibre acaben sent casualitats molt casuals que no s'expliquen a no ser que per algun fenomen desconegut la població d'aquest Londres fictici es redueixi als personatges que apareixen i pocs més ja que les connexions entre ells són, bé, resolucions típiques de novel·la d'aquest tipus. Però en fi jo us parlava de les coses bones de la trama i tot i que em costa d'explicar-ho diria que, deixant exageracions a part, que les té i moltes, el cert és que quan més hi penses les coses tenen més sentit, el simbolisme bàsic té sentit, la idea central té sentit i com la posició dels diferents personatges està ben muntada per tal de fer evolucionar la història, no sé com dir-ho i crec que estic delirant però crec que argumentalment la història de Pip està ben estructurada i en aquest sentit la he gaudit, almenys en certa manera.

En qualsevol cas ja fa uns quants mesos des de la lectura i tot i que no recordo que la gaudís especialment, més aviat el contrari, se'm va acabar fent pesada per l'edició i pel Pip, el cert és que hi han hagut detalls que fan que m'hagi quedat amb ganes de seguir llegint a Dickens. És cert que desanima veure a la gent dir que aquesta és de les millors novel·les de Dickens, però vaja, tinc l'esperança que potser en altres circumstàncies fins i tot aquesta novel·la m'hagués resultat més amena així que veurem que n'opino d'altres de l'autor. D'altra banda és interessant veure interpretacions més centrades en l'aspecte social i de quin tipus de representació feia del segle XIX Dickens si era un burgés que reafirmava els valors d'aquesta classe social amb sentimentalisme barat que agradava a tothom i els consolava sobre que la seva vida tenia algun tipus de sentit i fomentava només formes d'ajuda passiva com la caritat, o si pel contrari tenia en part cert esperit mig revolucionari, o almenys de reformista i en certa manera feia un retrat, a la seva manera i amb matisos, crític de la societat anglesa. És interessant precisament perquè ambdues respostes poden coexistir i per com les seves novel·les donen per interpretacions completament contradictòries en lectures ideològiques que creen debats que almenys resultant curiosos. D'altra banda, també recordo haver escoltat en algun lloc -o llegit, qui sap- que els diners tenien la funció de “deus ex machina” a Dickens i com això permetia reflexionar sobre el capitalisme incipient i la funció dels diners a la societat. A més, això li afegeixes com les ments dels personatges s'estructuren a través de fabulacions sobre relats típics del progrés i com xoquen contra la realitat i el cert és que pots trobar bastants coses tan en aquesta novel·la en particular com, suposo, en Dickens en particular. I no sé com dir-ho però tot i que no he gaudit del tot de la novel·la, si que crec que tot i que els personatges em semblen estereotips amb potes, sap fer-los carismàtics, crear una mena d'ambient molt viu on et pots arribar a creure tots aquests tipus tan particulars i que et donen ganes de seguir llegint més obres seves. O simplement estic intentant justificar-me a mi mateixa perquè coi m'he quedat amb ganes de seguir llegint aquest autor quan l'experiència no ha estat tan positiva com esperava, ja que cal dir que jo també tenia grans esperances en el llibre (no acabeu de llegir això, no ho he escrit, fem veure que no ha passat...).

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario