martes, 1 de agosto de 2017

Veronika decideix morir, Paulo Coelho (llibre)

Veronika decideix morir, Paulo Coelho. (198 pàgines). Any de publicació: 1998.

Tenia pendent des de fa temps posar-me amb Coelho, més que res per veure si m'unia al grup de gent pseudo-intel·lectual o intel·lectual que es diverteix criticant-lo. Tanmateix si per un casual el trobava bo ja estava pensant en quin tipus de suïcidi públic havia de fer per tal de que tothom es burlés del meu mal gust i la meva poca intel·ligència. No us negaré que sí, que certament anava en part predisposada a que no m'agradés, tot i que volia intentar separar-me al màxim de les males crítiques i intentar jutjar per mi mateixa, però el cert és que sigui pel motiu que sigui em va resultar molt dolenta la novel·la i sobretot òbvia en el seu contingut i creient-se més intel·ligent i culta del que era. A més, tot i que m'havia de cansat de llegir comentaris negatius sobre l'autor, el cert és que no sabia que tenia aquest component tan clarament d'autoajuda, i sincerament si hi ha una cosa que em molesta en aquesta vida és que em diguin com coi haig de viure la meva vida o que em pretenguin donar missatges tan evidents i que no comparteixo. En fi, que tot i que lamentablement no em recordo gaire de la lectura perquè encara vaig amb massa retràs escrivint les ressenyes us puc ben assegurar que vaig odiar força la novel·la.

Tots hem sentit alguna vegada la idea de com els bojos són les persones més intel·ligents i com la bogeria és només una classificació per marginar allò que no entenem i ei, jo sóc la primera que s'apunta al carro de dir que classificar com a bojos certes persones només pel fet que tenen una manera d'assimilar el pensament diferent el que considerem “normal” és problemàtic i també sóc la primera que en qualsevol cosa que normalitza o estandaritza veu una violència contra un grup que no s'identifica amb aquest estàndard. Ara bé, el que fa aquest llibre és agafar la idea de com els bojos són en realitat els més savis de la terra i a partir d'aquí muntar-se la faula evident de com hem d'aprendre a ser lliures i a fer el que volem independentment del que pensin de nosaltres i com així serem tots més feliços. Això sí, Veronika, què és imbècil i que a sobre el lector ha de ser com ella, una pobre ovella esgarriada ha d'aprendre sota límits el veritable significat de la felicitat per tal de començar una nova vida. I oi què és maco i meravellós, oi que el món tot funciona bé si ignores a la resta i et sents feliç amb tu mateix perquè només t'importa el que pensis tu? Oi que sí? Doncs no, simplement no. Vull dir, una cosa és que puguis estar d'acord amb la idea que no pots viure pendent d'acontentar a tothom, d'acord, no és sa viure intentant complir uns estàndards de normalitat imposats, tots ho sabem, però el to de la novel·la tan fastigós, tan pagat de si mateix com si t'estigués rellevant, al mateix temps que a la Veronika, quan l'únic que està dient són frases de consol tan fàcil i tan banals que sincerament, si has de veure llum amb aquest llibre, més et val estar a les fosques tota la vida. De debò, ideològicament em sembla repugnant, però a veure jo qualsevol tipus de pensament mitjanament optimista em molesta però aquest tipus d'idees de tot depèn de tu canviar la teva vida, només has d'abraçar el teu jo real... Vull dir, és gairebé com produir-te a tu mateix una parada al cervell i decidir bloquejar qualsevol tipus de pensament sobre res. No et queixis de res, tot és bo, només has de ser tu mateix i decidir que ets feliç. Molt bé, genial, a partir d'ara aniré feliçment pel món amb un somriure d'orella a orella ja que puc ser jo mateixa al marge de la societat i a més puc decidir que fer amb la meva vida, a veure quants dies duro viva, i tal. Aprofitem el dia a dia, el món és meravellós, oh què bonic que és tot! Molt bé, ja està, ja m'ho he cregut, vaig a collir flors al camp i canto l'opening de la Heidi, alguna cosa més?
I òbviament l'estil de les frases és el mateix que el del pensament, dir frases en to grandiloqüent amb prosa simple com si així arribessis a trobar alguna gran veritat que mai abans havies pensat, gràcies Coelho, a partir d'ara haig de embadalir-me en mi mateixa i ignorar qualsevol tipus de realitat aliena a mi? És això veritat? La punyetera felicitat estava en la passivitat acrítica! Ara ho entenc tot, i jo tenint dubtes sobre el meu jo “autèntic” aquest que no veiem segons la societat què és malvada i ens impedeix veure'l. Clar, ara ho entenc tot. HE VIST LA LLUM!! En fi, el que deia l'estil és el culpable del to en el que s'escriu la novel·la que sempre es creu superior a tu, tot i que promogui un pensament simple, sense cap tipus de complexitat i en fi, amb el que és fàcil discrepar a la mínima que t'hagis plantejat alguna qüestió en la teva vida. Però ei, és més fàcil creure't únic i especial a la resta ja que has entès el llibre que només et parla tu sobre com ets especial i únic i com has de ser una mica boig a la vida i gaudir de les coses senzilles, només tu, eh? No et pensis que la resta són igual de mediocres com tu i com jo, no, només tu ets especial i únic així que felicitats, ja pots anar amb un somriure per la vida i riure i plorar de tot cor i viure intensament, només hi ets tu aquí, la resta només existeixen en tant que tu, persona única i especial que té el poder de fer el que vulgui amb la seva vida així que endavant.

Ara bé, també he de reconèixer que m'he passat. Em sembla estúpid el pensament que desprèn el llibre, però entenc perquè algú pot semblar-li que Coelho sigui reflexiu, tots hem tingut moments o simplement no tots tenim les oportunitats o ganes de conèixer coses a part d'un pensament fàcil i senzill i tampoc m'agrada que la gent culpabilitzi els lectors de l'autor. D'acord, jo mateixa ho acabo de fer en el to d'aquesta ressenya en el que m'he burlat de tot, però en certa manera estic segura que hi ha gent que aquest llibre de debò l'ajudat. És cert que alhora no puc evitar riure una mica d'aquest pensament, em sembla ridícul però cal admetre que amb això estic sent una completa elitista, i em resulta problemàtic. Perquè sí, una cosa és dir que el llibre és dolent, que no té cap tipus de reflexió al darrere i que simplement són llocs comuns que podries trobar-te en qualsevol conversació al carrer entre gent de qualsevol moment i que són idees que circulen per qualsevol lloc i que tots algun cop a la nostra vida hem utilitzat per reconfortar-nos, però que a la mínima que pensem sobre elles ens adonem de quin tipus de problemes comporten, però l'altra és burlar-se activament de la gent que llegeix i gaudeix de l'autor en una mena de vanagloriar-se per com el que es burla ha conegut i llegit literatura de veritat i no pseudo-literatura com seria això. No sé, m'és fàcil caure en això i estic segura que algun cop a la meva vida ho he fet però cal atacar a la gent pel que llegeix? De debò, cal burlar-se i tractar a la gent que no llegeix clàssics com si fos el populatxo i els altres fóssim una mena d'aristocràcia literària, de debò? En aquests casos crec que sempre és més interessant preguntar-se perquè això ha esdevingut un fenomen de masses i que té que hi hagi gent que admiri i l'interessi la seva prosa que no pas deixar-ho tot en un les masses no educades que són com imbècils. De debò, no crec que aquest pensament afavoreixi ningú excepte al que el pensa que li dóna una pujada d'ego important, però encara em sembla més patètic que la gent no llegeixi cap llibre d'aquest autor i es posi a dir com n'és de dolent. D'acord, es pot parlar d'obres sense llegir-les, tots tenim alguna idea preconcebuda que és interessant analitzar per si mateixa, però la gent que té tan d'odi aquest home (i jo en part m'hi afegeixo, eh, que a mi el llibre m'ha semblat de les pitjors coses que llegia en temps si no fos perquè un que us he ressenyat fa poc també era una merda...) m'encantaria que gastés part del seu temps desfogant-se en anàlisi de la perversa ideologia que hi ha darrere dels seus llibres. Perquè sí, reconec que en part la seva ideologia em sembla “perillosa”, i no em malinterpreteu, no vull dir que calgui censurar llibres ni protegir nens com sembla que fa molta gent, simplement crec que la cultura ens influencia fins a límits que a vegades ni pensem i idees tan convenients com aquestes no crec que siguin gaire recomanables.
En fi, embolico i dono voltes sense sentit. El llibre és dolent, molt dolent, però tampoc cal anar a criminalitzar a la gent que li agradi això. I millor ho deixo aquí que em caic de son i ja no dic res coherent. Potser abans d'acabar hauria de dir que té un gir de guió evident des del principi i que només serveix per fer la paràbola més efectista que em repugna força, tot sigui dit. A més, tot el personatge del doctor crec recordar que em va treure força de polleguera, però en fi era el que més es creia superior a tothom però en general tots els personatges es creuen els grans savis amb les seves frases-sentències sobre qualsevol tema sense cap tipus de dubte sobre res. De debò, l'únic que puc dir ja és que dubtar és molt sa, de debò.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario